ESCOLIUM

Vilajuïga. Dimecres, vint-i-vuit de març de dos mil set. Dos joves equipats amb vestimenta reflectant estan fent una inspecció visual al pas superior amb el qual la carretera creua les vies de ferrocarril, a uns tres-cents metres de l’edifici de l’estació.

Per poder realitzar fotografies del pont, els joves -un noi i una noia- decideixen caminar per una de les vies d’apartat, que està de baixa, fins a situar-se sota el pont. Cal apuntar que l’estació de Vilajuïga està en una zona del poble que queda allunyada de tota casa habitada. Només un petit polígon industrial, amb poca activitat, està als voltants de l’estació, però sembla que estigui molt lluny perquè la tramuntana, que aquest dia bufa amb força, impideix sentir cap soroll a més de deu metres de distància. Ni tan sols se senten els motors dels cotxes que passen a gran velocitat per sobre del pont.

Un tren regional s’atura a l’estació. Com si del far-west es tractès, ningú esperava el tren i ningú tampoc en baixa. Sembla una estació fantasma i el regional marxa tal com ha vingut, allunyant-se a poc a poc cap al nord.

Els joves estan enfeinats, vigilants que no vingui cap tren i fent fotografies d’allò que els interessa: el pont i l’entorn de la carretera. Quan ja tenen les fotos que necessiten es giren al seu voltant i, per primera vegada, se n’adonen que estan en un lloc ben estrany. Un petit poble i una petita estació que no utilitza ningú, amb quatre vies de les quals només en funcionen dues. Mirant al voltant se n’adonen de què les cunetes estan totalment descuidades, amb herbes que envaeixen el seu traçat, que hi ha travesses de fusta mig podrides als costats de les vies, amb perns i plaques d’assentament escapades arreu.

Però el que més els hi crida l’atenció és una petita caseta de guardaagulles, amb totes les evidències d’estar abandonada, al costat d’un dels hastials del pont. La caseta està rodejada d’abundant vegetació que, amb el pas dels anys, ha anat recobrint tots els racons on la més petita escletxa retenia l’humitat. només es veu la paret frontal, on es poden apreciar una grafittis que s’estan decolorint. La porta, de fusta, té una aparença misteriosa. Qui sap el que hi ha al darrera.

I és aleshores quan un dels joves diu el que no havia de dir:

- I si hi hagués algú amagat dins la caseta? I si hi hagués hagut un assassinat i el mort estigués enterrata sota d’una travessa i l’assassí s’hagués ficat allà dins per a què no el trobessin?

El vent que segueix bufant amb força és testimoni de la intranquilitat sobrevinguda entre els joves. Els seus pensaments s’han interromput amb aquella remota possibilitat, quasi impossible, però que no és gens agradable, d’un home amagat entre les herbes, que veu amenaçat el seu únic aixopluc. Imprevisibles conseqüències. Els joves s’empenedeixen d’haver tingut aquells pensaments. La seva raó els hi diu que no hi ha ningú allà, que és impossible aquella ocurrència que, durant unes llargues dècimes de segon, han atravessat els seus cervells al darrera de la pregunta d’aquell jove. Però ja no es poden treure la intranquilitat de sobre i, amb raó o sense, decideixen allunyar-se del lloc, més ràpid que a poc a poc.

És el poder de la suggestió en un dia de forta tramuntana.

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M’exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d’aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.

En la meva mort. Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Aquesta poesia que he transcrit aquí adalt reflexa molt be els meu esperit ara mateix. Avui ha estat un dia dolent, tan dolent que ha acabat pitjor. Se m’encomanen fàcilment els estat d’ànims, però avui el meu és un estat propi, que surt d’un molt profund malestar, una negativitat que sorgeix quan no trob respostes lògiques al que passa al meu voltant. En aquest món estam massa a expenses del que digui una altra persona, no sempre amb raons suficients per haver-nos de sotmetre a les seves injustícies. No basta fer les coses bé. No és suficient ser bona persona. A més, has de caure bé. Més val caure en gràcia que ser graciós, deia la meva àvia. i malgrat tot continuam la lluita. Inútil desesper del vespre! L’ardor temerari que m’encén allunya les estrelles.

Però hi ha estrelles, encara? Encara es pot trobar la manera de veure la botella mig plena, quan estem dins tempestats de flames? No hi ha manera d’evadir-se. Però cal fer-ho. Aquell pensament que ens distreu de tot, del que tenim i del que volem, no ha de tapar les coses bones del nostre dia a dia. Les possibilitats i els potencials. De tot se n’aprèn.

De vegades la injustícia cau sobre els que més interès tenen per fer bé les coses. La burocràcia i el normativisme mal entesos provoquen la impotència dels qui veuen clar el camí per intentar resoldre alguns problemes de la societat. És el forner el que s’embruta de farina.

Quan això passa al voltant teu, encara es fa més difícil d’entendre. Per què són tan importants les formes? No hauríem de ser capaços d’anar sempre al fons de les coses? Si només importa el resultat, no s’ha de valorar l’esforç per a la seva consecució?

En fi, cal somiar un món millor on no hi hagi injustícies com la que m’obsessiona avui. Però ara mateix, aquest somni queda ben caracteritzat pel que diu José Ángel Buesa en referència als somnis:

Soñar es ver la vida de otro modo y es olvidar un poco lo que es. Un sueño es casi nada y más que todo: Más que todo al soñarlo… Casi nada después.

Elogi de l’originalitat (1)

Cada cosa té el seu què.

Elogi de l’originalitat (2)

Si jo no fos jo, seria un altre.

Elogi de l’originalitat (3)

Si vull escriure,
amb un llapis ho puc fer.
Si vull parlar,
un mòbil em resol el problema.

Un llapis sense mina i
un mòbil sense cobertura
tenen en comú
que no em serveixen per res,

si no es té en compte,
que tant el llapis com el mòbil
poden fer-se servir
per a moltes altres coses.

Felicitat és trobar per un mateix
la utilitat a les coses.

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol, Crònica de demà, Llibres del Mall, 1977

Ara és demà. El passat no importa i el futur arribarà, però només si es comença a edificar avui. Tots els somnis que semblaven llunyans no ho són pas. Estan aquí al costat. Al darrera del primer pas n’hi ha un altre que ve al darrera i que és imprescindible per al que vindrà després. Com diu la cançó, cada dia és un nou pas, cada dia un nou repòs, cada gota de rosada nova frescor. Amb il·lusió. No és el qui dia passa, any empeny, que manifesta l’inexorable pas del temps pero sense voluntat. Aquí hi ha la voluntat d’esdevenir. Volem el demà que ara ja s’acosta. I el que semblava que no arribaria, serà aquí, i estarem orgullosos d’haver-ne contribuït a la seva plasmació.

Avui transcric un text de n’Eduardo Galeano, escriptor uruguaià a qui vaig llegir per primer cop després de comprar el seu llibre Las Palabras Andantes, l’any 1999.

VENTANA SOBRE LA UTOPIA

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

Eduardo Galeano. Las Palabras Andantes, Siglo XXI Editores, Madrid, 1995.

Crec que la utopia, que va ser ben viva en la meva adolescència i temps universitari, després d’una etapa d’enfosquiment, torna a il·luminar els meus passos amb la seva sensibilitat… Què mai s’apagui!