ESCOLIUM

Navegant per internet vaig anar a parar a un article de Javier Couso, el germà d’aquell periodista de TeleCinco assassinat a l’Iraq, ara ja fa quatre anys. Després de llegir-lo vaig decidir que volia reproduir part de l’article al meu blog, perquè és tan cert i tan dramàtic el que diu, que paga la pena aturar-nos uns segons per pensar-hi.

A l’article, Javier Couso comenta que una possibilitat que tenim per lluitar contra les polítiques de dominació d’un país sobre un altre, és ser conscients dels efectes reals que cada dia, a molts llocs del món, produeixen les agressions militars, amb la connivència dels grans mitjans de comunicació que intenten reduir la vida a fredes xifres que ens insensibilitzen.

Els paràgrafs que reprodueixo -la part final de l’article- fan referència a què els morts a Iraq en quatre anys arriben a més de 650.000 persones (2,5% de la població). A Palestina, només l’any 2006, l’exercit israelí va matar 683 palestins.

L’article es diu Estadísticas de la muerte cotidiana. El podeu llegir sencer aquí .

[…]

Cuando pienso en José, pienso en cuestiones normales, acontecimientos cotidianos como sonreír, charlar, preparar un café, tomar una cerveza, comentar un problema, discutir, estar de acuerdo, disentir, veranear, celebrar, llamarse por teléfono…..sucesos ordinarios que hacen que la vida sea vida, una corriente que discurre como un río desde el nacimiento hasta la muerte. Esos son detalles de los que no nos damos cuenta hasta que desaparecen bruscamente; son, al fin, la esencia de la existencia.

Y es lo mismo para las 654.965 sonrisas, charlas o amores que se han extinguido en Iraq, para los 683 desayunos, celebraciones o susurros que ya no están en Palestina o para los cientos de miles de paseos, visitas, cuitas, perdones o gritos que ya no verán más amaneceres en cualquier lugar de la tierra donde estos ejércitos imperiales actúan. Podríamos seguir relatando casos sucedidos a lo largo y ancho del mundo, pero he querido centrarme en el área donde fue asesinado mi hermano y trasladar al papel lo que tanto mi familia como yo sentimos. Lo que se esconde tras esas cifras. Lo que ocultan tras los decorados construidos con números.

Entender esto, saber que nuestro familiar fue asesinado en medio de una de las múltiples agresiones en la zona, que sus sonrisas, sus palabras, sus besos o sus abrazos son los mismos que los de Hassam, Imán, Houmad o Nawfal fue lo que nos hizo abandonar el luto llorado en la intimidad de nuestra casa, para salir a exigir justicia, no solo para nuestra sonrisa sino para las de los demás.

Es así, trasladándolo a la realidad cotidiana, imaginando cómo sería soportar un día a día con miles de vecinos o familiares asesinados en nuestras ciudades, como podemos romper con la lógica de quien quiere números en vez de vidas, cifras en vez de sonrisas y realidades modeladas para pasar de puntillas ante este genocidio permanente.

Estadísticas de la muerte cotidiana. Por Javier Couso. 8 de Marzo de 2007.

Avui no ha estat un bon dia. Ja m’hi vaig acostumant perquè cíclicament es repeteix una situació semblant, però cansa una mica. No sé si me sap més greu sentir-me una fitxa, que no es valori la feina que he fet temps ençà o bé que m’utilitzin per fer mal a una altra persona. La qüestió és que crec que una mica de tot això està succeint-me i no m’agrada.

De totes formes, cada vegada que passa una cosa d’aquestes, en trec conclusions positives. La primera d’elles és que tenc un cap que m’aprecia i em valora i que, a més, sempre m’ha defensat. Em coneix molt bé i sap què faig i què deix de fer. Una altra cosa que crec que és bona és que tenc les idees clares, i que amb poca cosa som feliç. Finalment, crec que la meva feina és profitosa, i el meu client -odio aquesta expressió que està robada d’una persona de l’oficina amb qui no tenc feeling- està content, i m’ho demostra sovint. Avui mateix ho he vist una vegada més, ja que he viscut el temporal que m’amenaçava en totes les seves fases -qui sap si demà encara continuarà-, i he vist que el que ha impulsat la nau a la seva ruta amb una telefonada ha estat ell.

Tot el problema d’avui m’ha impedit disfrutar del tot de la vista que hem fet a la variant de Vandellós, on hem estat analitzant les afeccions de l’autovia A-7 (en construcció) amb el Corredor del Mediterrani. Aquestes aventures en 4×4, en terrenys on encara no s’ha materialitzat una intervenció projectada, sempre m’han semblat, a més d’interessants, molt instructives. A més, hem dinat a la terrassa del restaurant d’en Joan Gatell, a Cambrils, amb una vista excepcional del port. He gaudit molt veient els pesquers tornant del treball a la mar. El dinar ha estat innegablement exquisit, però no val el que costa. Ni el servei, sempre atent, ni el menjar -amanida de tomàquet i ventresca, bunyols de bacallà, xipirons saltejats, dorada a la sal i valencià-, a excepció de què les racions eren una mica petites, ni els detalls entre plat i plat -patè de gambes, iogurt amb melmelada, riços de xocolata-, ni els coberts, d’aquells que ja no s’empren, justifiquen la clavada que significa aquest restaurant. És un restaurant només per tancar una certificació…

En fi, que si no hagués estat per l’amargor del mal pas que m’ha atossigat tot lo dia, avui hagués estat un dia per recordar… I tot això em produeix decepció i tristesa.

Fa deu minuts, estàvem a punt d’arribar a ca nostra després de sortir a fer dues feines, quan un home que estava al front d’un grup amb aspecte d’estrangers, devien ser cinc o sis, ens ha aturat i en un correcte castellà amb accent d’haver estat après a fóra m’ha demanat:

- Conocéis bien este barrio?

A mi, des del fons del meu ésser, una estranya força m’ha compel·lit a contestar, sense pensar-m’ho més i amb un bon somriure a la boca:

- Sí.

Què hi hem de fer si de vegades l’excés de confiança et fa sentir-te massa segur de tu mateix? La qüestió és que la cosa s’ha complicat quan la següent pregunta anava de bars, a mi que no surt mai de marxa, i menys per aquest barri:

- Conoces un local que se llama Estrella de, mmm, no recuerdo…?

- Estrella de Mar?

- Mmm… sí, puede ser.

Quan ja he vist per on anava la pregunta -no ha pogut ser una pregunta sobre la història de la Ciutadella, o on arribava la línea de la platja el segle XIV, o com es va construir Santa Maria del Mar, o on és el Museu Tèxtil i de la Indumentària o, des d’on es portava l’aigua que dóna lloc al carrer del Rec… les típiques preguntes que li hagués contestat amb molt de gust- sinó que m’ha hagut de demanar per un bar:

- La verdad es que no sé dónde está, porque este barrio está lleno de callejuelas.

Això ha estat una bona jugada: donar la culpa als carrerons del barri de la Ribera de la meva ignorància supina a l’hora de contestar una pregunta tan imprevisible, o no. No li he dit que a mi tots els bars em semblen iguals, i que per això, amb més motiu, el Estrella de no sé on podia estar a la cantonada més inverosímil, però el meu somriure no dissimulat ja els indicava als meus interrogadors que no trobarien l’Estrella del Mar si de mi depenia. Per això s’han decidit a posar-me una pregunta de l’examen de repesca, molt més fàcil, pensaven. Hi ha gent que és molt il·lusa.

- Sí, claro… las callejuelas. ¿Y un bar donde podamos beber vino?

Fins avui creia que a tots els bars es podia veure vi, però per la seva forma de fer la pregunta crec que volien un bar específicament dedicat al subministre de vi. Quines coses. He pensat que si no volia quedar en ridícul, els havia d’enviar a qualque lloc. I així ho he fet, sense poder evitar un altre somriure delatador:

- En la plaza de la Iglesia (els hi he senyalat cap a la plaça de Santa Maria), encontraréis un bar para tomar vino.

L’home no tenia un pèl de beneit, i m’ha demanat què com es deia el bar.

- No me acuerdo exactamente, pero está en la esquina con la calle (això era veritat, l’enviava a un bar megaturístic que hi ha a una de les cantonades de la plaça). Es fácil de encontrar.

Total, que així ha acabat la història. Aquest diàleg que ha suposat l’intercanvi de unes poques frases m’ha resultat tan divertit que una mica més i ens posam a riure plegats, l’estranger i jo.

I encara estic rient només de pensar-ho. Sobre tot ara, que he cercat a google La Estrella del Mar i no em surt cap bar al Born amb aquest nom. Ni tan sols he encertat el nom.

Està clar, però, que en el país de los ciegos, el tuerto es el rey.