ESCOLIUM

Sempre he pensat que a l’hora de comprar unes sabates és fonamental la comoditat, és a dir, que s’adaptin perfectament al peu i que no provoquin cap molèstia al caminar. Al cap del dia faig moltes passes, per la qual cosa aquesta ha de ser la característica bàsica del meu calçat.

De vegades tenim el mal costum de pensar que el que és bo per a nosaltres ho ha de ser també per a l’altre gent. Fins la setmana passada, aquesta reflexió amb la que obria l’entrada, jo la feia extensiva a les altres persones i, en concret, a tot el gènere femení. Per dir-ho amb unes altres paraules, sempre m’havia semblat absurd l’actitud d’aquelles noies que són compradores compulsives de sabates, unes sabates que després no utilitzaran -o utilitzaran una vegada- perquè la seva incomoditat les fa poc aptes per a la que hauria de ser la seva funció principal… Això es fa evident en aquelles sabates que en podríem dir tipus princeseta, d’un pam de tacó i motius ornamentals daurats o platejats, per exemplificar un calçat que avui en dia no és difícil veure pel carrer i amb les que forçosament la comoditat ha de brillar per la seva absència.

Idò bé. Aquesta setmana he estat llegint alguns epigrames d’Oscar Wilde sobre la bellesa que m’han fet reflexionar i canviar la meva opinió anterior. No l’opinió de què el meu calçat ha de ser còmode abans de qualsevol altra característica, sinó que l’actitud contrària, és a dir, la d’avantposar criteris estètics sobre criteris pràctics, no té perquè ser tan absurda com la meva practicitat masculina quasi m’obliga a sentenciar. Des d’aquesta setmana he après a valorar aquella disposició que fa que moltes noies avantposin la bellesa fins i tot a la comoditat i a la salut dels peus. La bellesa per damunt de tot.  Realment, si es pensa obertament, aquest fet té molt de mèrit  i fa intuir un esperit d’alta volada. Un altre tema seria que hi hagi altres factors que puguin contradir aquesta conclusió i l’esperit, més que d’alta volada, sigui d’estúpida volada… Però això ja depèn de la persona.

Per què em costa tant fer una actualització breu? Per què necessit sempre més de mitja hora per poder ordenar els meus pensaments? No som capaç d’escriure entrades breus? Cada dia interessa menys el que pens? No ho sé. Escric poc, però quan ho faig, m’esplai. I m’agrada.

uno no siempre hace lo que quiere
pero tiene el derecho de no hacer
lo que no quiere
Mario Benedetti

Fa dies que li donc voltes al que significa per a mi la Llibertat. Me pareix un concepte tan important com complex de definir… Hi ha molts filòsofs que han reflexionat sobre aquest tema, perquè és clau en el pensament humà. Jo no tenc les idees clares.

Ens trobem que el concepte s’aplica en molts camps concrets, quan es reclama la llibertat d’acció, llibertat d’expressió, llibertat de premsa, llibertat d’ensenyament, llibertat ideològica… Llibertat individual i llibertat col·lectiva. Tothom parla de llibertat i ningú li dóna el mateix significat. Miram Cuba i pensam que allà no hi ha llibertat, però poques vegades ens aturam a pensar que a qualsevol dels països del món occidental aquesta llibertat tampoc hi és present. N’estic convençut. La llibertat escasseja en el món.

La llibertat es pot identificar, de forma molt bàsica, amb una capacitat que té l’home per elegir: capacitat d’elecció. És evident que aquesta capacitat sempre està condicionada, ja sigui per la pròpia forma de vida com per les limitacions que marca la societat en la que vivim. Aquella frase que diu que la llibertat d’un acaba on comença la dels demés me pareix fonamental, per a què la pròpia llibertat no conculqui altres drets fonamentals d’un altre ciutadà. En aquest sentit, la Llei ha de ser l’instrument que arbitri la convivència de les diferents llibertats de les persones.

Per què dic que al món occidental no som lliures? Crec que estam en mans de multinacionals i els partits polítics, que alhora estan en mans d’aquestes multinacionals. Estam obligats a consumir, i quan consumim estem acabant amb els recursos del planeta. I més greu, ocasionam guerres i oprimim a altres sers del planeta. Es pot ser lliure amb la convicció de què això succeeix actuem com actuem? La llibertat té un cost, i aquest cost és gairebé inassumible!

L’altre dia, a un programa del C33 que es diu City Folk, varen fer un reportatge sobre l’Aurora Parede, una dóna que es dedica des de fa deu anys a buscar coses aprofitables en els contenidors d’escombraries de Barcelona. Aquesta dóna, la vida de la qual s’assemblaria a la dels sense sostre, es diferencia d’aquells en què té una casa, un marit i un objectiu: recuperar objectes per poder donar-los a gent que els necessita. Amb el que recupera, a més d’evitar un malbaretament de recursos, aconsegueix alleugerir els problemes de gent que ho passa magre. Ho fa convençuda, perquè vol i perquè és el seu sentit de vida. És l’exemple més semblant a la llibertat que se m’ha ocorregut…

Tot és fràgil. Tot és casual. La vida ens ha portat on estem en aquest moment per un conjunt de casualitats infinites.

PARAD LOS RELOJES

Parad los relojes y desconectad el teléfono,
dadle un hueso jugoso al perro para que no ladre,
haced callar a los pianos, tocad tambores con sordina,
sacad el ataúd y llamad a las plañideras.

Que los aviones den vueltas en señal de luto
y escriban en el cielo el mensaje “Él ha muerto”,
ponedles crespones en el cuello a las palomas callejeras,
que los agentes de tráfico lleven guantes negros de algodón.

Él era mi norte y mi sur, mi este y mi oeste,
mi semana de trabajo y mi descanso dominical,
mi día y mi noche, mi charla y mi música.
Pensé que el amor era eterno: estaba equivocado.

Ya no hacen falta estrellas: quitadlas todas,
guardad la luna y desmontad el sol,
tirad el mar por el desagüe y podad los bosques,
porque ahora ya nada puede tener utilidad.

Poema de W.H. AUDEN. Traducció: Javier Calvo. Gràcies Juanjo, per haver-me regalat -ja fa més de cinc anys- el llibret del que he extret aquest poema.

Malgrat que tot sigui casual, que tot sigui efímer i perentori, en les nostres mans està fer-ho durador. I com diu Silvio Rodríguez, sólo el amor alumbra lo que perdura, sólo el amor convierte en milagro el barro.

(La vinyeta és de Liniers. Podeu escoltar la cançó “Sólo el amor” de Silvio Rodríguez, aquí)

Per què m’és tan difícil adoptar una posició neutral davant de qualsevol fet? Tant si es tracta d’un esdeveniment insignificant com si es tracta d’un fet transcendental, sempre hi he d’adoptar una posició crítica. Potser no és tan estrany, això, i tothom que protagonitza -o tan sols presencia- un esdeveniment també s’ha de posicionar, concientment o inconscient, d’acord a uns criteris que bàsicament es redueixen a la interorització perceptiva d’allò que ha passat. Fa dies que li donc voltes i m’assusta la simplicitat del criteri. Em posicion davant les coses d’acord a si m’agraden o no m’agraden. Així de simple.

És simple, però no fàcil. De vegades no és immediat saber si una cosa agrada o no agrada. Per poder saber-ho, a més, hi influeix de manera decisiva el coneixement contextual per poder valorar allò que és objecte de reflexió. L’estudi i el coneixement no fan res més que permetre assolir criteris de valoració, però alhora esbiaixen la percepció primera. Això ho pot complicar una mica més. De qualsevol forma, en el meu cas, en la majoria de casos arrib a conclusions en molt poc temps, fins i tot es pot arribar a pensar que els prejudicis també són condicionants que van associats irremisiblement a la valoració dels fets.

Però a més a més, hi ha un altre detall que me ve al cap quan pens en aquest procés de crítica, valoració o posicionament que es reflecteix d’una manera directa en aquest blog. És un tret que pot ser molt diferent en cada persona. A cadascú li agrada més o menys el fer públics els seus posicionaments davant diferents esdeveniments. És evident que hi ha gent que guarda les seves opinions en el fons del seu cor; d’altres, en canvi, les fan públiques i les espargeixen al vent. Jo tenc les dues vessants. En aquells temes més externs, trivials o intranscendents, som el primer en posicionar-me. Ara be, en aquelles coses que fan referència a la intimitat de la persona humana, aquells pensaments més íntims, m’és més difícil exterioritzar-los.

En fi, crec que no m’he expressat gaire bé. Potser aquesta reflexió no té sentit, i segurament psicòlegs o pedagogs ja han publicat llibres al respecte, però em venia de gust deixar-la per escrit. Per a no oblidar-la.

Conservar la il·lusió per les coses, tenir la sensibilitat suficient per gaudir dels petits detalls que la vida ens regala.

Observar al nostre voltant i escoltar a qui ha passat abans pel mateix camí; pensar per nosaltres mateixos.

Saber dir les coses bones i alegres, però també trobar les paraules per dir les dolentes i tristes, i no tenir vergonya de manifestar els nostres sentiments.

Poder equivocar-nos dins el procés d’aprenentatge que suposa enfrontar-nos a noves coses.

No fer mal a ningú, però encara menys a les persones que ens envolten i ens estimen.

Respirar dues vegades i pensar-ho bé abans de fer coses de les que després ens empenedim…

Compartir amb la parella la felicitat que ens regala en forma d’amor, fins i tot quan és immerescudament.

Tornar a ser nins i nines en la innocència del descobrir la intensitat de la vida.

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL

Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
heus aquí a blancaneus, en pulgarcito, els tres porquets,
el gos snoopy i el seu secretari emili, i en simbad,
l’ali-baba i en gullivert.

oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.

hola jaimito, i doña urraca, en carpanta, i barba-azul,
frankenstein, i l’home-llop, el comte dràcula, i tarzan,
la mona chita i peter pan.
la senyoreta marieta de l’ull viu ve amb un soldat,
els reis d’orient, papa noël, el pato donald i en pasqual,
la pepa maca i superman.

oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.

bona nit senyor king kong, senyor asterix i en taxi-key,
roberto alcazar i pedrín, l’home del sac, i en patufet,
senyor charlot, senyor obelix.
en pinotxo ve amb la monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família ulises,
i el capitán trueno en patinet.

oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.

a les dotze han arribat la fada bona i ventafocs,
en tom i jerry, la bruixa calixta, bambi i moby dick,
i l’emperadriu sissi.
i mortadelo, i filemón, i guillem brown, i guillem tell,
la caputxeta vermelleta, el llop ferotge, i el caganer,
en cocoliso i en popeye.

oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono que tan sols hi faltes tu.
també pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no conta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

(La cançó és de Jaume Sisa i la podeu escoltar aquí)