ESCOLIUM

Cada setmana, al Canal 33 fan un programa de divulgació científica que es diu Quèquicom. És un programa molt interessant, i com la programació de les altres cadenes deixa molt que desitjar, sense voler hi anem a parar sovint. Avui tractava de les alèrgies i han parlat una bona estona dels àcars.

Aquests bitxets minúsculs de la família de les aranyes, més aviat fastigosos quan es miren al microscopi, viuen luxosament en els nostres matalassos, sofàs, coixins, etc. Al programa ens han ensenyat des de tots els angles i amb tot luxe de detalls com n’estem de condemnats a conviure amb aquests animalons que viuen fins i tot a la pell del formatge, a l’escorça del pernil, a la pols… Per tot. M’ha impactat saber que aquella pols blanquinosa que es posa a la carn d’un pernil quan fa uns quants dies que s’ha tallat són en realitat àcars!! Només se’n lliuren les persones que viuen a l’alta montanya, perquè a més de 1200 m d’alçada els àcars no es reprodueixen.

De què viuen els àcars? S’alimenten principalment de les escames de pell humana. Cada persona produeix 30 grams mensuals de residus de pell humana que va a parar als llocs més inversemblants, però principalment al llit, sofàs i butaques. En aquest sentit, els àcars actuen com a eficients equips de neteja. Algunes persones, però, són alèrgiques als seus excrements. Per això existeixen les fundes anti-àcars, que en realitat impedeixen el flux de escames de pell i excrements als dos costats de la funda.

Estàvem sopant i les imatges dels àcars ens han semblat fastigoses. Però la conclusió més important que hem extret d’aquest programa és que dels àcars no n’és fàcil deslliurar-nos. Per a conviure-hi, el que és millor és no pensar amb ells.

Quan la qualitat es converteix en un problema, en una tasca que no dóna avantatges sinó inconvenients, i que es porta a terme amb l’única motivació de conservar uns segells, aleshores, la qualitat perd tota la seva raó de ser.

Demà tenim l’auditoria interna de qualitat de la nostra Direcció. Tot és façana, comèdia. Arranjaments de darrera hora per a no haver-nos de posar del color vermell de la vergonya. No ha de ser agradable fer el ridícul davant l’auditor!

Tant de bo que d’aquestes situacions esperpèntiques aprenguéssim que la qualitat és una eina per a nosaltres mateixos i que paga la pena portar-la al dia fent uns mínims. Només així la qualitat tindria sentit.

Darrerament, la conclusió que s’extreu de cada convocatòria electoral és el creixement de l’abstenció.

Hi ha un cert desencís per el funcionament de la nostra democràcia, per l’allunyament del sistema de partits dels problemes dels ciutadans i per la creixent crispació, casos de corrupció i espectacle irrisori que ofereixen alguns polítics.

Però més pragmàticament, en realitat el creixement de l’abstenció va lligat a què el dia de les eleccions, l’anar a votar no és la nostra primera prioritat. Hi ha altres coses que ens atreuen més, com anar a la platja, sortir d’excursió o, simplement, quedar-nos a casa veient els esports del cap de setmana.

.

Per això, quan en unes votacions passa que l’escrutini és tan ajustat com el que ha resultat al Consell Insular d’Eivissa, on tot s’ha decidit per 53 vots de diferència, independentment que hagi estat en un sentit o un altre, cal reflexionar sobre la importància del vot.

I potser així, malgrat que ens faci mandra o tinguem plans alternatius que ens semblin més interessants, les properes eleccions ens recordarem que votar és una de les possibilitats que tenim per poder incidir -poc o molt- en la resolució dels nostres problemes.

Fa tres dies que no actualitz. Aquesta setmana ha estat terrible, massa intensa. La feina m’ha consumit. Fins i tot el dijous vaig treballar de nit i això va acabar amb les meves darreres forces.

Per això he arribat al cap de setmana amb una necessitat enorme de descans. Descans físic, però també descans psicològic.

Però ja és dissabte a la nit i encara no m’he restablert. Avui dematí he estat llegint una miqueta, després hem anat a fer una volteta i ara hem vist un partidet de bàsquet.

I no m’he restablert perquè encara no he desconnectat. Això s’ha evidenciat quan avui horabaixa hem anat a l’Abacus del carrer de Sants. Hi hem anat en tren i a l’estació he tornar a reviure mentalment la situació d’estrés que m’ha ocasionat aquesta setmana la via 5.

En fi, crec que els països desenvolupats, enlloc d’apostar per la jornada laboral de trenta cinc hores, haurien de començar a pensar en caps de setmana de tres dies. Seria la millor manera de poder mantenir els nivells òptims de salut física i mental.

Aquest cap de setmana he acabat de llegir aquesta novel·la de Marina Lewycka que vaig regalar-li a na Laura per Sant Jordi. Quatre paraules al respecte.

Primer de tot, destacar que no me vaig equivocar amb la compra d’aquest llibre, perquè m’ha agradat força. Esper que quan ella el llegeixi li agradi al manco la meitat del que m’ha agradat a mi.

En segon lloc, he descobert amb sorpresa que han traduït el títol del llibre al castellà com Los amores de Nikolai. La versió original del llibre és anglesa i el seu títol original és A short history of tractors in ukranian. Em pregunto per què els editors de l’edició castellana han fet aquesta traducció tan ridícula del títol. Es pensaven, potser, que els possibles compradors pensarien que realment es tractava d’un feixuc llibre d’història dels tractors? El que tinc clar és que si n’arribo a veure la versió castellana amb un títol tan ridícul, no el compro.

Una altra observació. A aquest llibre li atorgaren el Premi Bollinger Everyman de Novel·la d’Humor. És cert que té alguns punts d’ironia i humor que es poden qualificar com brillants, però no es tracta d’una novel·la d’humor. Va molt més enllà i em decepciona una mica que li hagin atorgat aquest premi. Realment, crec que la indústria editorial s’ha de repensar això dels premis. És clar que potser a una ment molt superficial aquest llibre li sembla una novel·la d’humor excel·lent, però crec que aquesta mena de persones ni tan sols llegeixen…

En quant al contingut de la novel·la, destacar que tracta d’una manera molt desenfadada temes que conviden a una reflexió profunda: la vellesa i la manera de viure-la, les relacions familiars, la immigració i l’emigració -perquè es poden adivinar a la novel·la les dues perspectives- el capitalisme salvatge que s’ha apoderat dels antics països de la URSS, i més tangencialment, el patiment que provocà la Segona Guerra Mundial a Ucraïna. Tot això adornat amb petits passatges d’una història dels tractors, que com diu l’autora a una entrevista, permeten “donar una perspectiva històrica a la narració i funcionen a la novel·la com una metàfora d’aquelles coses que encara que fonamentals en les nostres vides han deixat de ser valorades”.

He llegit també que s’està preparant un guió per portar la novel·la al cinema. A mesura que llegia el llibre ja intuïa que podia ser així, perquè la història principal pot donar lloc a una bona pel·lícula. Però tenc por que al cinema es perdin molts dels matisos que es poden copçar només en la lectura…

En fi, que malgrat que no vaig cercar massa el llibre, i em vaig deixar guiar per la intuïció, no me vaig equivocar i és un llibre altament recomanable.

Aquest dissabte vàrem anar a veure una obra de teatre de denúncia social a Corbera. Té molt de mèrit que a un poble petit, relativament allunyat de Barcelona, al manco no fàcilment accessible, hi organitzin un cicle de teatre de denúncia social. A més, després de la funció, els actors i el públic que ho desitjava participaven en un col·loqui al qual seguia un pica-pica.

L’obra que anàrem a veure es diu Unes veus. El nostre amic Albert, que és qui ens avisà del cicle, n’ha fet una petita crònica al seu blog de recent creació. Compartesc en gran mesura la seva valoració de l’obra.

El tema de fons de l’obra és l’esquizofrènia, i les relacions dels esquizofrènics amb les seves famílies i altres persones. També apareixen a l’obra els maltractaments -treuen profunditat a l’obra- i la indigència. De l’obra sembla concloure’s que el tractament de l’esquizofrènia amb fàrmacs és una manera que anul·la la personalitat del malalt per a la conveniència dels seus familiars. Com a fill de psiquiatre, podreu comprendre que m’és del tot indigerible aquesta visió idíl·lica i falsament progressista. És cert que hi pot arribar a haver una identificació entre esquizofrènia i marginació social, però no s’ha de ser tan simple com per creure que aquesta malaltia mental es resol només amb integració i acceptació d’aquella persona per la societat.

En el col·loqui em va sorprendre la complacència i poc esperit autocrític de la directora i dels actors. Varen pressumir més d’una vegada del “gran retrat” que havien fet de l’esquizofrènia, i de les moltes felicitacions que rebien dels familiars d’esquizofrènics que havien vist l’obra. Em sorprèn, i més quan hi ha a l’obre l’errada conceptual -perquè dubt que sigui prou meditada- de què l’esquizofrènic acaba realitzant un assassinat.