ESCOLIUM

Havíem quedat aquest diumenge a ca nostra per parlar del llibre El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde. Idò bé, hem canviat la data i el lloc. La nova data és el 15 d’Agost i el nou lloc és a Campos, Mallorca. Estau tots convidats a Campos, a les nostres primeres festes de la Mare de Déu d’Agost. Abans de la festa, farem una xerradeta literària. A veure si així vos animau més!

Sempre he pensat que a l’hora de comprar unes sabates és fonamental la comoditat, és a dir, que s’adaptin perfectament al peu i que no provoquin cap molèstia al caminar. Al cap del dia faig moltes passes, per la qual cosa aquesta ha de ser la característica bàsica del meu calçat.

De vegades tenim el mal costum de pensar que el que és bo per a nosaltres ho ha de ser també per a l’altre gent. Fins la setmana passada, aquesta reflexió amb la que obria l’entrada, jo la feia extensiva a les altres persones i, en concret, a tot el gènere femení. Per dir-ho amb unes altres paraules, sempre m’havia semblat absurd l’actitud d’aquelles noies que són compradores compulsives de sabates, unes sabates que després no utilitzaran -o utilitzaran una vegada- perquè la seva incomoditat les fa poc aptes per a la que hauria de ser la seva funció principal… Això es fa evident en aquelles sabates que en podríem dir tipus princeseta, d’un pam de tacó i motius ornamentals daurats o platejats, per exemplificar un calçat que avui en dia no és difícil veure pel carrer i amb les que forçosament la comoditat ha de brillar per la seva absència.

Idò bé. Aquesta setmana he estat llegint alguns epigrames d’Oscar Wilde sobre la bellesa que m’han fet reflexionar i canviar la meva opinió anterior. No l’opinió de què el meu calçat ha de ser còmode abans de qualsevol altra característica, sinó que l’actitud contrària, és a dir, la d’avantposar criteris estètics sobre criteris pràctics, no té perquè ser tan absurda com la meva practicitat masculina quasi m’obliga a sentenciar. Des d’aquesta setmana he après a valorar aquella disposició que fa que moltes noies avantposin la bellesa fins i tot a la comoditat i a la salut dels peus. La bellesa per damunt de tot.  Realment, si es pensa obertament, aquest fet té molt de mèrit  i fa intuir un esperit d’alta volada. Un altre tema seria que hi hagi altres factors que puguin contradir aquesta conclusió i l’esperit, més que d’alta volada, sigui d’estúpida volada… Però això ja depèn de la persona.

Per què em costa tant fer una actualització breu? Per què necessit sempre més de mitja hora per poder ordenar els meus pensaments? No som capaç d’escriure entrades breus? Cada dia interessa menys el que pens? No ho sé. Escric poc, però quan ho faig, m’esplai. I m’agrada.

Avui vespre hem anat a veure un concert d’en Quique González a la Sala Bikini (20:00h, 20€).

Coses positives:

- En Quique ha madurat molt a l’escenari i es nota que ha superat la timidesa que tenia abans, que feia que ni tan sols se l’entengués quan es dirigia al públic entre cançó i cançó. Quan canta alguna cançó sense instrument té més desimboltura.

- La nova banda sona força bé, sobre tot el guitarrista li dóna aire fresc a qualquns temes de sempre… Salitre n’és un exemple.

- Sense perjudici del que he escrit en el punt anterior, les dues cançons que ha tocat en Quique en acústic m’han fet enyorar els concerts de veu, guitarra i harmònica… Y los conserjes de noche i Te lo dije han estat espectaculars.

- El públic, a més de ser nombrós, estava entregat. Posava els pèls de punta la connexió amb el públic, sobre tot en algunes cançons com a Y los conserjes de noche -super-mega-hiper-impressionant-, Vidas cruzadas o Caminando en círculos.

Coses negatives:

- El començament del concert s’ha fet esperar… Entre teloners -els de Les Nits de l’Art- i Quique González ha transcorregut excessiva estona.

- Massa gent… enyorança d’aquells concerts on èrem quatre gats. Per una part estic content que en Quique sigui més conegut i hagi omplit Bikini, però per una altra part, l’excés de gent es fa una mica molest, principalment pel pas de la gent, que no se sap estar quieta, el xiuxiueig, i el fum.

- En Quique s’ha atabalat amb la lletra d’una cançó! Malament, però li perdonarem…

- L’hora d’acabament de la Sala Bikini, un dijous. Com després del concert hi ha discoteque, l’hora d’acabament es bastant inflexible… i això sempre coincideix amb els moments àlgids del concert: un xic decebador.

En conclusió, ha pagat la pena…

uno no siempre hace lo que quiere
pero tiene el derecho de no hacer
lo que no quiere
Mario Benedetti

Fa dies que li donc voltes al que significa per a mi la Llibertat. Me pareix un concepte tan important com complex de definir… Hi ha molts filòsofs que han reflexionat sobre aquest tema, perquè és clau en el pensament humà. Jo no tenc les idees clares.

Ens trobem que el concepte s’aplica en molts camps concrets, quan es reclama la llibertat d’acció, llibertat d’expressió, llibertat de premsa, llibertat d’ensenyament, llibertat ideològica… Llibertat individual i llibertat col·lectiva. Tothom parla de llibertat i ningú li dóna el mateix significat. Miram Cuba i pensam que allà no hi ha llibertat, però poques vegades ens aturam a pensar que a qualsevol dels països del món occidental aquesta llibertat tampoc hi és present. N’estic convençut. La llibertat escasseja en el món.

La llibertat es pot identificar, de forma molt bàsica, amb una capacitat que té l’home per elegir: capacitat d’elecció. És evident que aquesta capacitat sempre està condicionada, ja sigui per la pròpia forma de vida com per les limitacions que marca la societat en la que vivim. Aquella frase que diu que la llibertat d’un acaba on comença la dels demés me pareix fonamental, per a què la pròpia llibertat no conculqui altres drets fonamentals d’un altre ciutadà. En aquest sentit, la Llei ha de ser l’instrument que arbitri la convivència de les diferents llibertats de les persones.

Per què dic que al món occidental no som lliures? Crec que estam en mans de multinacionals i els partits polítics, que alhora estan en mans d’aquestes multinacionals. Estam obligats a consumir, i quan consumim estem acabant amb els recursos del planeta. I més greu, ocasionam guerres i oprimim a altres sers del planeta. Es pot ser lliure amb la convicció de què això succeeix actuem com actuem? La llibertat té un cost, i aquest cost és gairebé inassumible!

L’altre dia, a un programa del C33 que es diu City Folk, varen fer un reportatge sobre l’Aurora Parede, una dóna que es dedica des de fa deu anys a buscar coses aprofitables en els contenidors d’escombraries de Barcelona. Aquesta dóna, la vida de la qual s’assemblaria a la dels sense sostre, es diferencia d’aquells en què té una casa, un marit i un objectiu: recuperar objectes per poder donar-los a gent que els necessita. Amb el que recupera, a més d’evitar un malbaretament de recursos, aconsegueix alleugerir els problemes de gent que ho passa magre. Ho fa convençuda, perquè vol i perquè és el seu sentit de vida. És l’exemple més semblant a la llibertat que se m’ha ocorregut…

El cap de setmana passat anàrem a veure l’espectacle Baal, l’argument de la qual gira entorn de la vida i obra poètica de Bertolt Brecht. La representació es feia en un local molt humil, la seu de l’Associació Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, on normalment assaja la Companyia Gente de Teatro, responsables de l’obra.

QUAN ARRIBA EL MOMENT DE DESFILAR,
molts no saben
que l’enemic és el qui camina
al davant.
Que la veu que els mana
és la veu de l’enemic,
i que els qui parlen de l’enemic
són, ells mateixos, l’enemic.

Els qui anàrem a l’espectacle no coneixíem gairebé res de Bertolt Brecht, molt poquet. De fet, fins i tot ningú sabia amb certesa si Bertolt Brecht era austríac, polonès, suís, alemany o finès. Però amb el magnífic text que l’actor Enrique Ibáñez va posant en escena, on es donen unes pinzellades de la vida i pensament de Brecht, tothom va copçant la dimensió de l’obra d’aquest escriptor alemany que és imprescindible per als amants del teatre i de la poesia.

MUDANÇA DE LES COSES (II):
Era trist, quan era jove.
Sóc trist, ara que sóc vell.
Quan, doncs, podré estar content?
Millor que fos aviat.

Crec que tots els que vam veure l’obra vàrem disfrutar molt de l’actuació de n’Enrique Ibáñez, qui té una capacitat molt ben aprofitada per transmetre amb maestria la tristesa, emoció, indignació o tendresa que cada un dels successius fragments de les poesies de Brecht requeria.

PRIMER S’ENDUGUEREN ELS NEGRES,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s’endugueren als jueus,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
Però com no soc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
Però com que no soc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m’enduen a mi… però ja es massa tard.

No sé si era un dels objectius de l’obra, però en ella s’ofereix una primera aproximació molt didàctica al pensament de Brecht, alhora que es deixa a l’espectador encuriosit i desitjós d’aprofundir-hi quan sigui possible.

HI HA HOMES QUE LLUITEN UN DIA I SÓN BONS.
N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors.
N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons.
Però n’hi ha alguns que lluiten tota la vida:
aquests són els imprescindibles.

L’obra formava part d’una Marató poètica amb lectures dramatitzades de fragments de Yevtushenko, Lorca i Brecht. Només hem pogut assistir a aquesta última, però al ser la darrera de les tres obres de les que s’ha compost aquest cicle, al final Gente de Teatro ens varen oferir un pica-pica on poguérem felicitar-los pel gran espectacle que ens van oferir.

GENERAL, EL TEU TANC