ESCOLIUM

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol, Crònica de demà, Llibres del Mall, 1977

Ara és demà. El passat no importa i el futur arribarà, però només si es comença a edificar avui. Tots els somnis que semblaven llunyans no ho són pas. Estan aquí al costat. Al darrera del primer pas n’hi ha un altre que ve al darrera i que és imprescindible per al que vindrà després. Com diu la cançó, cada dia és un nou pas, cada dia un nou repòs, cada gota de rosada nova frescor. Amb il·lusió. No és el qui dia passa, any empeny, que manifesta l’inexorable pas del temps pero sense voluntat. Aquí hi ha la voluntat d’esdevenir. Volem el demà que ara ja s’acosta. I el que semblava que no arribaria, serà aquí, i estarem orgullosos d’haver-ne contribuït a la seva plasmació.

Aquest dissabte passat anàrem al concert que va fer Javier Ruibal al Barnasants, el cicle de cançó d’autor de Barcelona.

El concert era al Teatre Joventut de l’Hospitalet i havíem comprat les entrades mitjançant el Telentrades unes setmanes abans. He de reconèixer que me vaig embullar una mica en el procés de compra -ens donaren les entrades a l’altre costat d’on les volíem-, però al cap i a la fi, després de prendre possessió dels nostres seients, tampoc estàvem tan mal situats. El teatre és petitó i acollidor, i pràcticament es veia igual de bé a un costat que a l’altre.

Javier Ruibal fa unes cançons que tan prest me recorden a Maria del Mar Bonet, com a Martírio, com a les emissores argelines que s’agafaven a Mallorca quan jo era petit. És una barreja perfecta dels sons més mediterranis. Algunes cançons, però, són massa aflamencades per al meu gust. Així i tot, la manera com les canta, amb l’acompanyament de la seva guitarra, fa que un concert de Javier Ruibal sigui una experiència molt interessant. I més si hi afegim la dolcesa de les seves lletres, que enamoran a qualsevol.

Va començar el concert amb l’acompanyament de Tito Alceo a la guitarra. Després de dues cançons s’hi va incorporar el jove Javi Ruibal (el seu fill) amb les percussions. Aquesta va ser la base instrumental de tot el concert. No obstant això, a mitjan concert va convidar als joves cantautors andalusos Paco Cifuentes i Joaquín Calderón a interpretar una cançó cadascun. Després d’això, Joaquín Calderón encara es va quedar a l’escenari durant un parell de cançons més per a acompanyar amb el violí en la interpretació d’algunes cançons, entre les quals hi havia Para quedarte a vivir, que és una de les cançons més boniques del seu repertori. Altres cançons que interpretà durant el transcurs de la nit foren Tu nombre, Ave del paraiso, Lo que me dice tu boca, Atunes en el paraiso, Habana mía, Flor de Estambul, Besos en Abril… És a dir, va interpretar una bona partida de les seves cançons més conegudes. Només vaig notar a faltar una cançó que a mi m’agrada molt, malgrat que sovint faig veure el contrari: De Málaga, malagueñito…

Acabà el concert amb el públic dempeus abans i després de cadascun dels dos bisos que Ruibal va estar obligat atorgar. Al final els cinc músics que havien passat per l’escenari al llarg de la nit cantaren la darrera cançó tots junts, al so unànim de la tonada característica dels bisos dels concerts de Javier Ruibal. Qui hagi anat a un concert seu, sap a què em referesc.

Per a qui vulgui escoltar algunes cançons d’aquest cantautor gadità li recomano que faci una visita per youtube.com. Avui a la tarda, per casualitat, he vist que algú havia penjat dos vídeos del concert del dissabte al Teatre Joventut. Us deixo la lletra d’una cançó i dos enllaços d’aquell concert:

PARA LLEVARTE A VIVIR

De lo dicho sin pensar
de lo que callo y no digo
de las cosas por pasar
de las trampas del azar
de las cartas del destino

tengo un lapiz colorao
con un librito guardao
para escribirlo contigo

Després de moltes setmanes d’obres, el dissabte setze varen inaugurar una petita placeta que hi ha a la cantonada que formen el carrer d’Assaonadors amb el carrer de la Princesa. Es diu plaça de la Puntual. Ens hi apropàrem perquè se sentia música i s’hi veia un eixam de persones que gaudien de la festa. Perquè efectivament era més que una inauguració. Es tractava d’un acte emmarcat dins l’any Rusiñol, que se celebra des de juny de l’any passat, i s’hi recitaren alguns texts d’aquell autor, a més d’oferir als participants begudes i fruits secs.

Evidentment, no sabíem que fos l’any Rusiñol. Ben poca cosa sabía jo, de fet, d’aquest intel·lectual català de principis de segle. Ara també en sé ben poc, però a partir d’aquella inauguració al manco n’he averiguat algunes coses de la seva vida i obra.

Devia estar una mica tocat de l’ala. Santiago Rusiñol i Prats, nascut el 1861, era hereu d’una important família de fabricants, però als vint-i-nou anys, casat i amb una filla, ho abandonà tot per emprendre una vida d’artista. Se n’anà a Paris a estudiar pintura i inicià una prolífica carrera artística, inicialment com a pintor. Amb posterioritat es dedicà a la literatura, amb més de noranta títols de tots els gèneres. Va ser un precursor del modernisme i participà a plataformes com Els Quatre Gats, de Barcelona, o El Cau Ferrat, de Sitges.

Es va convertir en un dels escriptors més reeditats de la seva època. D’una de les seves novel·les més conegudes, L’auca del senyor Esteve (1907), se’n va fer una versió teatral que ha esdevingut un clàssic del teatre català. Rusiñol morí l’any 1931 a Aranjuez.

Ara estic llegint un recull d’aforismes de Santiago Rusiñol que me va regalar na Laura. Sota el títol Màximes i mals pensaments, aquest llibret recull una visió melancònica, amarga i desencisada de l’existència, on hi conviu la sàtira ferotge contra dones, metges i artistes al costat d’una profunda desconfiança envers la política, el progrés i, en el fons, la condició humana.

Us deixo alguns aforismes d’en Rusiñol, extrets del llibret esmentat, com a mostra:

La lluna de mel és el pitjor temps del matrimoni. Són els assaigs de la comèdia, on s’han de lligar els caràcters. L’estrena ve en tenir el primer fill. El fracàs pot venir a qualsevol hora.

Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.

Per sentir admiració envers un savi, no l’hem d’acabar d’entendre bé.

Dues coses que molesten molt a la vida són els crits dels infants i els silencis dels vells.

No hi ha pitjor mort que la de vellesa. Els joves es moren molts de sorpresa. Els vells són condemnats a mort que esperen l’hora.

Avui transcric un text de n’Eduardo Galeano, escriptor uruguaià a qui vaig llegir per primer cop després de comprar el seu llibre Las Palabras Andantes, l’any 1999.

VENTANA SOBRE LA UTOPIA

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

Eduardo Galeano. Las Palabras Andantes, Siglo XXI Editores, Madrid, 1995.

Crec que la utopia, que va ser ben viva en la meva adolescència i temps universitari, després d’una etapa d’enfosquiment, torna a il·luminar els meus passos amb la seva sensibilitat… Què mai s’apagui!

Divendres horabaixa. El cap de setmana ja és aquí. Sense faltar a la seva cita setmanal, arriba amb el seu compromís adquirit de trencar amb la rutina del treball.

Alguns caps de setmana destquen per venir carregats de plans i coses que fer. D’altres tenen el do de presentar-se sense que hi hagi res planificat, permetent gaudir de la llibertat que dóna la improvisació. Tots ells són igual de ben rebuts.

Una de les nostres activitats habituals en cap de setmana és la compra alimentària. Nosaltres gairebé sempre anam a comprar el dissabte al matí. Després d’aixecar-nos, normalment esmorzem en algun cafè proper, anam al Mercat de Santa Caterina i allà feim una ruta que mai no és la mateixa, però que sempre és força similar. La parada del pollastre, la dels ous, la de les fruites i verdures, el Caprabo –si s’ha de comprar alguna tonteria que no hi ha al Condis-, la peixateria (poques vegades), la xarcuteria… Per a mi és un plaer cada visita al Mercat i disfrut molt veient els diferents actors que hi són presents, tant el públic, com la gent de les parades, com el mateixos productes que hi són exposats.

La resta del cap de setmana sempre és diferent. Pot ser un cap de setmana de no fer res, estar a casa i mirar pel·lícules. D’altres caps de setmana no param a casa ni cinc minuts: compres, visites, concerts, etc… però és usual que els diumenges al matí ens asseguem al sofà a veure el partit de bàsquet que fan al C33 i prendre un aperitiu.

Hi ha alguns caps de setmana en què tenc una pila de PACs de la UOC per fer. Aquests caps de setmana no són dels millors, no per les mateixes PACs, que al cap i a la fi, m’agrada fer-les, si no per l’esclavització que suposen, tant per a mi, com sobre tot per a na Laura. El pitjor de les obligacions és que són difícils d’arraconar al cervell, i planegen per sobre de qualsevol altra activitat que les intenti aparcar temporalment, recordant de manera desagradable que l’obligació existeix.

En qualsevol cas i per sobre de tot, trob que el cap de setmana ha de ser un espai de temps per al retrobament de la persona amb ella mateixa i amb la seva parella, lluny de la rutina i de l’estrés quotidians. Un espai de temps per poder relaxar-se, aclarir idees i emmagatzemar forces per a les obligacions laborals i acadèmiques (els qui en tenim) d’entre setmana. En aquest sentit sempre es bo reservar un temps a la música, al cinema, a la literatura, al passeig, a l’esport –jo reconec que no en faig-, a les arts manuals –els qui estan capacitats per fer-ho- o simplement, al no-fer res, que permeten desconnectar i pensar en altres coses que no són les maleïdes coses que de vegades ens treuen la són.

Quan arriba el diumenge a la nit, el fantasma de l’endemà ja guaita per tot arreu, i l’alegria poc a poc es va atenuant, donant pas a un interval d’espera que es fa molt evident quan s’ha de posar el despertador de cara al dilluns.

Què curts que són tots els caps de setmana!

M’agraden les ovelles. Les record haver vist tota la vida, quan anàvem an Es Tast, pasturant per entre els ametllers, garrovers i figueres. A l’hivern pressumint de la seva blanca llana i a l’estiu ben esquilades, es mouen amb parsimònia cercant el menjar.

Els seus picarols alegren el camp mallorquí. Disfrut molt aquells dies d’estiu que, estant en Es Tast, m’adorm en el silenci de la nit només trencat per el belar llunyà d’alguna ovella, el cri-cri dels incansables grins i els lladrucs -només esporàdics- dels cans. El belar de les ovelles és dolç i melancòlic, com el plor d’un nin. És de veure quan surten del corral per anar a pasturar. Com corren totes juntes darrera un xiulo del pastor! No cal ni tan sols l’ajut del ca per poder dur-les al lloc escollit per a la pastura.

Allà es dispersen una mica, però són tan porugues… no s’allunyen mai massa les unes de les altres. Els menets petits corren feliços i innocents al costat de les seves mares, que nerviosament miren arreu, en alerta. I quan qualqú se’ls hi acosta, estan molt pendents dels seus moviments, sempre a punt per a retrocedir.

Però de manera inevitable, en aquell moment també els hi aflora la seva curiositat instintiva, i tots els seus caps es mouen alhora, com a autòmats, dirigint l’esguard cap al visitant.

Les ovelles són animals molt curiosos i això també desperta la meva curiositat. M’agrada veure-les menjar garroves, enfilades sobre les dues potes del darrera. Veure-les córrer per agrupar-se o agegudes, al sol o a l’ombra. Veure-les pasturar des de la terrassa de la casa.

M’agraden les ovelles. Es nota?