ESCOLIUM

Cada setmana, al Canal 33 fan un programa de divulgació científica que es diu Quèquicom. És un programa molt interessant, i com la programació de les altres cadenes deixa molt que desitjar, sense voler hi anem a parar sovint. Avui tractava de les alèrgies i han parlat una bona estona dels àcars.

Aquests bitxets minúsculs de la família de les aranyes, més aviat fastigosos quan es miren al microscopi, viuen luxosament en els nostres matalassos, sofàs, coixins, etc. Al programa ens han ensenyat des de tots els angles i amb tot luxe de detalls com n’estem de condemnats a conviure amb aquests animalons que viuen fins i tot a la pell del formatge, a l’escorça del pernil, a la pols… Per tot. M’ha impactat saber que aquella pols blanquinosa que es posa a la carn d’un pernil quan fa uns quants dies que s’ha tallat són en realitat àcars!! Només se’n lliuren les persones que viuen a l’alta montanya, perquè a més de 1200 m d’alçada els àcars no es reprodueixen.

De què viuen els àcars? S’alimenten principalment de les escames de pell humana. Cada persona produeix 30 grams mensuals de residus de pell humana que va a parar als llocs més inversemblants, però principalment al llit, sofàs i butaques. En aquest sentit, els àcars actuen com a eficients equips de neteja. Algunes persones, però, són alèrgiques als seus excrements. Per això existeixen les fundes anti-àcars, que en realitat impedeixen el flux de escames de pell i excrements als dos costats de la funda.

Estàvem sopant i les imatges dels àcars ens han semblat fastigoses. Però la conclusió més important que hem extret d’aquest programa és que dels àcars no n’és fàcil deslliurar-nos. Per a conviure-hi, el que és millor és no pensar amb ells.

Ahir va acabar la temporada d’aquest programa de televisió que s’ha emès per TV3. Com és notícia que hi hagi un programa de televisió que m’agradi fins al punt de veure’l cada setmana, vaig decidir dedicar-li unes línies al meu blog.

Aquest programa, que s’ha emès com una continuació natural del Caçadors de bolets, però canviant completament la temàtica, crec que ha assolit un èxit molt més gran del que s’esperaven els seus creadors. Prova d’això és que per Sant Jordi en tragueren un d’aquests llibres mediàtics que es solen treure per aquestes dates quan els programes s’han convertit en referents populars.

Per als que no l’hagin vist cap pic, jo el resumiria dient que era un programa que barrejava el format divulgatiu i d’entreteniment dins l’àmbit de l’ús social del llenguatge. Ho feia a través de la recerca de paraules curioses o específiques dins l’àmbit lingüístic d’arreu dels Països Catalans.

El seu presentador, en Roger de Gràcia, és un presentador que li ha donat un contrapunt de simpatia i bon humor que li han permès, en las seva manera d’acostar-se a la gent, treure la conversa suficient per donar contingut als guionistes, fent de la cacera una activitat amb resultats curiosos i interessants. La recerca, que recordava la pròpia de cultivadors del folklore, ha contribuït a la conservació i divulgació -sense entrar en feixugueses filològiques- de paraules que, en molts casos, només s’empren en una part del domini lingüístic.

Finalment, destacar que na Laura i jo jugàvem sempre amb la secció Endevina d’on són, en què s’havia de deduir d’on eren dues persones que xerraven només pel seu parlar. En Quimi Portet, el Mestre, també li ha donat un toc propi al programa, junyint saviesa i humor.

Es veu que ja és la tercera temporada que l’emeten, però jo fa només dues setmanes que la veig. Això sí, aquestes dues setmanes n’he vist els tres capítols seguits que n’emetien cada dia dimarts.

Mai he estat amant de les sèries ni pel·lícules en què surten metges o malalts. De fet, des de petit he tengut una certa aprensió a la sang i als hospitals. Tant és així que quan me demanaven si seria metge com mon pare, mai vaig considerar-ho com una opció a tenir en compte, ja que intuïa que seria incompatible la possibilitat de ser metge i el desmaiar-se davant una gota de sang. Els documentals sobre el cos humà em posaven l’estómac fatal! Si la vocació existeix, evidentment, la meva mai va passar per la medicina.

El que m’atreu de House no és el context hospitalari ni tots els termes complexes del parlar dels metges, ni tampoc la capacitat diagnosticadora que evidencia aquest metge que dóna nom i protagonitza la sèrie. Tampoc m’apassiona, si bé he de dir que en alguns casos les trob ocurrents i gracioses, les agudes respostes iròniques o sarcàstiques. El que m’ha agradat dels capítols que he vist, al manco d’aquests pocs capítols, és que darrera d’ells hi ha hagut històries que permeten anar molt més enllà de l’entreteniment i permeten una mica de reflexió.

Per exemple, en el primer dels capítols d’ahir –el d’aquesta temporada- l’argument girava a l’entorn d’una persona que havia sortit temporalment d’un coma i que acaba suïcidant-se per fer la donació en trasplantament del seu cor al seu fill. En aquest cas, House, amb les seves indicacions, quasi indueix al suicidi a ll’home. no ho fa explícitament, però li explica clarament com fer-ho per a no danyar el seu cor de cara a l’operació.

El segon dels episodis -com el tercer, reposició d’una temporada anterior- servia per qüestionar-se altres problemes ètics, com fins a quin punt una persona pot imposar el tractament mèdic que ha de seguir-ne una altra, si aquesta darrera s’hi oposa. També hi havia, en el fons, una història d’amor conclosa, però inacabada.

La pena de mort era un tema que també es tocava en el tercer episodi que es va emetre ahir. Fins a quin punt la societat és culpable de les accions d’un assassí, o la possibilitat de què una disfunció física pugui ser la causant d’un assassinat, servien per qüestionar diagonalment la pena de mort…

House utilitza uns mètodes molt qüestionables, amb els quals normalment no hi estic d’acord, però que li permeten resoldre casos que no podria resoldre cap altre metge amb una conducta intatxable. Dic que jo moltes vegades no hi estic d’acord perquè sóc un fermament defensor de què els fins no justifiquen els mitjans. Però, per a mi, la virtut de House radica en això, que em fa qüestionar-me fins i tot el que més sòlidament pensava.