ESCOLIUM

Per què m’és tan difícil adoptar una posició neutral davant de qualsevol fet? Tant si es tracta d’un esdeveniment insignificant com si es tracta d’un fet transcendental, sempre hi he d’adoptar una posició crítica. Potser no és tan estrany, això, i tothom que protagonitza -o tan sols presencia- un esdeveniment també s’ha de posicionar, concientment o inconscient, d’acord a uns criteris que bàsicament es redueixen a la interorització perceptiva d’allò que ha passat. Fa dies que li donc voltes i m’assusta la simplicitat del criteri. Em posicion davant les coses d’acord a si m’agraden o no m’agraden. Així de simple.

És simple, però no fàcil. De vegades no és immediat saber si una cosa agrada o no agrada. Per poder saber-ho, a més, hi influeix de manera decisiva el coneixement contextual per poder valorar allò que és objecte de reflexió. L’estudi i el coneixement no fan res més que permetre assolir criteris de valoració, però alhora esbiaixen la percepció primera. Això ho pot complicar una mica més. De qualsevol forma, en el meu cas, en la majoria de casos arrib a conclusions en molt poc temps, fins i tot es pot arribar a pensar que els prejudicis també són condicionants que van associats irremisiblement a la valoració dels fets.

Però a més a més, hi ha un altre detall que me ve al cap quan pens en aquest procés de crítica, valoració o posicionament que es reflecteix d’una manera directa en aquest blog. És un tret que pot ser molt diferent en cada persona. A cadascú li agrada més o menys el fer públics els seus posicionaments davant diferents esdeveniments. És evident que hi ha gent que guarda les seves opinions en el fons del seu cor; d’altres, en canvi, les fan públiques i les espargeixen al vent. Jo tenc les dues vessants. En aquells temes més externs, trivials o intranscendents, som el primer en posicionar-me. Ara be, en aquelles coses que fan referència a la intimitat de la persona humana, aquells pensaments més íntims, m’és més difícil exterioritzar-los.

En fi, crec que no m’he expressat gaire bé. Potser aquesta reflexió no té sentit, i segurament psicòlegs o pedagogs ja han publicat llibres al respecte, però em venia de gust deixar-la per escrit. Per a no oblidar-la.

Fa uns dies escrivia un post que portava el títol d’Evolució. Hi sortien tres fotografies de les ulleres que m’han acompanyat els darrers anys.

Deia al meu post que hi havia una petita trampa. Efectívament, la trampa era que a la primera de les fotografies, qui lluïa tan sensualment les ulleres de pasta, com haureu tots endevinat degut a aquella mirada seductora i interessant, amén que profunda, no era jo (ohh!), sinó -qui ho dubtava- la meva cosina Tonina.

Les ulleres que portava na Tonina en aquesta fotografia sí que eren les meves ulleres. Com a na Tonina li va picar la mosca Teatre-Teatre, té una extranya malaltia -diagnosticada per House- consistent en què li agrada caracteritzar-se d’altres persones.

A la fotografia la podeu veure intentant caracteritzar-se com a persona intel·ligent, amb capacitat de lideratge, segura de sí mateixa, simpàtica, graciosa i, això sí, una mica pesada. En poques paraules, es volia caracteritzar d’enginyera de camins.

Com no va aconseguir-ho del tot, i encara té aquest trauma clavat al dit petit del peu, fa poc ho va torna a provar obrint el seu propi blog. Llegiu-la i veureu que escriu molt bé! Això sí. Ara que t’he fet propaganda, cosineta, ja va essent hora d’actualitzar. No ho trobes?

El diumenge vàrem anar a sopar a Al passatorede Pla de Palau. Us he posat l’enllaç perquè quedi ben clar d’on no heu d’anar a sopar.

Segurament si haguéssim demanat una pizza, al manco el sopar no hagués estat tan dolent, perquè tenien bona pinta, la veritat. Però vàrem demanar dos entrants, unes croquetes de patata i una espècie de bikini fregit, de nom estrany i que no recordo, i després un plat de pasta al pesto i un rissotto. La pasta, passada. El rissoto, com l’arròs bolognesa que me donàven al col·legi fa vint anys. No vàrem tenir ganes ni tan sols de demanar postres.

Si al manco haguessin estat simpàtics. El problema rau en què en aquests llocs que estan en una zona turística, la majoria de clients ho són d’una sola vegada. Turistes que entren un pic i no repeteixen mai més. I per això el servei no s’esforça en posar ni un somriure, ni una contestació amable, ni res. Fa molta ràbia.

El menjar, dolent. El servei, pitjor. Propina zero.

Ahir va acabar la temporada d’aquest programa de televisió que s’ha emès per TV3. Com és notícia que hi hagi un programa de televisió que m’agradi fins al punt de veure’l cada setmana, vaig decidir dedicar-li unes línies al meu blog.

Aquest programa, que s’ha emès com una continuació natural del Caçadors de bolets, però canviant completament la temàtica, crec que ha assolit un èxit molt més gran del que s’esperaven els seus creadors. Prova d’això és que per Sant Jordi en tragueren un d’aquests llibres mediàtics que es solen treure per aquestes dates quan els programes s’han convertit en referents populars.

Per als que no l’hagin vist cap pic, jo el resumiria dient que era un programa que barrejava el format divulgatiu i d’entreteniment dins l’àmbit de l’ús social del llenguatge. Ho feia a través de la recerca de paraules curioses o específiques dins l’àmbit lingüístic d’arreu dels Països Catalans.

El seu presentador, en Roger de Gràcia, és un presentador que li ha donat un contrapunt de simpatia i bon humor que li han permès, en las seva manera d’acostar-se a la gent, treure la conversa suficient per donar contingut als guionistes, fent de la cacera una activitat amb resultats curiosos i interessants. La recerca, que recordava la pròpia de cultivadors del folklore, ha contribuït a la conservació i divulgació -sense entrar en feixugueses filològiques- de paraules que, en molts casos, només s’empren en una part del domini lingüístic.

Finalment, destacar que na Laura i jo jugàvem sempre amb la secció Endevina d’on són, en què s’havia de deduir d’on eren dues persones que xerraven només pel seu parlar. En Quimi Portet, el Mestre, també li ha donat un toc propi al programa, junyint saviesa i humor.

Aquest llibre de Franz Kafka era el que havíem de llegir per avui en el nostre particular Club de Lectura.

Només faré un parell de comentaris de la sessió. El primer de tots, que s’han afegit al grup n’Albert, per un costat, i na Pocoví, per un altre. Crec que són uns grans fitxatges i pujaran el nivell que teníem. Benvinguts als dos.

També vull felicitar a na Carme i na Pocoví per haver-nos oferit un berenar de categoria. Hem estat molt còmodes en el menjador de casa seva i no ens ha faltat de res.

Com a punt negatiu a destacar, el fracàs en la lectura del llibre. En Miquel, na Carme i na Tonina no l’havien llegit. Na Pocoví només n’havia llegit la meitat, però té disculpa perquè era el seu primer dia. Al·lots i al·lotes, crec que això no es pot repetir. Si organitzàrem aquestes reunions era, a més de per veure’ns, per obligar-nos una mica a llegir. Ho feïm perquè volem i crec que és positiu. Ara be, cal compromís i fer una bona tria de llibres. i si qualque dia qualqú no pot llegir-se’l, al manco ha de fer un esforç doble per escoltar als demés sense distreure’s.

Respecte al llibre, ha estat realment bona -molt treballada- la introducció i contextualització que ens ha fet en David. Jo crec que és decisiva per entendre una mica l’obra de Kafka, en general.

Respecte a El procés, cal fer menció que algunes opinions han incidit en el fet que, més enllà de la literalitat del text, cal veure en la història una denúncia del criticisme (judicis de valor), de l’exclusió a la que se veu abocat l’autor o bé de la deshumanització de la societat.

Malgrat que sigui una mica recurrent, la meva opinió girava entorn a la necessitat de conèixer el context, tant personal como històrico-social, en què s’escriví aquest llibre per poder gaudir-ne més enllà de les absurditats a les que s’aboca en Josep K…

Com a curiositat comentar que hem fet una lectura comparada del inici del capítol 6 en les quatre edicions en castellà diferents que teníem, i s’assemblaven com un ou a una castanya. És important poder disposar de bones traduccions…

Aquest problema no el tindrem per a la pròxima reunió. El llibre escollit avui és La Ciencia del Adiós, de Elisabetta Rasy (Ed. Alianza). La cita és el dia 17 de juny a ca nostra.

Les tres meves darreres ulleres.

(1)

(2)

(3)

Els temps canvien.

A les fotos hi ha una trampa. Qui l’ha vist?