ESCOLIUM

Es veu que ja és la tercera temporada que l’emeten, però jo fa només dues setmanes que la veig. Això sí, aquestes dues setmanes n’he vist els tres capítols seguits que n’emetien cada dia dimarts.

Mai he estat amant de les sèries ni pel·lícules en què surten metges o malalts. De fet, des de petit he tengut una certa aprensió a la sang i als hospitals. Tant és així que quan me demanaven si seria metge com mon pare, mai vaig considerar-ho com una opció a tenir en compte, ja que intuïa que seria incompatible la possibilitat de ser metge i el desmaiar-se davant una gota de sang. Els documentals sobre el cos humà em posaven l’estómac fatal! Si la vocació existeix, evidentment, la meva mai va passar per la medicina.

El que m’atreu de House no és el context hospitalari ni tots els termes complexes del parlar dels metges, ni tampoc la capacitat diagnosticadora que evidencia aquest metge que dóna nom i protagonitza la sèrie. Tampoc m’apassiona, si bé he de dir que en alguns casos les trob ocurrents i gracioses, les agudes respostes iròniques o sarcàstiques. El que m’ha agradat dels capítols que he vist, al manco d’aquests pocs capítols, és que darrera d’ells hi ha hagut històries que permeten anar molt més enllà de l’entreteniment i permeten una mica de reflexió.

Per exemple, en el primer dels capítols d’ahir –el d’aquesta temporada- l’argument girava a l’entorn d’una persona que havia sortit temporalment d’un coma i que acaba suïcidant-se per fer la donació en trasplantament del seu cor al seu fill. En aquest cas, House, amb les seves indicacions, quasi indueix al suicidi a ll’home. no ho fa explícitament, però li explica clarament com fer-ho per a no danyar el seu cor de cara a l’operació.

El segon dels episodis -com el tercer, reposició d’una temporada anterior- servia per qüestionar-se altres problemes ètics, com fins a quin punt una persona pot imposar el tractament mèdic que ha de seguir-ne una altra, si aquesta darrera s’hi oposa. També hi havia, en el fons, una història d’amor conclosa, però inacabada.

La pena de mort era un tema que també es tocava en el tercer episodi que es va emetre ahir. Fins a quin punt la societat és culpable de les accions d’un assassí, o la possibilitat de què una disfunció física pugui ser la causant d’un assassinat, servien per qüestionar diagonalment la pena de mort…

House utilitza uns mètodes molt qüestionables, amb els quals normalment no hi estic d’acord, però que li permeten resoldre casos que no podria resoldre cap altre metge amb una conducta intatxable. Dic que jo moltes vegades no hi estic d’acord perquè sóc un fermament defensor de què els fins no justifiquen els mitjans. Però, per a mi, la virtut de House radica en això, que em fa qüestionar-me fins i tot el que més sòlidament pensava.

Avui he sopat de xampinyons amb bacó i formatge de cabra. Crec que l’altre dia vaig fer-me una pizza que també tenia el bacó i el formatge de cabra com a ingredients principals… què hi farem! M’agrada molt la combinació!

En primer lloc, una foto dels ingredients que he fet servir. Oli, sal, xampinyons, bacó i formatge de cabra. Es pot posar, opcionalment, all. Avui jo no n’he posat.

Com podeu veure, la ceba, el bacó i els troncs dels xampinyons, ben nets, s’han de tallar petits. He de confessar que enlloc de posar el formatge de la fotografia n’he posat un altre que té espècies i que tenia començat dins la gelera. Però no quedava bé per fer la fotografia, jejeje.

El procediment és força senzill. Sofregir la ceba amb una punteta de sal i quan comença a daurar-se, s’afegeixen els tronquets de xampinyó ben talladets. Ha de quedar una barreja de color marronet que desprengui un flaire on es barregin perfectament els aromes de la ceba i el xampinyó. Finalment, es posa el bacó fins que es fregeixi una miqueta, no massa perquè després anirà al forn.

Una vegada fet el sofregit cal ficar-lo dins els caps dels xampinyons en una de les safates del forn. Cada xampinyó es corona amb un tall generós de formatge de cabra. Ho he posat a 180 ºC durant quinze minuts. Després els he col·locat dins un recipient adient per a servir-los.

I a sopar! No han sortit malament. La cuina és una bona teràpia per a relaxar-se. M’ha anat be per reflexionar sobre la lleialtat, que és un valor que és més imporant per a mi del que em pensava… Ho dic perquè avui he presenciat una escena a la feina que m’ha semblat lamentable, on el protagonista -i la seva ¿companya?- no saben participar d’un ambient de companyerisme. O això és el que me sembla a mi.

Avui he tengut un dia dur a la feina. No és que hagi tengut més feina de l’habitual, ni que hagi estat més complicada. Res d’això. El que ha passat és que, poc a poc, he hagut de fer les coses al revés de com les volia fer.

He de dir que jo som una persona perfeccionista. Per donar-li format a una taula em puc passar ben bé deu minuts, o més! Però sempre som conscient dels límits que tenc, i dels que me venen imposats. És a dir, conec que no puc dur el meu perfeccionisme als nivells que m’agradaria, tan en algunes tasques en les que no estic capacitat, com les arts plàstiques o manuals, com en la meva vida laboral, on seria poc rendible i me treurien defóra. A la feina, de fet, sempre m’he adaptat bé a les possibilitats que hi havia.

Quan vaig començar a treballar vaig assimilar que no sempre lo bo, era lo millor. Era un lema que tenia el propietari de la primera Enginyeria on vaig treballar. Amb aquesta frase volia dir que, de vegades, és millor una cosa feta regular, però a temps i amb els costos adequats, que una cosa massa ben feta, però tard i massa costosa. Aquesta ensenyança sempre m’ha estat útil, perquè, més o manco, tenc una bona intuïció per sabre el temps que li puc dedicar a les coses.

Sigue un día monótono a otro día igualmente
monótono, idéntico. Las mismas
cosas sucederán de nuevo, una y otra vez –
las mismas circunstancias nos toman y nos dejan.

A un mes sigue otro mes igual.
Lo que vendrá fácilmente se adivina;
serán las mismas cosas de ayer.
Y el mañana nunca parece ese mañana.

Però avui tot m’ha anat tort. Ha estat una successió en cadena de fets que anaven en contra de la meva manera natural de fer les coses. És a dir, essent perfeccionista com som, puc apartar perfectament aquesta mania sense cap trauma, si això em permet fer coses útils més aviat.

Avui he fet moltes coses. El que m’ha anat agobiant ha estat el fet que o bé no eren útils, o bé les havia de fer més ràpid del que calia sense necessitat. Totes dues les coses me maten. No suport fer coses inútils. Tampoc m’agrada fer les coses ràpid perquè sí, si amb una mica més de temps les coses poden tenir més sentit, estar millor fetes i amb les comprovacions adients.

En fi, escrit així sembla que no hagi de tenir importància el que dic. Però a mi em provoquen una sensació interna de ràbia i desencís que, poc a poc, em fan pensar el poc sentit que tenen algunes coses…

En medio del terror y de la sospecha,
con la mente agitada y los ojos asustados,
buscamos soluciones y planeamos qué hacer
para escapar de la segura
amenaza que tan espantosamente nos acecha.
Y sin embargo nos equivocamos, ese no es nuestro camino;
las noticias eran falsas
(o no escuchamos, no comprendimos bien).
Otro desastre, otro que nunca habíamos pensado,
súbita, tempestuosamente cae sobre nosotros,
y sin darnos tiempo –sin prepararnos- nos arrebata.

Després d’una temporada llarga desconnectats de la música en viu, ahir ens vàrem retrobar amb la Nueva –en aquest cas Novísima- Trova Cubana dins el marc del festival barceloní Barnasants.

La Nueva Trova s’encarnava en aquest cop en la figura de Santiago Felíú, trovador cubà al qual no havíem escoltat gaire i a qui, pràcticament, només coneixíem per referències. Nascut l’any 1962 pertany a una segona generació de cantautors cubans sorgida des dels anys vuitanta, una década i escaig després de l’eclosió de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés –referents mundials de la Nueva Trova Cubana. Des del meu punt de vista, la carrera impressionant –tant per la quantitat com per la qualitat de les seves cançons- dels dos cantautors esmentats, enlloc de potenciar, ha eclipsat sempre irremeiablement i involuntària, les figures de nous trovadors com en Santiago Feliú, Carlos Varela o Frank Delgado, entre d’altres, a qui no se’ls ha valorat prou, i que anaven sorgint amb noves idees que aportar.

Ahir en Santiago Feliú va pujar sol a l’escenari on l’esperaven una guitarra i un piano. El piano es podria considerar accidental, ja que només hi va tocar dues o tres cançons, la darrera d’elles El viento eres tú, en els bisos, com a homenatge als 60 anys d’en Silvio. Però on realment destacà Santiago Feliú és quan interpretà les seves cançons amb l’acompanyament de la guitarra, amb la que té un estil personalíssim. Vàrem entendre per què Santiago Feliú era un dels noms que destacava sempre en Mauricio Díaz hUESo, l’any que va viure a Barcelona, quan parlava de guitarristes que l’havien impactat.

Per explicar millor això de l’estil personalíssim, recorreré a les paraules que sobre això va escriure Noel Nicola en el primer disc de Santiago Feliú, Vida (1986):

“Sucede a veces que los fotógrafos o los diseñadores cometen el error de imprimir al revés el negativo de una hermosa toma de un guitarrista derecho, y el resultado es que contemplamos un guitarrista supuestamente zurdo […]. No hay error. Santiago toca ‘a la zurda’…¡por partida doble! El coloca la guitarra para tañer con su mano izquierda y formar las notas y acordes sobre el diapasón con su mano derecha, ¡pero no le cambia el orden a las cuerdas! ¡las deja ‘a la derecha’!. Así le quedan los bajos ‘abajo’ y los agudos ‘arriba’. He visto antes a algún guitarrista zurdo tocar así, pero en lo que alcanza mi experiencia, ninguno que lo hiciera así de bien, llenando tanto el espectro de posibilidades del instrumento y eso, claro, con una técnica que ha tenido que inventarse el solito. La primera impresión suele dejar atónito a todo el pueda entender un poco lo que él se trae, precisamente, entre manos. Esta forma de guitarrear genera algunos timbres especiales y un ’sentimiento’ armónico propios que han marcado la creación de Santiago y que él ha ido desarrollando en sus composiciones posteriores.”

Fins i tot, en un moment donat va canviar l’afinació de les cordes de la guitarra per a una cançó. No es estrany que cap al final de l’actuació fes broma los críticos dirán que me pasé el concierto afinando…

Vestit amb un polo blau màniga curta amb ratlles vermelles horitzontals, texans i ulleres de sol –que després es va treure- Santiago Feliú va anar repassant les millors cançons de la seva discografia, amb petits comentaris en algunes d’elles. Para Bárbara, Ansias del alba, Mi mujer está muy sensible, Mickey y Mallory, Alto el Fuego, Sin Julieta, Iceberg… són algunes de les cançons que van anar succeint-se en el concert d’ahir, amb la satisfacció del públic. En algunes d’elles, a més de la guitarra, també les acompanyà amb el só d’una harmònica penjada al coll.

Com a punts negatius cal dir que, si bé Luz de Gas té una atmosfera adequada per a aquest tipus de concerts -tret de les presses que tenen sempre per acabar-los i poder transformar la sala en discoteca-, les cadires (d’aquelles plegables i més barates) s’acaben convertint en un infern. Clar que l’infern és menyspreable si l’hem de comparar amb la companyia d’algunes persones que, segurament víctimes del fenomen fan, no saben romandre a la sala amb el silenci i respecte suficients per a no molestar a les altres persones del públic.

Tornant a en Santiago Feliú, si hagués de quedar-me amb algun valor d’aquest trovador, jo en destacaria l’energia amb que segella les seves cançons, que li donen un aire que fins i tot es podria definir com a roquer. En definitiva, es tracta d’un músic que té un estil propi i ben definit al qual va pagar la pena anar-lo a escoltar.

Santiago Feliú a Barnasants
17/02/2007. 22:00.
Sala Luz de Gas. 20 euros

Avui penjaré una foto del meu avi patern, en Pau Cavaller i Llobet. Va néixer a Palma l’any 1890 i morí a la mateixa ciutat l’any 1971. Va ser professor de l’Escola Mercantil de Palma i, juntament amb el seu germà Guillem, va dirigir la fàbrica de curtits que havia fundat el seu pare, en Pau Cavaller i Pons, l’any 1870.

La foto és de l’any 1907. Té, per tant, cent anys justos. Com el meu avi tenia 17 ò 18 anys, es pot suposar que la seva ocupació principal l’any en què li feren aquella foto era estudiar. Es pot comprovar que, en aquells temps, els estudiants vestien d’una manera molt més elegant que avui en dia, al manco si tenien que fer-se fotos. 

No crec que hi hagi gaire semblança física entre el meu avi i jo. De fet, no li veig semblances tampoc amb el meu pare. Del seu caràcter no en puc dir res, perquè no el vaig conèixer, però crec que devia ser una persona prudent i intel·ligent.

Un dia d’aquests penjaré una foto del seu germà Guillem, a qui li veig més semblances amb el meu pare…

Tenc una mare que no me la meresc. Vull deixar-ho clar des del principi d’aquest post, com a acte de contrició, per la mala existència que, en l’aspecte del qual vull parlar avui, li he donat tota la vida.

L’ordre i la neteja han imperat des de sempre a la nostra casa de Palma. Ma mare sempre ha estat molt amant d’aquells valors, fins al punt que per a fer-la rabiar una miqueta, sovint li demanava si allò havia de ser una casa o bé un museu. Per fer-vos una idea, allà es planxaven fins i tot els draps de cuina, la roba interior, els llençols, les cortines, buff. Quina pèrdua de temps!

Des de ben petit ma mare me va educar amb l’obsessió de què sempre havia d’anar ben net i ben pentinat per tot. Jo no tenia oportunitat de donar vida als meus instints de rebel·lia amb massa garantia d’èxit, perquè era petit, és clar, un nen polit que malgrat tot tenia una espineta clavada.

Vaig anar cresquent amb el desig d’alliberar el meu costat més porc. Poc a poc l’anar ben pentinat va anar deixant de tenir sentit… encara me quedava el poder gaudir de la pols, de les taques de tomàquet fregit a les camises, del greix que ho pringa tot. Però al fons de la consciència hi havia la veu de la meva mare: posa’t la roba neta, renta’t les dents, posa’t colònia, etc. que em tombaven cap a la drecera de la pulcritud i m’allunyaven de la brutícia.

Arribà, però, el temps dels estudis a Barcelona. Això ja fou una altra cosa. Amb el temps vaig compartir pis i vaig aprendre ràpidament dels meus, ara, ex-companys. Malgrat les trucades periòdiques de la meva mare recordant-me les grans virtuts de la neteja, l’orde i pulcritud, vaig aprendre a rentar els plats un cop per setmana, a posar paper d’alumini sota els fogons per a no haver de netejar-los més que un cop cada mig any, a netejar la roba amb un litre de suavitzant per a què el bon olor durés més temps… Aquell temps també va ocasionar un gran desenvolupament intel·lectual en tots nosaltres. La comprovació de la llei de la gravetat en les distintes rentades de roba sense centrifugar, que feien que la roba quedés planxada de només estendre-la, o be les diferents teories que sorgiren arran de la generació espontània de les –en aquell temps- anomenades “bolillas negras” (que patien una mena d’atracció mútua fins a formar grans estructures que sempre s’iniciaven sota els racons i s’anaven estenent per tota la casa com si fossin gremlins), són exemples dels fruits de la recerca filosòfica que la porqueria pot arribar a proporcionar als seus cultivadors.

Vaig acabar la carrera i aquella veueta de la meva mare seguia martellejant-me contínuament al cervell. L’entrada al món laboral ja havia fet adonar-me’n de la importància de les aparences en les relacions socials. Això era una de les causes que feia que sempre els més incompetents estiguessin en els llocs de més responsabilitat. Des del primer dia va començar a cobrar força en mi la idea que s’havia d’anar ben arreglat a la feina. Tampoc no calia anar d’americana i corbata, però no es podia anar en vàmbes o calçons curts. S’havia d’anar mitjanament be, i l’etapa de rebel·lia ja s’anava donant per superada. Havien acabat aquells temps de viatjar en banyador i samarretes descolorides…

Però des de que estic a la meva actual empresa estic patint una altra crisi de polidesa. No és que em manqui l’endreçament personal –les dutxes no falten regularment-, però me n’adono que, darrerament, la roba que duc deixa molt que desitjar. La meva feina implica haver de passejar-me sovint per les actuals obres d’accés de l’AVE a Barcelona. Quan això succeeix, després d’una observació acurada d’aquells que més en saben, com per exemple els meus caps o els meus clients, dels qui he copiat la tècnica amb precisió, me faig uns plecs a l’extrem dels pantalons per a evitar ésser tacat pel fang, la pols i el greix que abunden a l’obra.

És ben per demés, totalment inútil. No tinc aptitud per a la neteja. Després de dos anys a l’empresa, poc a poc me n’he anat adonant que les taques sempre t’esperen allà on menys t’ho esperes. Quan no és del terra, el fregar una columna ja et deixa una taca negre impossible de llevar de l’abric o del jersei. Les vies també hi contribueixen amb el seu greix preparat per deixar-te una record als pantalons. No parlem dels llacs que es formen per l’ús de l’aigua a l’obra, que forma un fanguet de les suficients dimensions com per no dissuadir-te de passar per sobre d’ell, però per deixar-te incrustacions als baixos dels pantalons si ho fas alegrement. Fins i tot, ara sovintegen els brolladors que, des del pis superior, et deixen caure un raig d’aigua marronenca per allà on no pots evitar passar. En fi, que l’obra és una soll.

Abans em canviava a cada taca que veia. Ara ja passo. M’he de rendir a l’evidència: sóc incapaç de baixar a l’obra sense tacar-me. Per això he arribat a la conclusió que una marca de greix o de fang no són raons suficients per enviar els pantalons tacats al cove de la roba bruta. Els canvio només quan no tenc perspectives de tacar els pantalons nets el mateix dia de posar-me’ls. El pitjor és que no em sento malament per anar així, malgrat no fer cas dels consells que em donava –encara ho fa de tan en tant- la meva mare. Serà que estic transformant-me en porc?