Arxiu per a Nov/2007

Bajanades

20/11/2007. 21:37

- Has escoltat la frase? Per si de cas, en Josep la va repetir amb la seva dicció clara i característica. Na Maria la va escoltar però no sabia què era el que volia que en Josep escoltàs. Era una frase llarga, amb dues o tres subordinades -no sabria recordar si explicatives o relatives- sobre un camp de golf i una societat que se n’havia fet amb la majoria del consell d’administració. Res que estigués relacionat amb en Josep, ni tan sols que es pogués sospitar que era objecte del seu interès. Per si de cas, li va demanar que la tornàs repetir, encara. I ell ho va fer. Na Maria li atorgà més atenció, però no va aclarir res. - Què dius, Josep? Què t’has begut l’enteniment? Què té d’estrany, la frase, a més que, si no la contextualitzes, no té cap interès per a mi? -Sí, dóna. Escolta-la bé. La hi va repetir. - La frase té una errada sintàctica. Què no ho veus? El to de veu d’en Josep s’havia contagiat d’un absurd to triomfalista. Na Maria comprengué que la frase no tenia cap interès. El que tenia interès era si ella havia caigut en el parany. I hi havia caigut de quatre grapes. L’instint de supervivència, però, emergint com si d’un forat negre es tractàs, la va portar situar en un camp de batalla. - Vols dir que està malament? Jo no crec que ho estigui; diria que es pot dir així, també. I es va llençar en una frenètica recerca per justificar la posició del frontó, ben vertical, preparada per retornar les pilotes que pogués rebre. Va cercar i cercar, deu minuts, vint, fins i tot. Havia trobat ja els seus arguments. - Com has dit que era la frase, Josep? - Quina frase? - Aquella que estava malament. - Ja no me’n record, Maria, i l’he perduda. He tancat la pàgina on l’havia trobada. I na Maria es va quedar sola, amb la seva lluita, la incògnita de si la frase estava bé i si pagava la pena escoltar en Josep quan deia bajanades…

Fotut cap de setmana fotut!

18/11/2007. 23:13

Aquest cap de setmana me n’he recordat molt, a contrario, d’aquell retruécano que vàrem aprendre de MR:

¡Qué bien se está, cuando se está bien!

Silvio Rodríguez a Barcelona (1)

11/11/2007. 12:32

Va ser el 23 passat, però els dies que han transcorregut no fan sinó confirmar la sensació d’haver tingut la sort d’haver gaudit d’un concert extraordinari, dels que se recorden amb enyorança molt de temps.

En Silvio Rodríguez acompanyat del tercet Trovarroco, la flautista Niurka González i el percusionista Oliver Valdés va oferir un repàs de les seves cançons més conegudes arranjades aposta per a aquesta gira que, en aquesta ocasió, va fer aturada al Barcelona - Teatre Musical (Palau dels Esports) de la Ciutat Comtal.

Yo no sé lo que es el destino, caminando fui lo que fui. Allá Dios, que será divino. Yo me muero como viví.

Després d’una peça instrumental de Trovarroco, el concert va començar amb El necio. Avís per al qui el volgués escoltar…

A bordo de esta expedición va un loco, un albañil,un nigromante, un ruiseñor y un beso espadachín. Nos falta un día, un niño, un don para sobrevivir.

Tot el públic embarcat en aquest viatge musical coneixia el camí i l’emoció es palpava a l’ambient. Expedición indicava l’inici de la travessia.

Estoy buscando melodía para tener como llamarte, ¿quién fuera ruiseñor? ¿Quién fuera Lennon y McCartney, Sindo Garay, Violeta, Chico Buarque? ¿Quién fuera tu trovador?

Per si la voluntat d’en Silvio no estava clara, Quién fuera deixava al descobert, nu, el seu desig.

No puedo dejar de decir que hay idiomas perfectos por descubrir y que son olvidados frecuentemente en el tedio del tiempo y hay que buscarlos, porque los barcos y las piedras tienen abecedarios mejores para demostrar que son bellos sencillamente sin palabras o esquemas.

El silenci era aranyat pels seus ulls, tractant de dir qualque cosa que les paraules mai no haguessin pogut dir millor. Ell només podia fer-li un prec: havia de tenir cura dels seus estels. Judith no els havia de perdre mai.

Todo empezó en la sorpresa, en un encuentro casual pero la noche es traviesa cuando se teje el azar.

Altres vegades, potser. Però en aquelles alçades, el concert ja era tan viu, tan intens, com una història d’amor. El públic i els artistes, en comunió. Només hi havia un lloc simbòlic per a aquell Ángel para un final.

La rabia es mi vocación.

No tot és bonic i bucòlic. Passen els anys i segueixen havent motius per lluitar, alguns dels mateixos i molts d’altres motius d’instatisfacció amb el món que ens ha tocat viure. Aquesta insatisfacció es torna ràbia a Días y flores.

Una mujer innombrable huye como una gaviota y yo rápido seco mis botas, blasfemo una nota y apago el reloj. Que me tenga cuidado el amor, que le puedo cantar su canción.

Ella, amb el seu capell com en un quadre d’en Chagall, fugia i s’esvaïa. L’amor com a contrapunt a l’altra lluita, quan el concert continuava amb Óleo de mujer con sombrero.

qué cosa fuera, corazón, qué cosa fuera, qué cosa fuera la maza sin cantera

I seguia amb La maza, cançó dura d’esperança, autèntic himne que impulsa a seguir, a no defallir dels ideals en els que un dia creguèrem sincerament, i que ara, davant els dubtes generats pel desencisament, les contradiccions i la nostra petitesa, necessiten més que mai de cançons com aquestes, que recorden el que un dia va alimentar les nostres il·lusions…

Si me dijeran pide un deseo, preferiría un rabo de nube, que se llevara lo feo y nos dejara el querube.

A Cuba, a un cap de fibló li diuen Rabo de nube. Ais, si un cap de fibló se pogués endur tot allò que és lleig!

Silvio a Barcelona 23-10-2007

Després d’aquesta sèrie inicial de cançons, tan emblemàtiques, en Silvio va tenir un emotiu record cap al que fou company seu de la Nueva Trova Cubana, Noel Nicola. Coma recordança, i per fer-li merescut homenatge, Silvio cantà la preciosa cançó Es más, te perdono.

I com la Trova Cubana és una cosa viva, i a la Nueva Trova li segueix la Novísima Trova -si es que s’accepten aquestes classificacions-, a continuació en Silvio va deixar l’escenari a Karel García, qui ens oferí dues cançons pròpies: Lo sensible se renueva i Mi filosofía.

Les ànimes mortes

06/11/2007. 20:36

La primera vegada que vaig ser conscient de l’existència d’en Chichikov va ser quan llegírem La Ciencia del Adiós, de n’Elisabet Rasy. Record que a un dels primers capítols es feia menció d’aquest antiheroi de la que es considera primera novel·la russa moderna: Ànimes mortes.

Per això, quan vaig veure aquest títol a una tenda de llibres de segona mà no ho vaig dubtar massa, i vaig decidir que aquella seria una de les lectures d’aquest estiu que fa poc que hem deixat enrera. Fa poc, però per part meva sembla que faci mig any que es va acabar; el mateix temps que fa que hauria d’haver escrit les sensacions que va provocar en mi aquell llibre. Perquè foren moltes sensacions.

Ànimes mortes és un llibre que omple a lector. Pàgina rera pàgina t’endises en la Rússia quasifeudal del segle XIX. Chichikov, el protagonista, és un pícar de moralitat dubtosa que ens fa gaudir de grans moments èpics, humorístics, irònics… Sense entrar en l’argument, cal dir que al llarg del llibre la simpatia del personatge ens conmou, i anam fent-nos còmplices de les estafes i malifetes que, amb molta classe - això sí-, enginya Chichikov. Tots els personatges secundaris que van deturant-se a la novel·la, des dels sirvents fins als de més alta alcúrnia, són descrits amb una precisió captivadora, retratant (i molt sovint denunciant) les formes de fer i pensar de la societat russa d’aquell temps.

Gogol.jpg

L’autor del llibre és Nikolai Gogol (1809-1852), qui publicà la primera part d’Ànimes mortes el 1842. Aquesta és la seva obra màxima, a través de la qual exalta el sentiment patriòtic dins la cultura russa. La peculiaritat és que ho fa d’una manera satírica, preconitzant unes reformes que més tard haurien d’arribar. Gogol escriví una segona part d’Ànimes mortes, però la radicalització del seu pensament i el fanatisme religiós que el trastornaren els últims anys de la seva vida, el portaren a la decisió, dies abans de morir, de cremar el manuscrit de l’obra, la qual cosa s’ha considerat un suicidi literari de gran magnitud.

Només s’han conservat fragments de la segona part d’Ànimes mortes. Aquest és una de les causes que fan que, quan has acabat el llibre, resti en el lector una sensació encara més intensa de què manquen pàgines per seguir gaudint de la particular història d’en Chichikov.

Retrobar-se

05/11/2007. 0:04

Nikolai Gogol, Sílvio Rodríguez i Marjane Satrapi. Ells m’empenyen a retrobar-me, quan abans millor, amb aquesta finestra al món. Les sensacions per ells provocades són com un corcó dins la fusta d’escolium. Amb retard, però sense possibilitat d’oblit, els hauré d’escoltar.