Hi ha coses que són sorprenents. Sovint es diu que la classe política està distanciada de la societat. Jo estic seguint d’aprop una situació igual de greu, potser lligada a l’anterior, i és el distanciament dels polítics dels tècnics, fins i tot dels seus tècnics afins.
Fa temps que des del Ministeri de Foment es dóna un termini per a l’arribada del tren d’altes prestacions a Barcelona. De les paraules que ha anat repetint una vegada i una altra, la màxima responsable del ministeri s’ha d’entendre que aquest tren entrarà a la ciutat de Barcelona abans de finals d’any.
Es podria pensar que aquesta senyora coneix la realitat de les coses, que no és exactament com a ella li agradaria que fos, però que per posar pressió i intentar aproximar-se el màxim possible al que ella voldria, posa sobre la taula un termini exigent per evitar mals pitjors. És allò de demanar el braç per aconseguir la mà… Idò bé, això que podríem pensar, donat el càrrec i la responsabilitat que ostenta aquesta persona, no deixaria de ser un pensament erroni. O això és la conclusió que s’ha d’extreure quan el President del Govern no només s’afegeix a la tesi de la seva ministra, sinó que la reforça i agreuja donant un dia concret i un lloc concret per a l’entrada de l’AVE. He llegit en algun diari que el President ha de tenir dades precises de com van les coses per a jugar-se la seva credibilitat d’una manera tan innecessària com és la de parlar de més. Idò bé. Avui per avui, si les coses no canvien miraculosament, si el President s’ha jugat la seva credibilitat, jo me jugaria la meva afirmant que ell la perdrà en menys de cinc mesos…
Com s’arriba a una situació tan absurda i surrealista? Idò és difícil de creure, però ningú s’atreveix a dir les veritats… Les obres van com van. La gent que les vivim dia a dia coneixem rendiments, les dificultats i els esforços infinits que es fan, però que són del tot insuficients per poder cumplir dates. És fa tot el que es pot, però no és suficient. I si encara es fan coses moltes vegades és a costa de la qualitat o assumint riscos que en molts casos són innecessaris.
La qüestió és que el paper ho aguanta tot i quan un Contratista ha de passar una planificació a la seva Direcció d’obra, passa les dates que la Direcció vol sentir, no les dates reals de les coses. La Direcció, alhora, quan hi ha un desviament utilitza la tàctica de l’acordió, d’escurçar els temps de les diferents activitats mantenint fixa la data d’acabament. Les persones que fan programació del conjunt de les obres, fan informes amb dates fictícies, sense atrevir-se a obrir la boca de què allò està malement. I cap adalt els tècnics que ocupen càrrecs polítics es complauen en dir que no tenen dades per dir que no es compliran les dates.
Al primer que digués que no s’arriba, li tallarien el coll. I si no s’arribàs, ens tallarian el coll a tots. O només a la Ministra. Sembla ser que aquest risc és més soportable que el primer. I així vivim, en una mentida constant que roda i incomoda a tothom, i que cada vegada se fa més i més grossa.
No vull treure conclusions precipitades, però en veurem de grosses d’aquí a finals d’any…
