Arxiu per a la categoria 'Reflexions'

El mateix idioma

04/05/2007. 2:19

Avui hem fet un sopar mig improvisat degut a la visita de l’Ana. Com més grans ens feïm, més peresa fa fins i tot la cosa més senzilla, que és veure’ns per xerrar una estona. Però és fantàstic veure que encara podem trobar motius i temps per a retrobar-nos…

Ginos_02.jpg
Ginos_01.jpg

Els sopars com aquests són punt de retrobament i de gaudi, amb converses on no manquen les anècdotes mil vegades repetides, les preocupacions per tots compartides, la diversitat de situacions professionals -el propòsit de no parlar de feina durant el sopar, sempre fracassat-, les reflexions sobre el món més proper i el que no ho és tant… Són tantes vivències compartides en temps passats, moments alegres (no em refereixo precisament al PcFutbol) i moments amargs -sobre tot quan sortien les notes d’àlgebra-, que la conversa és sempre agradable i fluida.

És bonic veure que en un grup de gent tan específic -tots els que sopàvem som enginyers de camins-, hi ha moltes maneres de pensar i veure la vida; És per això que és obligat reflexionar per intentar tenir clars els valors que motiven a cadascú per viure el seu dia a dia.

I la major satisfacció és veure que hi ha gent amb la que es parla el mateix idioma, més enllà de les paraules.

SMS al 666: Anau-vos a l’infern

01/05/2007. 21:58

He rebut aquest missatge al mòbil de la feina:

TVMovil:una persona que te conoce te ha enviado una cancion,para oirla y descargar la cancion envia MELO al 7758, te gustara y sabras quien es, MELO al 7758

Remitente:+#7758

És indignant que hi hagi empreses que es lucren estafant d’aquesta manera -perquè no he dubtat en cap moment que ni existeix tal persona que me coneix, ni ha enviat una cançó, ni molt menys hi hauria la més mínima probabilitat que aquesta hipotètica cançó m’agradàs- a les persones més febles, però és molt més indignant encara que les companyies de telefonia mòbil, no contentes amb el que ens cobren per cada servei que ofereixen, encara ens facin perdre el temps donant facilitats a l’emissió de publicitat enganyosa i fraudulenta.

Mort cotidiana

21/04/2007. 9:56

Navegant per internet vaig anar a parar a un article de Javier Couso, el germà d’aquell periodista de TeleCinco assassinat a l’Iraq, ara ja fa quatre anys. Després de llegir-lo vaig decidir que volia reproduir part de l’article al meu blog, perquè és tan cert i tan dramàtic el que diu, que paga la pena aturar-nos uns segons per pensar-hi.

A l’article, Javier Couso comenta que una possibilitat que tenim per lluitar contra les polítiques de dominació d’un país sobre un altre, és ser conscients dels efectes reals que cada dia, a molts llocs del món, produeixen les agressions militars, amb la connivència dels grans mitjans de comunicació que intenten reduir la vida a fredes xifres que ens insensibilitzen.

Els paràgrafs que reprodueixo -la part final de l’article- fan referència a què els morts a Iraq en quatre anys arriben a més de 650.000 persones (2,5% de la població). A Palestina, només l’any 2006, l’exercit israelí va matar 683 palestins.

L’article es diu Estadísticas de la muerte cotidiana. El podeu llegir sencer aquí .

[…]

Cuando pienso en José, pienso en cuestiones normales, acontecimientos cotidianos como sonreír, charlar, preparar un café, tomar una cerveza, comentar un problema, discutir, estar de acuerdo, disentir, veranear, celebrar, llamarse por teléfono…..sucesos ordinarios que hacen que la vida sea vida, una corriente que discurre como un río desde el nacimiento hasta la muerte. Esos son detalles de los que no nos damos cuenta hasta que desaparecen bruscamente; son, al fin, la esencia de la existencia.

Y es lo mismo para las 654.965 sonrisas, charlas o amores que se han extinguido en Iraq, para los 683 desayunos, celebraciones o susurros que ya no están en Palestina o para los cientos de miles de paseos, visitas, cuitas, perdones o gritos que ya no verán más amaneceres en cualquier lugar de la tierra donde estos ejércitos imperiales actúan. Podríamos seguir relatando casos sucedidos a lo largo y ancho del mundo, pero he querido centrarme en el área donde fue asesinado mi hermano y trasladar al papel lo que tanto mi familia como yo sentimos. Lo que se esconde tras esas cifras. Lo que ocultan tras los decorados construidos con números.

Entender esto, saber que nuestro familiar fue asesinado en medio de una de las múltiples agresiones en la zona, que sus sonrisas, sus palabras, sus besos o sus abrazos son los mismos que los de Hassam, Imán, Houmad o Nawfal fue lo que nos hizo abandonar el luto llorado en la intimidad de nuestra casa, para salir a exigir justicia, no solo para nuestra sonrisa sino para las de los demás.

Es así, trasladándolo a la realidad cotidiana, imaginando cómo sería soportar un día a día con miles de vecinos o familiares asesinados en nuestras ciudades, como podemos romper con la lógica de quien quiere números en vez de vidas, cifras en vez de sonrisas y realidades modeladas para pasar de puntillas ante este genocidio permanente.

Estadísticas de la muerte cotidiana. Por Javier Couso. 8 de Marzo de 2007.

Marginació

08/04/2007. 23:33

Avui vespre hem estat mirant el programa Bona nit, Balears, programa de debat d’IB3 presentat per en Bartomeu Beltran. El tema del programa d’avui voltava entorn els marginats i la marginació.

Un dels convidats que hi havia era en Jaume Mateu, el president de l’Obra Cultural Balear, que ha explicat una anècdota que m’ha parescut molt il·lustrativa. Resulta que al principi del carrer de Manacor hi havia uns bancs on hi dormien uns marginats, amb les molèsties associades a això, ja que aquestes persones feien les seves necessitats allà al costat. Evidentment, els veïns feren arribar a l’Ajuntament les seves queixes reiteradament. Al cap d’un temps, l’Ajuntament va atendre les queixes i es cridà als Serveis de Manteniment per a què retirassin els bancs de la via pública. No es varen cridar en cap moment els Serveis Socials, sinó que la solució passà per treure els bancs.

Moltes vegades, quan ens trobem un marginat en el nostre camí, ni que sigui tangencialment, només veiem en ell un problema, fins i tot rebutgem qualsevol possible contacte, per llunyà que sigui, amb ell. Massa fàcilment oblidem que darrera d’aquell marginat hi ha una persona, amb els seus problemes i les seves causes que l’han portat fins a allà, i que cal comprendre. I no se’ns passa ni pel cap que potser, aquell marginat era, temps enrera, una persona com nosaltres mateixos, que també refusava els marginats quan encara tenia una vida inserida en la societat, i que, per els tombs que dóna la vida, poc a poc, acabà en un pou del qual no n’és fàcil sortir…

La marginalitat, per ella mateixa, no crec que sigui un valor a conservar. Hi ha gent que pot pensar que si una persona està marginada, pot ser per decisió personal, perquè vol, i que per això se li ha de respectar aquesta situació. Evidentment, cada persona és un món. Crec que cal fer un esforç per comprende al marginat, que sempre hi ha que veure la persona que hi ha al darrera, fins i tot cal acceptar-la tal com és. Però crec que el desarrelament de la persona, sense feina, sense mitjans de subsistència, ancorades moltes vegades en una soletat no desitjada, però induïda pel cultiu de la por a les altres persones, al què diran o a la pròpia vergonya d’una situació que els fa diferents, és un fet que, en el fons, contravé la dignitat humana i els drets humans més elementals.

A l’oficina…

03/04/2007. 23:20

… treballem molt, però també ens ho passem molt bé. Allà compartim bons i no tan bons moments, tan en lo laboral com en lo personal.

DSC03726.jpg

Què ben rodejat estic a la foto, eh! En primer pla -no podia ser d’altra manera-, na Mar. Al fons, amb el seu somriure característic, n’Arantxa. Crec que ens entenem força be, malgrat que a dies ens cridem i ens fem callar els uns als altres. Els tres ocupem un cubícul que és l’enveja de tota l’oficina. No per les seves condicions físiques, sinó per el bon ambient que s’hi respira. Serà que la bogeria porta el bon rotllo?

Me sent afortunat per poder fer una feina que m’agrada al costat de gent que, a més de bones treballadores, són unes grans persones. Gràcies per tot!

Bones vacances!

Pluja

02/04/2007. 22:29

M’agraden els dies de pluja, com avui. Especialment aquells que venen a deshora, a destemps, en dies en què sembla que no hagi de ploure o que és inconvenient que ho faci.

DSC03784.jpg

Recordo els dies de pluja de la meva infantesa, a Palma, quan vivíem en un desè pis. Allà la pluja i el vent semblaven multiplicar-se. Pareix mentida com, només tancant els ulls, me venen imatges, com si fos ahir, dels reflexos dels llamps a les parets en dies de tempesta, que es colaven per la petita finestra que em protegia de l’exterior.

Enyoro aquella sensació que va lligada a la pluja dels primers dies de setembre, a la caiguda d’estiu, quan en molt poc temps es forma una pluja que comença amb gotes grosses i espaiades en el temps, calentes, que poc a poc s’acceleren en la seva caiguda i que quan toquen la teva pell, de màniga curta vestida, fonen la calor i el fred en un desig d’aigua.

Quina sensació de pertinença a la natura quan cel i terra es confonen dins un tel d’aigua esmicolada, i tu hi ets a dintre, sense cap altra protecció que la roba de carrer, quan un dia, cercant-ho o per distracció, et trobes al bell mig de la tempesta. Aquesta natura que necessita de la pluja per netejar-se de les malifetes que l’espècie humana, dia rera dia, li fa.

Tantes i tantes pluges, totes diferents, totes distintes, m’agrada recordar-les. Totes són un plaer de vida.