ESCOLIUM

Avui me n’he recordat molt del tio Jaume. Ja fa més d’un any que va morir, però me’n record sovint. Sempre amb el seu puro, la veu greu i potent, i les seves prèdiques reaccionàries.

Amb aquest germà de mon pare sempre hi vàrem estar molt units, pel fet que era fadrí, veïnat a Sa Colònia i s’encuidava d’Es Tast. Me’n record moltes vegades de les caminades que fèiem de petits a n’Es Carbó, fins i tot a n’Es Caragol.

De tant en tant remugava i feia enfadar a sa tia Joana Maria, sa germana amb qui vivia, i també a ma mare. Fins i tot amb mi tenguèrem alguna discussió forta per idees polítiques. Però prevalen els bons records, pel fet que, en el fons, era molt bon homo.

Hi ha moltes anècdotes viscudes al costat del tio Jaume. Les esclovellades d’ametlles -fa molts anys-, les anades al futbol, la seva expressió de la secretària supertècnica, els arrossos bruts… Avui me n’he recordat perquè sempre parlava de la satisfacció del deure complit. Sempre, després d’un gran esforç, me’n’ record d’ell i d’aquesta frase.

M’agraden les ovelles. Les record haver vist tota la vida, quan anàvem an Es Tast, pasturant per entre els ametllers, garrovers i figueres. A l’hivern pressumint de la seva blanca llana i a l’estiu ben esquilades, es mouen amb parsimònia cercant el menjar.

Els seus picarols alegren el camp mallorquí. Disfrut molt aquells dies d’estiu que, estant en Es Tast, m’adorm en el silenci de la nit només trencat per el belar llunyà d’alguna ovella, el cri-cri dels incansables grins i els lladrucs -només esporàdics- dels cans. El belar de les ovelles és dolç i melancòlic, com el plor d’un nin. És de veure quan surten del corral per anar a pasturar. Com corren totes juntes darrera un xiulo del pastor! No cal ni tan sols l’ajut del ca per poder dur-les al lloc escollit per a la pastura.

Allà es dispersen una mica, però són tan porugues… no s’allunyen mai massa les unes de les altres. Els menets petits corren feliços i innocents al costat de les seves mares, que nerviosament miren arreu, en alerta. I quan qualqú se’ls hi acosta, estan molt pendents dels seus moviments, sempre a punt per a retrocedir.

Però de manera inevitable, en aquell moment també els hi aflora la seva curiositat instintiva, i tots els seus caps es mouen alhora, com a autòmats, dirigint l’esguard cap al visitant.

Les ovelles són animals molt curiosos i això també desperta la meva curiositat. M’agrada veure-les menjar garroves, enfilades sobre les dues potes del darrera. Veure-les córrer per agrupar-se o agegudes, al sol o a l’ombra. Veure-les pasturar des de la terrassa de la casa.

M’agraden les ovelles. Es nota?

Aquesta entrada la vaig escriure a l’etapa anterior del blog Escòlium, el 19 de juliol de 2004.

Deia així:

A mi m’ha arribat per tradició oral, ja que la recita el meu padrí sempre que en té ocasió. No sé exactament d’on la tret, però crec que és d’en Pere d’Alcàntara Penya. Diu així:

Un al·lot se confesava
amb un capellà d’Artà
i es confés li demanava:
- Que tens costum de robar?
- S’altre dia an es meu senyor
de dos puros que tenia
damunt s’escrivania,
jo li vaig prendre es millor.
- No hi tornis un altre pic,
no fos cosa que Déu
per prendre lo que no es teu,
tan jove ja te castig.
En penitència resaràs
un parenostro ben a poc a poc
perquè Déu et faci bon lloc
quan t’aniràs an es cel.
I aquell al·lot, sense apuro,
respongué tot animós:
- Què vol que en résiga dos
i li prendré s’altre puro?

Què se’m fa d’estrany, escriure en mallorquí dialectal! Quan anava a primer de BUP, a Monti-Sion, tenia un professor de català entranyable, Don Toni Blanes. Sempre començava les seves classes amb un dictat, que sovint era d’en Pere d’Alcàntara Penya (o Pere del Cant de la Penya, com semblava que deia ell). Don Toni cada dia feia sortir qualqú a la pissarra per escriure el dictat. M’ha vingut a la memòria mentre escrivia aquest post…

Ara que el meu padrí fa més d’un any que és mort, encara som capaç de recitar aquestes estrofetes sense que la memòria em traeixi (cosa estranya). També me’n record de Don Toni i d’alguna vegada que vaig sortir jo a la pissarra… quina mala lletra que tenia!

Val la pena salvar de l’oblit aquests records en aquest nou blog.