ESCOLIUM

S’acaba juny i amb l’acabament d’aquest mes ja hem cobert la marxa de la primera meitat del 2007. El temps passa volant, i ara encara ho farà més aviat, perquè aquests tres mesos propers estan farcits de vacances i festes que els hi donen un caire d’anormalitat ben manifesta. Si no fos perquè les obres han de seguir el seu ritme frenètic -si no, la ministra ja pot anar pensant en plegar-, l’estiu es presentaria tranquil i no ens n’adonaríem i seríem al setembre.

A la Mallorca tradicional els dies s’han vinculat sempre d’una manera inextricable a la seva onomàstica corresponent. Hi ha una sèrie de dies a l’any que estan marcats pel sant que s’hi celebra i que, en moltes ocasions, van lligats a festes -les patronals, per exemple- i celebracions d’importància. Sant Sebastià, Sant Antoni, Santa Magdalena, Santa Margalida, Sant Josep, Sant Jaume… tots van lligats a un dia i, a un lloc o a un altre, a una festa. Socialment sempre s’han felicitat els sants més que els aniversaris, perquè la data de l’aniversari és una dada més familiar i íntima, en canvi l’onomàstica és una data pública.

El final de juny sempre ha tengut una especial rellevància a la meva família des del punt de vista del santoral. La darrera setmana se succeeixen Sant Joan, Sant Guillem i Sant Pau, noms que es repeteixen sovint a la genealogia familiar. Si això ho unim a què a mitjans juliol hi ha la Mare de Déu del Carme, aleshores ja tenim en tres setmanes tot l’arc de sants de la família.

És per això que, malgrat que és substrat d’una societat tradicional i religiosa, encara m’agrada celebrar el meu sant. Independentment de la vida i miracles del senyor que va rebre aquella distinció per part de l’església catòlica, convertint-lo en exemple per a altres cristians -per cert, avui en dia tan devaluada per la concessió de santitat a persones de catadura moral tan discutible com Escrivà de Balaguer-, m’agrada compartir amb la gent del meu voltant el motiu pel qual em dic Pau i no d’una altra manera. I això ho faig cada 29 de juny.

Ahir havíem quedat per parlar del llibre La ciencia del adiós, de Elisabetta Rasy. Aquest llibre parla de l’amor entre el poeta Òsip Mandelstam i Nadiezhda Jazin en els durs temps immediats a la Revolució Russa.

Només havíem llegit el llibre na Laura -in extremis-, en David i jo. Na Tonina no l’havia llegit, però al manco va venir, perquè vàrem haver de posar falta d’assistència a na Carmeta, en Miquelet, na Pocoví i N’Albert.

Així i tot el debat va ser prou enriquidor. Hi havia dues postures enfrontades. En David i jo, que no havíem gaudit gaire de la lectura d’aquest llibre, i na Laura, a qui aquest llibre li havia agradat força. Això sí: coincidírem que de les cites poètiques que es presenten en el llibre, no ens atreien massa a una lectura adicional de Mandelstam. El sector negatiu objectàrem que el llibre era massa avorrit, no tenia fil argumental i presentava un context massa ric de personatges amb noms russos que no permetien discernir l’important del negligible. Na Laura, en canvi, considerava que la història d’amor era molt maca i que els seus protagonistes tenien el seu caràcter molt ben definit, tant la extravegància de Mandelstam com la feblesa superada de Nadiezdha els feien molt atractius.

A més, les circumstàncies empenyen als protagonistes a una vida complexa i sorprenent, difícil, sobretot per la determinació de Mandelstam a no posicionar-se clarament davant del Nou Règim. Això fa que molts dels companys artistes de Mandelstam, que desfilen tangencialment al llarg del llibre, acabin morts, exiliats o desaperaguts. A ells fa referència el títol, extret d’uns versos d’Òsip Mandelstam.

La història d’amor, que ben bé pot referir-se en primer lloc a un amor per la Poesia, acaba amb la mort del Poeta. Malgrat això, és una història transcendent perquè aqueixa mateixa Poesia és tenaçment guardada, salvada i rescatada per qui, en un segon pla, no va deixar de creure mai en el Poeta.

Una conclusió molt positiva és que si no hagués estat per aquesta cita literària, en David i jo possiblement haguéssim deixat el llibre abans d’acabar-lo, però no ho vàrem fer. És més, és molt probable que no haguéssim començat mai aquest llibre. És per aquest motiu que les tertúlies aquestes són positives, perquè te forcen a llegir coses diverses, permetent descobrir, en molts casos, que en la diversitat hi ha l’oportunitat d’aprendre coses que d’una altra manera romadrien inadvertides.

Mandelstam, en un camp de concentració, poc abans de morir, acaba dient amb amargura que Rússia és l’únic país del món on es respecta la Poesia: aquí maten per Ella… en cap altre lloc del món passa això.

———————————————————————————-

Propera cita: 29 de Juliol.
Lloc: A determinar.
Proposta: El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde.

Tot és fràgil. Tot és casual. La vida ens ha portat on estem en aquest moment per un conjunt de casualitats infinites.

PARAD LOS RELOJES

Parad los relojes y desconectad el teléfono,
dadle un hueso jugoso al perro para que no ladre,
haced callar a los pianos, tocad tambores con sordina,
sacad el ataúd y llamad a las plañideras.

Que los aviones den vueltas en señal de luto
y escriban en el cielo el mensaje “Él ha muerto”,
ponedles crespones en el cuello a las palomas callejeras,
que los agentes de tráfico lleven guantes negros de algodón.

Él era mi norte y mi sur, mi este y mi oeste,
mi semana de trabajo y mi descanso dominical,
mi día y mi noche, mi charla y mi música.
Pensé que el amor era eterno: estaba equivocado.

Ya no hacen falta estrellas: quitadlas todas,
guardad la luna y desmontad el sol,
tirad el mar por el desagüe y podad los bosques,
porque ahora ya nada puede tener utilidad.

Poema de W.H. AUDEN. Traducció: Javier Calvo. Gràcies Juanjo, per haver-me regalat -ja fa més de cinc anys- el llibret del que he extret aquest poema.

Malgrat que tot sigui casual, que tot sigui efímer i perentori, en les nostres mans està fer-ho durador. I com diu Silvio Rodríguez, sólo el amor alumbra lo que perdura, sólo el amor convierte en milagro el barro.

(La vinyeta és de Liniers. Podeu escoltar la cançó “Sólo el amor” de Silvio Rodríguez, aquí)

Fa dies que no escric en aquest blog. I no és que no tengui temes pendents, ja que tenc apuntats en un paper que guard davall el teclat de l’ordinador fins a sis o set temes dels que volia escriure. Passa, però, que necessit més temps del que tenc, per raó de cansanci, mental i físic, per poder redactar les entrades de manera que no em deixi res del què voldria dir.

També sabeu que me vaig proposar escriure gaire de política, perquè cada dia me pareix que és més i més bruta. Però avui, quan he arribat, com molts dies, he obert el Diari de Balears i he llegit una notícia que m’ha indignat. Per als que no estau assebentats dels resultats electorals a les Illes Balears, resulta que el PP ha perdut la majoria absoluta a les Institucions més importants: Ajuntament de Palma. Consells Insulars i Govern Balear. Com la política que han practicat aquests quatre anys passats ha estat bastant poc consensuada, dialogant i, fins i tot, respectuosa amb els altres partits, ara resulta que s’estan quedant totsols a l’hora de pactar Programes de Govern.

Idò bé. Els del PP encara conserven alguns ajuntaments importants amb majoria absoluta, com és el cas d’Inca i Calvià. En aquest darrer ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta un senyor que es diu Carlos Delgado, de qui me’n guard l’opinió. Una de les primeres decisions del batle ha estat pujar significativament els sous dels tinents de batle, dels regidors i el seu propi. A més, i això és el que me pareix de jutjat de guàrdia, ha nomenat a dit més de quaranta assessors i càrrecs de confiança per a recolzar-lo en la seva tasca a l’Ajuntament.

Fent unes sumes amb el que diu el Diari, la suma dels sous dels regidors del PP i els assessors i càrrecs a dit, pugen a més de dos milions i mig d’euros. L’any 2005 hi estaven censades 47.800 persones. Això significa que a cada habitant de Calvià la broma dels nomenaments del senyor Carlos Delgado li surt per aproximadament 50 euros anuals, que no és poc.

Això en un municipi que pressumeix de ser un dels més rics d’Europa, però del que jo diria que és també un dels més lletjos de les Illes Balears. Per això acab amb una recomenació. Si heu de visitar Mallorca, no aneu a Calvià!

(A continuació, reproduesc l’article al que m’he referit abans)

El batle de Calvià nomena 40 assessors i càrrecs de confiança

Hem ve de gust escriure sobre la vida i miracles d’aquest gran cantautor madrileny a qui poca gent coneix, malgrat que la seva trajectòria és digna de seguir-se atentament, tant per la seva qualitat com per la seva coherència.

Krahe? Qui és Krahe? Un músic alemany? Una marca de iogurts? Després dels dubtes inicials, les primeres referències que vaig tenir de Javier Krahe me’l lligaven a Joaquín Sabina i a un disc anomenat La Mandrágora, que prenia el nom d’un local de Madrid. En aquest lloc hi actuaven regularment Joaquín Sabina, Alberto Pérez i Javier Krahe, en un espectacle que, d’acord al que podem conèixer a través de l’enregistrament esmentat, devia ser ben divertit i trencador.

Poc a poc va crèixer el meu interès per Krahe. Per això, quan en un Festival Barnasants vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure’l -me’n record que el concert era a les Cotxeres de Sants- vaig comprar l’entrada amb il·lusió i curiositat. L’impacte va ser gran quan vaig veure sortir a aquest personatge primatxol, de cabells i barba ben blancs, que amb un got de whisky a la ma sortia a l’escenari juntament amb un guitarrista i un contrabaixista i començava a cantar unes cançons satíriques, humorístiques i burlesques que obtenien la complicitat del públic des del primer instant.

El guitarrista, Javier López de Guereña, i el contrabaixista, Fernando Anguita, han estat sempre els seus acompanyants en els concerts on l’he vist. Són el contrapunt perfecte de Krahe, al qual coneixen millor que ningú, ja que com expliquen a la pel·lícula-documental Esto no es la vida privada de Javier Krahe, el segueixen des dels temps de la Mandrágora i han crescut amb ell com a músics i com a persones.

Aquesta capacitat de Krahe per connectar amb el públic, ja sigui amb les introduccions de les cançons, ja sigui amb la seva manera d’interpretar-les, o pel contingut de les mateixes és una de les claus de què qui ha anat a un concert de Javier Krahe n’acabi sempre repetint.

Perquè les cançons de Javier Krahe són manifestacions impecables d’un sentit de l’humor fi i irònic. Però, a més, estan perfectament treballades en la rima -sempre enginyiosa- i en la mètrica, fregant la perfecció, i amb un contingut que denota, en molts casos, una vasta cultura i un posicionament molt personal del compositor davant la vida.

Javier Krahe no és un cantant de masses. Té el costum de tocar en sales de poc aforament, però fa més d’un concert a la setmana sempre emplenant. El seu públic és fidel i entusiasta de les seves cançons. Tampoc té lligams amb discrogràfiques multinacionals, sinó que edita els seus discos amb 18 Chulos Records, un segell discogràfic del qual n’és soci fundador, juntament amb altres personatges com Pablo Carbonell, el Gran Wyoming o Santiago Segura.

Hi ha una anècdota que va marcar molt la trajectòria professional de Javier Krahe, que el va estigmatitzar dins de les institucions socialistes i li va barrar el pas als mitjans de comunicació i a les subvencions. es tracta de la cançó Cuervo Ingenuo, dedicada a Felipe González després del desengany del primer mandat del PSOE. Aquesta cançó es va censurar explícitament quan Krahe la cantà en un concert de Sabina que havia de ser emès per Televisió Espanyola. Quan Krahe va començar a cantar-la les càmeres no tan sols van desconnectar, sinó que van deixar de gravar.

Un altre capítol lamentable dins la biografia de Krahe és quan va ser cridat a declarar per una denúncia que presentà un diputat d’UPN després que el programa Lo + Plus emetès l’any 2004 un curt que va fer Javier Krahe l’any 1978. El curt es titulava Como cocinar un Cristo i, certament, buscava escandalitzar, però res que no es pugui assimilar amb una mica de sentit de l’humor. Situat en el seu context, en uns anys on hi havia moltes altres coses que haurien d’escandalitzar més, resulta incomprensible la campanya mediàtica que va desfermar l’emissió del programa Lo + Plus a la premsa conservadora, i que va acabar amb el director del programa retractant-se i demanant excuses per l’emissió del curt. Reproduesc un fragment d’una tertúlia en què Krahe opina sobre això:

Javier, el otro día en una entrevista tuya en televisión emitieron un vídeo incluído en tu dvd ‘Y todo es vanidad’ en el que se propone una receta tipo ‘cómo cocinar un Cristo’. Este cortometraje ha causado un gran revuelo en la comunidad católica. ¿Qué tienes que decir al respecto?.

J.K: Que pongan la otra mejilla.

Aquestes anècdotes a la vida de Javier Krahe no li treuen brillantor, sinó al contrari. Demostren que hi ha intel·ligència més enllà de les masses i del pensament pre-establert. La seva manera de cantar i afrontar la vida, sempre contra corrent, s’ha guanyat el respecte i l’admiració de molts dels seus companys de professió i, sobre tot, l’estimació del seu públic.

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

Web no oficial: http://www.javierkrahe.net/index.asp

Les lletres de totes les seves cançons: http://www.proyectokrahe.org/

Un fragment de Esto no es la vida privada de Javier Krahe a youtube.com. Inclou la cançó Cuervo Ingenuo i un tros de Abajo el Alzheimer.

Un parell de cançons antigues, que ja cantava a la Mandrágora: Un burdo rumor i Dónde se habrá metido esta mujer.

Una altra cançó de Javier Krahe ja inclosa a la Mandrágora, cantada aquesta vegada per Alberto Pérez en un concert recent a Valladolid. És una cançó preciosa que fa esment de la igualtat entre homes i dones: Nos ocupamos del mar.

Una cançó més recent: Huevos de corral.

Avui, passejant pel barri gòtic, ens hem aturat a fer una fotografia de la bústia de la Casa de l’Ardiaca, actual seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Aquesta bústia és un afegit modernista al palau medieval deguda a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Es veu que a principis del segle passat, la Casa de l’Ardiaca fou la seu del Col·legi d’Advocats, un degà del qual fou el qui encarragà el disseny de la bústia a l’insigne arquitecte, que la dugué a terme l’any 1902.

Com es veu a la fotografia, la bústia està flanquejada per cinc golondrines a la seva part superior i una tortuga a la part inferior dreta. A la cantonada superior esquerra, l’escut del Col·legi amb l’espasa i una balança sobre les armes de la Ciutat. Tot al voltant, fulles d’heura.

Interrogat Domènech i Montaner sobre el significat de l’escultura, contestà que es tractava d’una alegoria sobre la Justícia, ja que la Justícia vola alt com les golondrines, però és lenta com la tortuga. Les fulles d’heura serien signe dels entrebancs que s’han de superar en tot plet.