ESCOLIUM

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M’exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d’aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.

En la meva mort. Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Aquesta poesia que he transcrit aquí adalt reflexa molt be els meu esperit ara mateix. Avui ha estat un dia dolent, tan dolent que ha acabat pitjor. Se m’encomanen fàcilment els estat d’ànims, però avui el meu és un estat propi, que surt d’un molt profund malestar, una negativitat que sorgeix quan no trob respostes lògiques al que passa al meu voltant. En aquest món estam massa a expenses del que digui una altra persona, no sempre amb raons suficients per haver-nos de sotmetre a les seves injustícies. No basta fer les coses bé. No és suficient ser bona persona. A més, has de caure bé. Més val caure en gràcia que ser graciós, deia la meva àvia. i malgrat tot continuam la lluita. Inútil desesper del vespre! L’ardor temerari que m’encén allunya les estrelles.

Però hi ha estrelles, encara? Encara es pot trobar la manera de veure la botella mig plena, quan estem dins tempestats de flames? No hi ha manera d’evadir-se. Però cal fer-ho. Aquell pensament que ens distreu de tot, del que tenim i del que volem, no ha de tapar les coses bones del nostre dia a dia. Les possibilitats i els potencials. De tot se n’aprèn.

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida
ens dóna penes,
ja el nàixer
és un gran plor:
la vida
pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

Al vent. Raimon (1959)

Estació de Vilajuïga. Dia de forta tramontana.

Fa un mes, el dia 18 de febrer, vàrem anar de visita a ca na Tonina i en David i va sorgir la idea d’obligar-nos a llegir un llibre i reunir-nos després per comentar-lo. Va ser molt improvisat, però a tots ens va parèixer una bona idea i decidírem elegir, com a primer llibre, un clàssic català com és La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. La data per haver-lo llegit i comentar-lo seria un mes després, el diumenge 18 de març, i el lloc de reunió, una altra vegada a ca seva. Hi vàrem convidar també na Carmeta i en Miquelet.

Na Laura i jo vàrem intentar comprar el llibre a diverses llibreries sense èxit. No el vam trobar ni a la Central, ni a l’fnac, ni a la Catalònia… Al final ens el va deixar una companya de feina de na Laura però es clar, els temps se’ns havia tirat a sobre, i quedaven dues setmanetes per a la cita.

La meva germana Carme va dir que no li semblava gens interessant el llibre, i com a més no seria a Barcelona el cap de setmana proposat, que millor se juntaria a les nostres propostes literàries, en una propera ocasió, si és que n’hi havia.

En Miquelet va dir que vendria com a oient, ara que ho pens no va donar cap excusa que sigui convincent -al manco no la record- que justificàs la seva manca de lectura. Potser tampoc tenia el llibre…

I en David i na Tonina, sobre tot ella, ens han estat controlant durant aquest mes el ritme de lectura, per veure si arribàvem i en quines condicions…

Total, que a l’hora de la veritat, ahir érem na Tonina, na Laura, en David, en Miquelet i jo reunits al voltant d’uns croissenets i unes coca-coles per parlar de La Plaça del Diamant. Només na Tonina havia acabat el llibre. A na Laura li quedaven quatre pàgines i es va retirar a l’habitació per a llegir-les. En David i jo no havíem llegit ni la meitat del llibre. I en Miquelet només venia amb propostes per a la següent ocasió.

Malgrat aquestes decebedores perspectives que es presentaven, crec que la tertúlia literària de Ferrer&Allegats va ser ben profitosa. Tots apuntàrem detalls de la novel·la -o del què havíem arribat a llegir d’ella- que ens havien agradat o cridat l’atenció. La manera com estava escrita, el contingut, el context… Crec que va ser sorprenent veure que no cal sabre molt de literatura per poder parlar i passar una bona estona parlant sobre un llibre. No vull pecar de sobèrbia, però si va ser interessant així, imaginau-vos si arrib a haver llegit tot el llibre, jejejeje.

Total, que entusiasmats com estàvem, vàrem fer propostes per a la pròxima tertúlia literària. Va ser molt divertit i en una votació mig amanyada -amb canvi de vot de darrera hora inclòs- va sortir elegit el llibre 84, Charing Cross Road, de Helen Hanff. Queda per definir on serà, pero el dia que ens reunirem serà el diumenge, 15 d’abril. Hi estau tots convidats.

PD: Avui la meva amiga Arantxi ha presentat la tesina. Ha estat magnífica i, molt merescudament, li han posat un 9,5. Des d’aquí vull tornar a donar-li la meva enhorabona… Crack!

Ahir va ser un dissabte atípic. Tot anava be, fins a les set de l’horabaixa, quan volia anar-me cap a l’oficina per acabar de llegir-me uns apunts necessaris per fer la PAC que he d’entregar avui. M’anava molt be fer-ho a l’oficina per poder imprimir-me els fulls que necessitava de jurisprudència i, a més a més, com després havia d’anar a treballar, ja estava al costat de l’obra.

Quan anava cap el cotxe anava pensant què be havia planificat el cap de setmana. Ahir començar la PAC, anar a treballar per la nit, i el diumenge per rematar La plaça del Diamant, veure’ns amb els meus cosins i, després, si quedava res pendent, acabar la PAC.

Idò be, quan arribava cap el cotxe ja em vaig posar una mica tens. El cotxe és gris i tots els de la fil·lera on havia aparcat eren de colors foscos… S’hauria de veure be. Immediatament els mals presagis començaven a prendre forma fins que es varen confirmar: la grua s’havia enduït el cotxe! I això que jo som d’aquells que miren tres vegades si allà on deixa el cotxe es podia aparcar. En fi, suposadament l’havia deixat en un lloc afectat de zona verda només de dilluns a divendres, però es veu que hi ha lletra petita… Anau en compte.

D’això del cotxe no en vull parlar més, ara, perquè es mereix un post llarg quan tengui temps. Si algú entén això de la zona verda, té molt de mèrit. Ja en parlarem un altre dia. Només dir que l’odisea de treure el cotxe del dipòsit, al tractar-se d’un cotxe de renting, és més complicada del que un podria pensar inicialment. Total, que si volia arribar a l’oficina a dos quarts de vuit, l’hora d’arribada va ser dos quarts d’onze. I amb dos-cents euros menys a la butxaca. Què dic, a la butxaca! Mai he duït tant de doblers a la butxaca. Dos-cents euros menys al compte corrent, que es podia pagar amb targeta. L’Ajuntament ho posa molt fàcil, això de pagar. Barcelona cada dia és una ciutat que me fa més pena, perquè és una ciutat per a la galeria. En fi, cada poble té els polítics i la televisió que es mereix… això ho diu tot.

Evidentment tota la meva programació s’ha perdut en un forat negre. Ara estic mig mort de son, no he començat la PAC i no he llegit el llibre. I a sobre, ahir els inútils de la UTE varen tornar la via tard. Si no són capaços de col·locar un desviament que només afecta a via general en la directa en sis hores, estam ben arreglats. El cap de setmana que ve no té gaire millors perspectives. Ara be, de cara al cap de setmana que ve, esperem que les malestrugances es limitin a l’àmbit laboral. Ja ho veurem.

De vegades les casualitats pareixen fetes aposta. Després de tres o quatre anys de tenir-lo oblida’t, fa un parell de setmanes vaig rescatar de l’estanteria el disc Nauta, d’en Paco Bello -Nauta-, un cantautor de Madrid poc conegut.

Si ens remontem a aquells dies en què jo passava molt de temps a l’irc-hispano, cap allà el 2001, Paco Bello era un dels meus cantautors de capçalera. Fins i tot tenia registre d’administrador al canal #nauta, on record moltes nits compartides amb me_rallo, neskaya, inmix, eurus, dena, entre d’altres, amb l’excusa de la música d’aquest cantautor. Gràcies a ells vaig poder acostar-me als concerts de Nauta en la distància.

L’any 2001 el disc Nauta es podia trobar a les tendes. No així el disc anterior de Paco Bello -el seu primer disc-, anomenat No hay problemas, que estava descatalogat i agotadíssim. A través de l’irc vaig poder aconseguir-ne les cançons i armar una còpia d’aquell disc preuat, la qual cosa em va fer molta il·lusió. Per cert, he de reconèixer que ja en aquell temps na Laura el tenia original…

Després de Nauta, Paco Bello va formar un grup que va acabar constituint un duet, amb Raúl Hernández, anomenat Doctor Grillo. A Madrid vaig poder anar a un dels primers concerts dels dos junts, a la Sala Garibaldi. Més tard, encara vaig comprar per correu el seu disc Te escondes. És aleshores quan vaig perdre el rastre d’en Paco Bello.

Doncs bé, després d’haver recuperat el disc Nauta per gravar-li una cançó a una amiga, des d’aleshores l’esperit de la música de Paco Bello se m’ha aparegut en diverses ocasions, com per bruixeria.

Per exemple, la setmana passada anàrem a un concert de n’Alberto Montero. Feia temps que no parlàvem de música amb ell ni el sentíem tocar. Doncs una de les cançons del seu repertori va ser No sabes cuanto te he querido, de Nauta.

Avui estava jo llegint fotologs i, sense adonar-me’n, he arribat al fotolog d’en Manuel Cuesta, un cantautor sevillà del que avui no toca opinar. Doncs un dels posts que he llegit d’ell mencionava també Paco Bello.

Algunes vegades havia buscat Paco Bello a youtube.com. Mai havia trobat res seu, a excepció d’un petit vídeo de Doctor Grillo. Doncs avui, quan ho he tornat a mirar, he trobat un concert de Paco Bello gairebé complet, i amb bona qualitat d’audio a Buho Real. la data del concert és 27 de gener de 2007, i pel que he pogut sentir, és el concert de reaparició de Paco Bello després d’estar un temps lluny dels escenaris…

Total, que hi ha moltes coincidències i casualitats. Agradables coincidències de retrobament amb un gran cantautor.

Alguns enllaços:

Paco Bello - No sabes cuanto te he querido (Buho Real, 26/1/2007)

Paco Bello - Planetas (Buho Real, 26/1/2007)

Paco Bello - La vida es un imprevisto (Buho Real, 26/1/2007)

Paco Bello - No sabes cuánto te he querido (del disc Nauta):

De vegades la injustícia cau sobre els que més interès tenen per fer bé les coses. La burocràcia i el normativisme mal entesos provoquen la impotència dels qui veuen clar el camí per intentar resoldre alguns problemes de la societat. És el forner el que s’embruta de farina.

Quan això passa al voltant teu, encara es fa més difícil d’entendre. Per què són tan importants les formes? No hauríem de ser capaços d’anar sempre al fons de les coses? Si només importa el resultat, no s’ha de valorar l’esforç per a la seva consecució?

En fi, cal somiar un món millor on no hi hagi injustícies com la que m’obsessiona avui. Però ara mateix, aquest somni queda ben caracteritzat pel que diu José Ángel Buesa en referència als somnis:

Soñar es ver la vida de otro modo y es olvidar un poco lo que es. Un sueño es casi nada y más que todo: Más que todo al soñarlo… Casi nada después.