ESCOLIUM

Avui hem anat al cinema. Feia molts i molts mesos que no hi anàvem, i me n’he recordat per què: gent que comenta cada escena sense pudor, mòbils que sonen intempestivament, llaunes que s’obrin, els típics devora-crispetes que imiten les màquines elèctriques per a la destrucció de documents, plàstics que gemeguen quan s’arrufen i, sobre tot, rialles… moltes rialles a destemps, que l’únic que indiquen és que el que està mirant la pel·lícula no se n’està assebentant de res.

Perquè la pel·lícula que hem vist era l’equatoriana Qué tan lejos, una pel·lícula molt recomanable i que té excel·lents tocs d’humor escampats arreu. Dues noies que es coneixen durant un viatge des de Quito a Cuenca; dues formes de conèixer un país i dues formes d’aproximar-se a una altra persona. I al cap i a la fi, l’adaptació, la comprensió i l’aprenentatge d’una a l’altra. Bones interpetacions dels diferents actors que intervenen, fotografia esplèndida i una música aconseguida.

Malgrat totes les inconvenències que enumerava al principi d’aquest post, anar al cinema encara té el seu encant i paga la pena. Sobre tot si tens la sort d’encertar la pel·lícula. Com avui. Per això hi tornarem.

Avui hem tengut la nostra periòdica sessió literària que, en aquesta ocasió, girava entorn al llibre Alícia en el País de les Meravelles, de Lewis Carrol. La sessió ha tengut lloc a ca’n Miquel, que ens ha rebut de manera magnífica, amb unes detalls culinaris al nivell al que ens té habituats.

Entrats en matèria, hem comprovat, en primer lloc, que hi ha traduccions dolentes i pitjors, ja que és un llibre que difícilment es pot traduir de la llengua original sense que es perdi el significat de molts jocs de paraules. D’una mateixa traducció, a més, hi ha millors i pitjors edicions. Cadascú en duia una diferent, gairebé.

Com era habitual, en Miquel, que va ser qui proposà l’obra, hauria d’haver fet una introducció per situar l’obra en el seu context. Per un malentès no ha estat així, per la qual cosa hem hagut d’improvisar quatre paraules sobre l’autor extretes de la contraportada del llibre i d’un altre llibre d’en Cristòfol Serra. Per si de cas, també vos deix aquí el que diu la wikipedia sobre Lewis Carroll, per a què pogueu ampliar la informació.

Alícia en el País de les Meravelles no ha deixat indiferent a ningú. A excepció de na Carme, a tots ens ha agradat molt. La fantasia d’aquest món imaginari al que viatge la protagonista i els personatges que hi troba allà vesteixen el llibre de tendresa i entreteniment, de manera que ningú s’ha avorrit llegint-lo, sense comptar alguns episodis on els contes o cants que fa n’Alícia es fan una miqueta pesats, potser per la dificultat de la traducció d’aquests passatges. En qualsevol cas, la brillantor dels diàlegs i l’originalitat del conte fan gaudir de la seva lectura pràcticament des del principi fins al final.

Na Carme, na Tonina i en Pau han aprofitat l’avinentesa per llegir petits fragments del llibre. En Miquel, per la seva banda, ha destacat que la pel·lícula de Disney, que tots havíem vist a la nostra infància, té diferències significatives amb el llibre.

Com a rerafons del llibre s’ha destacat la crítica als convencionalismes socials de l’Anglaterra victoriana, fet que es fa palès en molts passatges de la història. De totes formes, si comparam les conclusions de la nostra sessió amb l’estudi de J.M. Sánchez el resultat és molt decebedor. No hem entrat en el fons de la història. En la meva opinió, per aprofundir millor en Lewis Carroll i el seu món, també crec que hagués estat fonamental llegir l’altre conte relacionat, A través del mirall.

La propera trobada serà el dia 11 de Novembre a ca na Carmeta. El llibre del que es parlarà serà El difunto Matías Pascal de Luigi Pirandello, proposta presentada per en Pau.

Avui a migdia hem posat la televisió i fent zapping ens hem aturat a BTv, ja que feien el programa QWERTY, un programa de literatura dirigit i presentat per en Joan Barril. Normalment el fan entre setmana, però el repeteixen dues o tres vegades, dies diferents. Avui era la darrera reposició de la setmana.

És un programa que sol ser força interessant i que té diferents seccions. Entrevistes, recomanacions, lectures… També hi ha un espai on llegeixen un microrrelat seleccionat entre els enviats per l’audiència.

Idò bé, hauríeu d’imaginar la meva cara de sorpresa i la cara d’astorament de na Laura quan, arribada la secció del microrrelat, han dit que anaven a llegir un microrrelat enviat per na Laura Duran. Inicialment jo pensava que seria d’una Laura Duran diferent, con la periodista o la dibuixant. Però no. La cara d’alegria de la meva companya denotava que ella era qui havia enviat el microrrelat seleccionat. I aquesta alegria s’eixamplava alhora que la locutora llegia el text mentre aquest s’anava sobreimprimint en pantalla.

Efectívament, na Laura havia enviat La Elefanta, que ja havia publicat al seu blog dies enderrera. A en Joan Barril li ha agradat aquell text i fins i tot ha fet una suggerència en el sentit que el títol ja desvetlla una miqueta el final de la història.

En fi, que és per estar orgullosos. A tothom no li llegeixen un text per la televisió…

Llegesc en un llibre que el primer president Bush, en un moment de incontinència verbal molt propi de tants i tants polítics, va arribar a dir en un discurs que era l’hora de preparar una missió tripulada a Mart.

Es veu que els assessors del president no l’havien advertit que, ara per ara, una empresa d’aquestes característiques significaria un desemborsament de més de 450.000 milions de dolars -aquesta xifra se m’escapa de grossa que és.

A més a més, no hi ha garanties que els astronautes que trepitgessin Mart poguessin sobreviure a la pluja de radiació còsmica d’alta energia…

Després d’haver llegit això, he buscat més informació a internet. Es veu que sí, que els problemes són molt grans i els riscos d’una hipotètica missió a Mart, molt elevats.

Així i tot, es veu que l’Agència Espacial Europea tindria planejada aquesta missió per al 2033. Qui pensava que l’espècie humana es caracteritzava per l’ús de la raó??

Més informació:

Los diez mayores inconvenientes para una misión tripulada a Marte.

El largo camino a Marte.

Marte, misión peligrosa.

¿Podemos ir a Marte?

Ahir vaig descobrir la web http://www.toponimiamallorca.net/. És una web dedicada a la toponímia de Mallorca. Està molt bé perquè també té referenciats els topònims a googlemaps, la qual cosa fa que sigui molt entretingut fer excursions i passetjades virtuals per Mallorca.

En un altre àmbit molt semblant però diferent, la web de la Societat d’Onomàstica també està plena d’informació interessant. D’onomàstica, d’antroponímia i de toponímia.

A la feina hi ha moltes persones que estan entre els 55 i 65 anys. Als dinars, doncs, és típic que surti el tema de la jubilació… Jo escolt sense dir res, perquè encara, faci els comptes com els faci, em queda molt lluny. Es constata, però, que hi ha dos grups de persones segons la manera com s’enfronten a la jubilació. Hi ha els que l’esperen amb ganes, com una porta que els obre un món per gaudir. I h¡ ha els que veuen en la jubilació un fantasma al qual no s’hi voldrien enfrontar. Per molt que es pugui gaudir de la feina, jo crec que seré, indubtablement, del primer grup. Tenc tantes coses per fer! I tant poc temps!

Reflexionant sobre això també he constatat que, en general, són homes -i no dónes- els qui conformen el grup que té més por a la jubilació. En les dones majors, que també n’hi ha algunes, no tenen aquesta temença. Això supòs que és degut a què elles saben millor on hi ha allò de bo que té la vida…