ESCOLIUM

Caminant en les solituds de la nit, me n’he recordat de quan vaig arribar a tu, Barcelona, fa ja vuit anys, amb una motxilla carregada d’incerteses i d’il·lusions, ansiós de què no m’engolís la teva grandària, i amb la pròpia seguretat de vèncer la temuda enyorança.

El tren va introduir-me a poc a poc en el teu interior. Els blocs de Bellvitge no són bons embaixadors de la teva realitat, però quan el tren es fica sota terra, ja s’intueix que es prepara la sorpresa inminent d’ésser-hi, d’haver arribat a l’objectiu de tants anys d’estudis previs a la universitat.

Després, el goig de trepijar el teu teixit de carrers llargs, amples, interminables! Cada passeig, mil detalls que criden l’atenció. Amb el temps s’arriben a aprendre els noms dels carrers de l’eixample i inevitablement, a l’Escola ens ensenyen a admirar el gran Cerdà, pintor de la Barcelona actual.

Els taxis grocs, cridaners, destaquen en el parc automobilístic de la ciutat, però donada la seva gran quantitat prest esdevenen quelcom familiar, i miris on miris n’apareix algun.

També em sorprengué, i molt, la gentada que hi havia per tot. Acostumat a una ciutat en la qual quan tanquen els comerços la gent s’esvaeix, la vida que es veia en els parcs els diumenges m’encomanava energia vital. Era un goig molt gran comprar la premsa i anar a algun parc a llegir-la entre els nens que jugaven riallers, aliens a les males notícies que inevitablemet han de portar els diaris.

Què dir de l’articulació de la ciutat en barris i districtes? Cada barriada és un poble diferent, amb el seu caràcter propi i diferencial, amb uns habitants que estimen el seu barri com cosa seva, i per això, estan orgullosos de pertànyer a la seva ciutat, Barcelona, ciutat amb dos mil anys d’història. Es podria dir que que els barcelonins són massa amatents de la seva ciutat, -la millor ciutat del món per ells-, però és aquest sentiment el que ha aixecat Barcelona de les runes i l’ha posada en un lloc preminent del turisme mundial. Per a mi, aquesta és la diferència bàsica entre Madrid i Barcelona. Per a mi, Madrid és molt més gran, monumental i maca, però es veu que és una ciutat aixecada pels reis i per l’Estat. Barcelona, en canvi, és una ciutat que ha estat aixecada pel poble, i encara ell n’és avui el viu protagoniste.

Podria destacar l’oferta cultural i d’oci, però no acabaria mai: cinemes, teatres, concerts, biblioteques… També podria parlar del metro i dels autobusos, i dels parcs, i dels carrerons. Dels monuments ja se n’han escrit suficients llibres.

Hi ha tantes coses que m’impressionaren i que avui encara m’impressionen! Tantes coses resten per descobrir! Quan he començat aquestes línies només volia esmentar tres coses concretes, en un paràgraf, però cada record, cada vivència me n’evoca una altra. La majoria positives, i de les que no ho són tant potser en parlarem un altra dia, o no, que avui només tinc paraules d’elogi per a la meva ciutat adoptiva.

No oblido la façana de Barcelona oberta al mar, la qual és la vertadera artífex de què jo em trobi tan be en aquesta ciutat. El port, les platges i la costa són l’altre vesant de casa meva. El mar és l’autopista que em retorna directament amb el pensament a casa, a la meva infància, als meus pares i als meus amics. El mar és el bressol de tots els blaus, com diu el poeta, però també és el blau de tots els meus bressols.

Me n’adono de què no he estat mai estranger en aquesta ciutat. Des del primer dia vaig trobar-m’hi be i amb el pas del temps m’hi sento fortament lligat. És el que està expressat a la inscripció que hi ha al costat de la font de Canaletes. Barcelona, m’has guanyat el cor: t’estim, Barcelona!

Sé que no li agradarà haver estat el motiu del post d’avui, però no pu evitar dedicar-se’l.

Ja fa 27 anys que, sense fer renou, gairebé sigil·losament, alegra la vida dels que la coneixen.

Jo em sent molt afortunat de poder compartir amb ella les joies i les penes d’aquesta, la nostra, vida.

Molts d’anys, Laura!

Himne a la immortalitat (fragment)

“Doncs encara que la brillantor,
tan encesa aquells dies,
no es repeteixi mai més a la mirada;
tot i que no ens pugui torna l’hora
de l’esplendor damunt l’herba
i la glòria a les flors,
no cal que em desesperi:
puc trobar la força
en el que resta encara viu,
en el record feliç de la vibració que, si hi va ser,
ni que sigui tan sols una vegada
ha de durar per sempre ”

William Wordsworth

(Agafat del llibre La claror del Juliol, de Vicenç Villatoro)

Jo avui volia parlar dels serveis d’atenció al client, en general, que pel que crec, quan no saben una cosa se la inventen.

O del dinaret que ens hem dedicat na Laura i jo a Ses Salines, a Can Manolo Barahona, a base de tapes, on l’excel·lent qualitat del peix fan que els plats més senzills esdevenguin una meravella per al paladar.

També podia escriure sobre els grans magatzems, molt grans, però que mai tenen res del què vols comprar: sempre triguen dues setmanes per dur-te les coses més mundanes.

Però de res d’això parlaré. M’he dormit a mitjan capítol de House i ara mateix no tenc ni idea de per què la nena superprotegida per sa mare tenia les reaccions alèrgiques, les insuficiències cardíaques i la paràlisi… què malament!

<>Això vol dir que me n’he d’anar a dormir quan abans millor.

Avui he començat el llibre Viaje a Cotiledonia (Edicions Cort, 1965), d’en Cristobal Serra.

En reproduesc un petit fragment, corresponent a les petites descripcions inicials que introdueixen al lector en el món de Cotiledonia:

“La aurora es amarilla allí, aunque no siempre. Algunos días, gris y caliginosa. A veces trae consigo vientos fuertes, vientos que lo violentan todo, y que, con sus estragos, descubren cóleras celestes. Son jueces severos los vientos allí; juzgan a los Cotiledones y les imponen penas implacables.”

Avui vespre hem estat mirant el programa Bona nit, Balears, programa de debat d’IB3 presentat per en Bartomeu Beltran. El tema del programa d’avui voltava entorn els marginats i la marginació.

Un dels convidats que hi havia era en Jaume Mateu, el president de l’Obra Cultural Balear, que ha explicat una anècdota que m’ha parescut molt il·lustrativa. Resulta que al principi del carrer de Manacor hi havia uns bancs on hi dormien uns marginats, amb les molèsties associades a això, ja que aquestes persones feien les seves necessitats allà al costat. Evidentment, els veïns feren arribar a l’Ajuntament les seves queixes reiteradament. Al cap d’un temps, l’Ajuntament va atendre les queixes i es cridà als Serveis de Manteniment per a què retirassin els bancs de la via pública. No es varen cridar en cap moment els Serveis Socials, sinó que la solució passà per treure els bancs.

Moltes vegades, quan ens trobem un marginat en el nostre camí, ni que sigui tangencialment, només veiem en ell un problema, fins i tot rebutgem qualsevol possible contacte, per llunyà que sigui, amb ell. Massa fàcilment oblidem que darrera d’aquell marginat hi ha una persona, amb els seus problemes i les seves causes que l’han portat fins a allà, i que cal comprendre. I no se’ns passa ni pel cap que potser, aquell marginat era, temps enrera, una persona com nosaltres mateixos, que també refusava els marginats quan encara tenia una vida inserida en la societat, i que, per els tombs que dóna la vida, poc a poc, acabà en un pou del qual no n’és fàcil sortir…

La marginalitat, per ella mateixa, no crec que sigui un valor a conservar. Hi ha gent que pot pensar que si una persona està marginada, pot ser per decisió personal, perquè vol, i que per això se li ha de respectar aquesta situació. Evidentment, cada persona és un món. Crec que cal fer un esforç per comprende al marginat, que sempre hi ha que veure la persona que hi ha al darrera, fins i tot cal acceptar-la tal com és. Però crec que el desarrelament de la persona, sense feina, sense mitjans de subsistència, ancorades moltes vegades en una soletat no desitjada, però induïda pel cultiu de la por a les altres persones, al què diran o a la pròpia vergonya d’una situació que els fa diferents, és un fet que, en el fons, contravé la dignitat humana i els drets humans més elementals.