Arxiu per a la categoria 'Poesia'

Ara és demà

28/02/2007. 23:57

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol, Crònica de demà, Llibres del Mall, 1977

Ara és demà. El passat no importa i el futur arribarà, però només si es comença a edificar avui. Tots els somnis que semblaven llunyans no ho són pas. Estan aquí al costat. Al darrera del primer pas n’hi ha un altre que ve al darrera i que és imprescindible per al que vindrà després. Com diu la cançó, cada dia és un nou pas, cada dia un nou repòs, cada gota de rosada nova frescor. Amb il·lusió. No és el qui dia passa, any empeny, que manifesta l’inexorable pas del temps pero sense voluntat. Aquí hi ha la voluntat d’esdevenir. Volem el demà que ara ja s’acosta. I el que semblava que no arribaria, serà aquí, i estarem orgullosos d’haver-ne contribuït a la seva plasmació.

Agobi

19/02/2007. 21:31

Avui he tengut un dia dur a la feina. No és que hagi tengut més feina de l’habitual, ni que hagi estat més complicada. Res d’això. El que ha passat és que, poc a poc, he hagut de fer les coses al revés de com les volia fer.

He de dir que jo som una persona perfeccionista. Per donar-li format a una taula em puc passar ben bé deu minuts, o més! Però sempre som conscient dels límits que tenc, i dels que me venen imposats. És a dir, conec que no puc dur el meu perfeccionisme als nivells que m’agradaria, tan en algunes tasques en les que no estic capacitat, com les arts plàstiques o manuals, com en la meva vida laboral, on seria poc rendible i me treurien defóra. A la feina, de fet, sempre m’he adaptat bé a les possibilitats que hi havia.

Quan vaig començar a treballar vaig assimilar que no sempre lo bo, era lo millor. Era un lema que tenia el propietari de la primera Enginyeria on vaig treballar. Amb aquesta frase volia dir que, de vegades, és millor una cosa feta regular, però a temps i amb els costos adequats, que una cosa massa ben feta, però tard i massa costosa. Aquesta ensenyança sempre m’ha estat útil, perquè, més o manco, tenc una bona intuïció per sabre el temps que li puc dedicar a les coses.

Sigue un día monótono a otro día igualmente
monótono, idéntico. Las mismas
cosas sucederán de nuevo, una y otra vez –
las mismas circunstancias nos toman y nos dejan.

A un mes sigue otro mes igual.
Lo que vendrá fácilmente se adivina;
serán las mismas cosas de ayer.
Y el mañana nunca parece ese mañana.

Monotonía. Kavafis. Trad. Josep Mª Álvarez

Però avui tot m’ha anat tort. Ha estat una successió en cadena de fets que anaven en contra de la meva manera natural de fer les coses. És a dir, essent perfeccionista com som, puc apartar perfectament aquesta mania sense cap trauma, si això em permet fer coses útils més aviat.

Avui he fet moltes coses. El que m’ha anat agobiant ha estat el fet que o bé no eren útils, o bé les havia de fer més ràpid del que calia sense necessitat. Totes dues les coses me maten. No suport fer coses inútils. Tampoc m’agrada fer les coses ràpid perquè sí, si amb una mica més de temps les coses poden tenir més sentit, estar millor fetes i amb les comprovacions adients.

En fi, escrit així sembla que no hagi de tenir importància el que dic. Però a mi em provoquen una sensació interna de ràbia i desencís que, poc a poc, em fan pensar el poc sentit que tenen algunes coses…

En medio del terror y de la sospecha,
con la mente agitada y los ojos asustados,
buscamos soluciones y planeamos qué hacer
para escapar de la segura
amenaza que tan espantosamente nos acecha.
Y sin embargo nos equivocamos, ese no es nuestro camino;
las noticias eran falsas
(o no escuchamos, no comprendimos bien).
Otro desastre, otro que nunca habíamos pensado,
súbita, tempestuosamente cae sobre nosotros,
y sin darnos tiempo –sin prepararnos- nos arrebata.

Fin. Kavafis. Trad. Josep Mª Álvarez

Mallorca

05/02/2007. 23:32

La poesia que vull transcriure avui, d’una poetessa anomenada Manuela de los Herreros, no és gens coneguda. Però mentre els meus avis varen viure, gairebé cada dinar de Nadal o Pasqua, després de les postres, el meu avi -es Tito- agafava la paraula i la recitava, ple d’emoció i sentiment. Ara que ells falten, la tia Margalida, amb la seva memòria envejablement clara si es tenen en compte els seus noranta anys, continua amb la tradició i la recita ella. La transcric perquè en Miquelet me va demanar si la tenia.

MALLORCA

 

Ma pàtria n’és camp florit
des del vall fins a la serra,
i la llengua de ma terra
tots els perfums n’ha collit.   

Té Mallorca rics vergers
i montanyes empinades
i té viles escampades
per dins horts de tarongers.

I té corrents de diamants
que reguen flors oloroses
i té coves misterioses
i té clapers de gegants,

i com la perla més fina
com la joia més preuada
dins les montanyes guardada
té la llengua mallorquina.

Per dins valls de flors sembrats
les seves veus s’espargeixen
els ecos les repeteixen
les escampen els embats.

I, com a mare amb sa filla
són semblants en gentilesa,
de la llengua la bellesa
i l’hermosura de l’illa.

Una amb altra vida es donen
i amb la riquesa mesclada
una amb l’altra engalanada
per lo belles se confonen.

I creu l’ànima gosar
les aures del paradís
poguent dins tan bell país
llengua tan dolça escoltar.

Roqueta que els teus peus banyes
a dins les blavenques ones
i amb la boire amb que et corones
confons les teves montanyes;

per lo fina, ric tresor,
que em tens l’ànima corpresa
per cada ona que te besa
tens un batec del meu cor.

Qual més no podrà ningú
gosant els meus ulls te miren
els meus cants en tu s’inspiren
i tots plegats són per tu.

Sempre per tu, bons o mals,
que si pobres de valor,
seran per cert rics d’amor
tan molt com lo que tu vals.

I per tenir més delit,
per cantar amb més dolçura,
per dar a mon cor ventura
i alegrar mon esperit,

la llengua tendré vivent
que tu conèixer me feres;
no vull gales forasteres
per vestir mon pensament.   

Que quan aquest, pobre en sí,
cap hermosura oferesca
mentres que amb ella es cobresca
hermós tornarà per mi.

Així, com parlant, parlant
més i més fort s’enamora
amb la gràcia encisadora
de la bella, el seu amant,

així jo et trob més primor
com més te parl, llengua meva,
i de la bellesa teva,
com més va, més m’enamor.

Amb quin encert sempre inspires
sentiments distints i estranys!
què ets de trista quan te planys!
què ets de dolça quan sospires!

Oh! qué be saps expresar
l’amor que l’ànima sent!
I amb a quin to tan valent
saps els teus drets defensar!

Per això és ditxa per a mi
dins Mallorca sempre viure
i en mallorquí sempre escriure
lo que pens en mallorquí!

que foren peces germanes
d’un que muda els seus vestits
els meus pensaments escrits
amb paraules castellanes.

I si un dia no pogués
parlar ma llengua estimada
i de Mallorca allunyada
la mala sort me tengués,

guardaria per tresor
d’aquesta terra la imatge
i amb ella son dolç llenguatge
estampat dins el meu cor.

I quan arribàs la fi
de la meva trista vida
la darrera despedida
la daria en mallorquí,

i volant l’esperit meu,
quan en el cel pujaria
per Mallorca passaria
a dir-li: Mallorca, adéu!

M. DE LOS HERREROS

Deixant de banda tots els records familiars que me ven¡en al cap quan estava transcrivint el poema (per cert, què llarg que arriba a ser!), trob que aquesta poesia no pot expressar millor l’amor cap a una terra i una llengua. Sobre tot, l’amor.