ESCOLIUM

Avui a migdia hem posat la televisió i fent zapping ens hem aturat a BTv, ja que feien el programa QWERTY, un programa de literatura dirigit i presentat per en Joan Barril. Normalment el fan entre setmana, però el repeteixen dues o tres vegades, dies diferents. Avui era la darrera reposició de la setmana.

És un programa que sol ser força interessant i que té diferents seccions. Entrevistes, recomanacions, lectures… També hi ha un espai on llegeixen un microrrelat seleccionat entre els enviats per l’audiència.

Idò bé, hauríeu d’imaginar la meva cara de sorpresa i la cara d’astorament de na Laura quan, arribada la secció del microrrelat, han dit que anaven a llegir un microrrelat enviat per na Laura Duran. Inicialment jo pensava que seria d’una Laura Duran diferent, con la periodista o la dibuixant. Però no. La cara d’alegria de la meva companya denotava que ella era qui havia enviat el microrrelat seleccionat. I aquesta alegria s’eixamplava alhora que la locutora llegia el text mentre aquest s’anava sobreimprimint en pantalla.

Efectívament, na Laura havia enviat La Elefanta, que ja havia publicat al seu blog dies enderrera. A en Joan Barril li ha agradat aquell text i fins i tot ha fet una suggerència en el sentit que el títol ja desvetlla una miqueta el final de la història.

En fi, que és per estar orgullosos. A tothom no li llegeixen un text per la televisió…

Llegesc en un llibre que el primer president Bush, en un moment de incontinència verbal molt propi de tants i tants polítics, va arribar a dir en un discurs que era l’hora de preparar una missió tripulada a Mart.

Es veu que els assessors del president no l’havien advertit que, ara per ara, una empresa d’aquestes característiques significaria un desemborsament de més de 450.000 milions de dolars -aquesta xifra se m’escapa de grossa que és.

A més a més, no hi ha garanties que els astronautes que trepitgessin Mart poguessin sobreviure a la pluja de radiació còsmica d’alta energia…

Després d’haver llegit això, he buscat més informació a internet. Es veu que sí, que els problemes són molt grans i els riscos d’una hipotètica missió a Mart, molt elevats.

Així i tot, es veu que l’Agència Espacial Europea tindria planejada aquesta missió per al 2033. Qui pensava que l’espècie humana es caracteritzava per l’ús de la raó??

Més informació:

Los diez mayores inconvenientes para una misión tripulada a Marte.

El largo camino a Marte.

Marte, misión peligrosa.

¿Podemos ir a Marte?

Ahir vaig descobrir la web http://www.toponimiamallorca.net/. És una web dedicada a la toponímia de Mallorca. Està molt bé perquè també té referenciats els topònims a googlemaps, la qual cosa fa que sigui molt entretingut fer excursions i passetjades virtuals per Mallorca.

En un altre àmbit molt semblant però diferent, la web de la Societat d’Onomàstica també està plena d’informació interessant. D’onomàstica, d’antroponímia i de toponímia.

A la feina hi ha moltes persones que estan entre els 55 i 65 anys. Als dinars, doncs, és típic que surti el tema de la jubilació… Jo escolt sense dir res, perquè encara, faci els comptes com els faci, em queda molt lluny. Es constata, però, que hi ha dos grups de persones segons la manera com s’enfronten a la jubilació. Hi ha els que l’esperen amb ganes, com una porta que els obre un món per gaudir. I h¡ ha els que veuen en la jubilació un fantasma al qual no s’hi voldrien enfrontar. Per molt que es pugui gaudir de la feina, jo crec que seré, indubtablement, del primer grup. Tenc tantes coses per fer! I tant poc temps!

Reflexionant sobre això també he constatat que, en general, són homes -i no dónes- els qui conformen el grup que té més por a la jubilació. En les dones majors, que també n’hi ha algunes, no tenen aquesta temença. Això supòs que és degut a què elles saben millor on hi ha allò de bo que té la vida…

Ahir me regalaren un llibre que es titula Una breve historia de casi todo, de Bill Bryson.

Al començament del llibre esmentat hi ha una cita d’un altre llibre que vull reproduir tal i com està recollida al de Bill Bryson. Diu així:

El físico Leo Szilard anunció una vez a su amigo, Hans Bethe, que estaba pensando en escribir un diario: “No me propongo publicarlo. Me limitaré a registrar los hechos para que Dios se informe”. “¿Tú crees que Dios no conoce los hechos?”, preguntó Bethe. “Sí -dijo Szilard-. Él conoce los hechos, pero no conoce esta versión de los hechos.”

HANS CHRISTIAN VON BAEYER, Taming the Atom [Contolando el Átomo]

M’ha agradat molt aquesta anècdota. No vos pareix real com la vida mateixa?

Avui hem endreçat l’armari de la roba. Després de molt de temps, ja tocava. Hem hagut de fer neteja de molta roba que estava envellida o, dirèctament, destroçada. Me costa molt tirar les coses, perquè els hi prenc una estimació mig material, mig espiritual. Però guardar per guardar tampoc té sentit. Al cap i a la fi, l’espai és limitat i no es pot emmagatzemar tot. Un dia hauré de prendre la mateixa determinació amb els apunts, però no encara no n’ha arribat el moment. Avui han sortit moltes bosses de roba per tirar, segurament fins i tot hi havia algunes peces que arribaren a Barcelona amb mi l’any 92. Paradoxalment també han sortit qualqunes camises i polos que no estaven ni tan sols estrenats, que no recordava que tenia i que estaven mig amagats. El que hem fet era molt necessari.