ESCOLIUM

Avui proposo la lectura de la darrera entrada de tres blogs:

1) Déjà vu, escrit per Reich a BuscandoNovio

Aquest blog m’agrada molt, tant per la manera d’escriure de l’autora, que sòl tenir una correcció impecable, com pel seu contingut, on es reflecteixen les clares idees de na Reich.

El post d’avui que recomano d’aquest blog és breu, però m’ha recordat que no sempre valorem els moments bons que tenim, perquè quan tenim aquests moments, massa fàcilment oblidem aquells altres moments no tan bons que també hem tengut… Coincideixo amb na Reich: quants de records i sentiments poden arribar a viatjar en els acords d’una cançó!

2) Mi conductora favorita, escrit per Laura a -Falling in my tracks-

Potser qualqú pensarà que faig aquesta recomanació per compromís, per fer contenta na Lauri o per qualsevol altre obscur motiu. Si per a mi na Laura fos una desconeguda qualsevol, també la recomanaria. Pens que és una llàstima que actualitzi el seu blog tan esporàdicament, perquè crec que escriu molt i molt bé. Sempre sap què vol dir i com dir-ho…

El post recomanat gira entorn d’una anècdota produïda a l’autobus número catorze.

3) Despedidas, escrit per Jordi a Paraguas en llamas

Paraguas en llamas és un blog que jo qualificaria, bàsicament, de literari. El seu autor sovint ens regala petites històries que pagaria la pena guardar-les apart i enquadernar-les en un llibre que regalar per Sant Jordi.

Lluís Llach, cançons per a un funeral i un autobús són alguns dels elements principals presents a l’entrada que avui s’ha publicat en aquest blog.

AHIR

Ahir vaig arribar a la una de la nit a casa. Per això no vaig postejar.

En realitat, vaig fer un munt de coses:

- Vaig anar a Can Tunis, a fer fotografies de material acopiat a l’estació. Evidentment, per arribar a Can Tunis em vaig perdre vàries vegades.

- Vaig quedar amb Mn. Fernando M. Cavaller, cosí segon de mon pare, al Monestir de Pedralbes. Va ser molt emotiu trobar-se amb aquest parent argentí del qual no coneixia ningú de la meva família la seva existència fins que el 1995 va passar per Mallorca. Jo en aquells moments estava estudiant a Barcelona i no vàrem coincidir, però des d’aleshores he mantingut correspondència amb ell via email. Me va agradar molt poder parlar amb ell cara a cara, ni que només fossin deu minuts.

- Vaig dinar a Sant Joan Despí, al Galisteo. Fideuà i filet de mero. 8,5 €. Després vaig fer una passejada pel parc de la Fontsanta, recordant els vells moments del PABCAT.

- Per tornar a l’oficina vaig descobrir que la conexió de la B-23 amb la Ronda Litoral, des de Sant Joan Despí, pot arribar a ser força complicada. I no dic res dels embussos que es formen a l’alçada de Can Tunis a la ronda, sobre tot si ha fet quatre gotes… Però m’agrada conduir, em relaxa i em permet pensar. De vegades és necessari!

- Vaig anar a sopar al Kibuka (c/Verdi, 64), amb el Riki, la Mireia, la Núria, l’Andrés i la Marta. Després s’incorporaren el David i l’Ester C. El menjar, bo, el servei, dolent. Els cambrers, fins i tot, maleducats i poc atents. La Núria va fer la comanda, encertadament. És inevitable que als japonesos es quedi un amb gana… Preu raonable (20€/p).

- Com era d’hora, encara vaig fer una passadeta per l’Astrolabi, i vaig poder saludar a MR i Birraboy. Vaig comprar el disc Si yo no me quiero hoy, ¿quién me va a querer mañana?, de Dr. Fargo. Anar a l’Astrolabi sense na Laura, no és anar a l’Astrolabi: falta ella.
AVUI

Avui el dia ha estat més monòton. Un dia de feina…

- Al matí, reunió interna. Cal aclarir moltes coses abans de reunir-se de veritat.

- Dinar al Txalaparta. Què dir d’aquest restaurant! Tot molt bo: alubias de Tolosa, sartén de gulas, huevos fritos con chorizo… I després, chuletón al punto. De postre ens hem deixat recomenar unes maduixes amb reducció de vinagre de mòdena, que curiosament es serveixen calentes amb una bolla de gelat de vainilla al costat. Han estat exquisites.

- A la tarda, més reunió interna. Després, la Reunió. Pèrdua de temps? És probable…

- Al vespre, unes tòniques i unes ametlles salades, abans de passar per l’estació i saludar a l’Isma. Cada dia em cau millor (però entenc als seus detractors).

- A la nit, sopar amb na Lauri i escriure aquest post.

No seria fidel a mi mateix si no dedicàs una entrada d’aquest blog a en Lluís Llach, amb motiu de la seva retirada dels escenaris.

Les primeres cançons que vaig sentir d’ell varen ser a un campament a Menorca, quan tenia 14 anys, i foren Abril 74, Jo sé i Si em dius adéu. Després seguiren On vas (Cançó sense nom) i L’estaca. Això ja em va conduir a escoltar el disc Lluís Llach a l’Olimpia, un vinil al que vaig condemnar a donar moltes voltes al tocadiscs de casa… Poc a poc varen anar caient a les meves mans discs com Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 i Ara, 25 anys en directe.

Per reis, crec que l’any 1993 el tio Andreu me va regalar Un pont de mar blava. A partir d’aquest disc, Lluís Llach va passar de ser un simple cantautor a ser més que un artista. Aquell disc no és un recull de cançons. És una obra unitària que té un sentit que va més enllà del que sembla a primera vista. Després d’aquest disc vaig ser jo qui va començar a comprar discs d’en Lluís Llach. Campanades a morts i Viatge a Itaca em confirmaren que estava davant un altre exemple de persona, per l’obra del qual ja queda justificat aprendre català perquè les lletres i músiques d’aquest cantautor eleven la cançó catalana a patrimoni de la cultura universal.

Recordo amb emocíó un programa de La vida en un xip, dirigit i presentat per en Joaquim Maria Pujal, dedicat a en Lluís Llach que em va arribar al cor. Per exemple, l’anècdota de Laura Aymerichs al Camp del Barça, sempre ha provocat en mi un brollador de llàgrimes d’emoció. Avui, després de la seva retirada, quedaria més que justificada la seva reemisió.

La seva sensible relació amb Miquel Martí i Pol, la seva posició política sempre honesta i la coherència que ha presidit tota la seva actuació pública, ratificada una vegada més en les denúncies que ha fet en els concerts del seu acomiadament, fan que per a mi, en Lluís Llach ja sigui un mite.

Jo sé (Lluís Llach)

Sé que si sento el plor
de l’ocell quan vola,
ets tu que en algun racó plores,
que, com l’ocell ferit,
ple de sang al pit,
a l’arbre sec un niu implores.

Però jo vull ésser,
per a la teva tristesa,
com el polsós i vell armari
que guarda els mals records
entre la foscor
i t’impedeix poder tornar-hi.

Però aixecar-te no puc jo.
Pas a pas, el teu esforç
farà, només voler,
que en aquest teu desert
puguin néixer noves branques.

Obre el ulls i mira al front.
Trobaràs sempre quelcom
que vulgui el teu alè,
que digui: “Dóna’m fe,
vull seguir la caminada”.

Sé que si enmig del mar
veig una gavina
lliscant dintre l’espessa boira,
ets tu que estàs cercant
un recer, un empar,
un lloc entre les roques.

Però jo vull ésser,
per a teva incertesa,
el cop de vent que trenca l’aire
i t’obre l’horitzó
per a reprendre el vol
que et portarà a la nostra platja.

Amor particular:

Que tinguem sort (amb Pedro Guerra):

Abril 74:

El dissabte vàrem anar a l’església del Priorat de Sant Ponç. Es tracta d’una petita església romànica del segle XI situada al terme de Cervelló, però que depèn de la parròquia de Corbera. És molt bonica, l’exterior de l’edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característic del primer romànic.

Consta d’una gran nau, amb transsepte i tres absis amb un cimbori sobre el creuer i un campanar sobre ell. L’accés al campanar es fa des d’una escala exterior. L’arquitectura del primer romànic es caracteritza externament per les arcuacions llombardes que compassen i ritmen els seus murs, separades per fins contraforts anomenats lesenes. Aquesta ornamentació té els seus orígens en l’arquitectura romana del Baix Imperi, que es pot trobar encara en ciutats tan allunyades com Trèveris, a la frontera del Rin, o Milà, a la Llombardia, regió de la qual partiren els picapedrers llombards que s’expandiren després per tota l’Europa mediterrània.

L’església està situada en el massís del Garraf, en un entorn d’interès natural. Molt aprop del priorat hi ha dues masies d’aspecte senyorial, sembla que en estat d’abandonament. S’hi ha de passar pel costat per poder accedir a l’església.

Quan passava al costat del mas de la fotografia, vaig sentir una gran atracció per una petita finestra que, protegida per una ferros que simulaven motius vegetals, amagava un misteri encisador. Necessitava saber què hi havia al darrera i vaig fer una foto a cegues del què hi havia al darrera.

I, malgrat les advertències que em feia na Laura de què el que anava a fer era una il·legalitat, vaig fer una fotografia a l’interior. Això és el que amagava la finestra:

Preciós, no ho trobau?

Vilajuïga. Dimecres, vint-i-vuit de març de dos mil set. Dos joves equipats amb vestimenta reflectant estan fent una inspecció visual al pas superior amb el qual la carretera creua les vies de ferrocarril, a uns tres-cents metres de l’edifici de l’estació.

Per poder realitzar fotografies del pont, els joves -un noi i una noia- decideixen caminar per una de les vies d’apartat, que està de baixa, fins a situar-se sota el pont. Cal apuntar que l’estació de Vilajuïga està en una zona del poble que queda allunyada de tota casa habitada. Només un petit polígon industrial, amb poca activitat, està als voltants de l’estació, però sembla que estigui molt lluny perquè la tramuntana, que aquest dia bufa amb força, impideix sentir cap soroll a més de deu metres de distància. Ni tan sols se senten els motors dels cotxes que passen a gran velocitat per sobre del pont.

Un tren regional s’atura a l’estació. Com si del far-west es tractès, ningú esperava el tren i ningú tampoc en baixa. Sembla una estació fantasma i el regional marxa tal com ha vingut, allunyant-se a poc a poc cap al nord.

Els joves estan enfeinats, vigilants que no vingui cap tren i fent fotografies d’allò que els interessa: el pont i l’entorn de la carretera. Quan ja tenen les fotos que necessiten es giren al seu voltant i, per primera vegada, se n’adonen que estan en un lloc ben estrany. Un petit poble i una petita estació que no utilitza ningú, amb quatre vies de les quals només en funcionen dues. Mirant al voltant se n’adonen de què les cunetes estan totalment descuidades, amb herbes que envaeixen el seu traçat, que hi ha travesses de fusta mig podrides als costats de les vies, amb perns i plaques d’assentament escapades arreu.

Però el que més els hi crida l’atenció és una petita caseta de guardaagulles, amb totes les evidències d’estar abandonada, al costat d’un dels hastials del pont. La caseta està rodejada d’abundant vegetació que, amb el pas dels anys, ha anat recobrint tots els racons on la més petita escletxa retenia l’humitat. només es veu la paret frontal, on es poden apreciar una grafittis que s’estan decolorint. La porta, de fusta, té una aparença misteriosa. Qui sap el que hi ha al darrera.

I és aleshores quan un dels joves diu el que no havia de dir:

- I si hi hagués algú amagat dins la caseta? I si hi hagués hagut un assassinat i el mort estigués enterrata sota d’una travessa i l’assassí s’hagués ficat allà dins per a què no el trobessin?

El vent que segueix bufant amb força és testimoni de la intranquilitat sobrevinguda entre els joves. Els seus pensaments s’han interromput amb aquella remota possibilitat, quasi impossible, però que no és gens agradable, d’un home amagat entre les herbes, que veu amenaçat el seu únic aixopluc. Imprevisibles conseqüències. Els joves s’empenedeixen d’haver tingut aquells pensaments. La seva raó els hi diu que no hi ha ningú allà, que és impossible aquella ocurrència que, durant unes llargues dècimes de segon, han atravessat els seus cervells al darrera de la pregunta d’aquell jove. Però ja no es poden treure la intranquilitat de sobre i, amb raó o sense, decideixen allunyar-se del lloc, més ràpid que a poc a poc.

És el poder de la suggestió en un dia de forta tramuntana.

Primer de tot, posar-me les ulleres. Després, ajustar els retrovisors, el cinturó de seguretat i la posició de la cadira. Fet això, comprovar que estar posat el punt mort o be apretar l’embragament. Finalment, donar mitja volta a la clau. Motor en marxa!

Quan me vaig treure el carnet de conduir ja tenia vint-i-quatre anys. No havia tingut necessitat del cotxe fins aleshores, ja que sempre havia estat un usuari fidel del transport públic, i de fet, encara ara no tinc cotxe ni es pot dir que sigui conductor habitual. Però per raons de feina, des de fa dos anys, amb més o menys freqüència he d’agafar el cotxe per a desplaçar-me fins a les obres. La meva relació amb el cotxe d’empresa és, doncs, una relació esporàdica.

Aquestes darreres setmanes, però, l’he hagut d’agafar en vàries ocasions i he fet un bon grapat de quilòmetres amb ell. La qüestió és que des de què la grua se me va endur el cotxe el cap de setmana passat, crec que s’han accentuat els meus defectes automovilístics.

Na Laura em diu sovint que la meva conducció és massa agressiva, amb acceleracions i frenades brusques, i la ma al claxon sempre preparada per pitar. N’Arantxa, que ha hagut de patir la meva conducció com a copilot aquesta setmana, crec que té una opinió força coincident amb la de na Laura. Bé, crec que aquest blog és un bon lloc per donar la meva visió al respecte.

En primer lloc s’ha de dir que els Ibiza de la feina estan dotats d’un excés de potència, que fan que una petita presió sobre l’accelerador es tradueixi en una cosa semblant al dispar d’una bala amb un canó. Moltes vegades és necessari fer una petita accelerada per poder situar-se en una posició d’avantatge a la sortida d’un semàfor. I deixo de banda les rotondes del Prat, que tenen radis tan petits que si vas a 20 km/h sembla que el cotxe hagi de bolcar… Evidentment, com a contrapartida, els frens de l’Ibiza també estan preparats per ser molt efectius en situacions d’emergència. És per això que de tant en tant és bo confirmar que funcionen be, i si es fa una frenadeta una mica brusca és només per comprovar el bon funcionament del sistema de frenada. I respecte al claxon, quants d’accidents he evitat gràcies a la meva preocupació per avisar als altres conductors de la meva presència a prop d’ells! No és fàcil d’entendre.

Però a part d’això, que no ha canviat gaire, el que sí em preocupa és que aquesta setmana, allà on he anat, m’he perdut. Per anar a Figueres, l’altre dia, crec que vàrem donar més voltes que una ruleta. Ja d’anada, volia entrar a l’AP-7 i vaig acabar en una carretereta de mala mort que no se sap ben bé on duia. Més tard, cercant el castell de Sant Ferran quasi acabam a Port Bou. Ni tan sols sóc capaç de tornar pel mateix camí pel qual he vingut (imagino la cara d’en JuanMa que anava darrera meu quan al tornar d’una xurreria vaig tombar per una rotonda per la que havia de seguir recta). També ahir, per fer el trajecte entre El Prat i Cornellà hi va haver una estona de desconcert absolut. I res a dir del camí per anar a Corbera, una mica més i se m’acaba l’autopista, no parlem de les voltes per Molins de Rei. Totes aquestes pèrdues d’orientació no són pròpies d’una persona com jo. Crec que els astres s’han col·locat en una posició que me dóna interferències negatives. També influeixen altres causes més mundanes.

Hi ha que dir que la senyalització deixa molt que desitjar. Això és el que em va passar, per exemple, l’altre dia, quan a la carretera vaig veure un cartell que posava una indicació d’AP-7 a la dreta. Qui anava a pensar que el ramal que entrava a l’autopista quedava després d’un caminet no indicat que duia a una altra carretera que gairebé tan sols no sortia als mapes! Jo no sóc de maniobres brusques i per això, si el copilot em diu “crec que l’enllaç no era aquest, sinó l’altre”, ja no faig l’impossible per tornar al bon camí, com altres farien. Assumeixo l’errada. La mala sort és que sempre que m’equivoc de camí és per agafar-ne un que va en sentit contrari d’allà cap on he d’anar i, -això passa sempre-, sense possibilitats per fer un canvi de sentit fàcilment i ràpid.

Encara tinc el dubte, també, de si la indicació que hi havia abans d’una rotonda de Figueres indicava Castell de Sant Ferran a l’esquerra o a la dreta. Hi ha disparitat d’opinions. Però al cap i a la fi, vàrem anar primer en un sentit, i el castell no apareixia per enlloc, i després vàrem fer mitja volta i, en sentit contrari, el castell tampoc va venir a cercar-nos. La de quilòmetres fets cercant el maleït castell, suposadament la fortalesa més gran d’Europa, per sota del qual ha de passar l’AVE. I quan hi vàrem arribar, a sobre, el castell no era res de l’altre món…

En fi, que aquesta setmana ha estat una setmana on he patit desorientació aguda transitòria. Esperem que aquesta patologia desapareixi ràpidament, perquè no hi estic acostumat.