Avui he tengut un dia dur a la feina. No és que hagi tengut més feina de l’habitual, ni que hagi estat més complicada. Res d’això. El que ha passat és que, poc a poc, he hagut de fer les coses al revés de com les volia fer.
He de dir que jo som una persona perfeccionista. Per donar-li format a una taula em puc passar ben bé deu minuts, o més! Però sempre som conscient dels límits que tenc, i dels que me venen imposats. És a dir, conec que no puc dur el meu perfeccionisme als nivells que m’agradaria, tan en algunes tasques en les que no estic capacitat, com les arts plàstiques o manuals, com en la meva vida laboral, on seria poc rendible i me treurien defóra. A la feina, de fet, sempre m’he adaptat bé a les possibilitats que hi havia.
Quan vaig començar a treballar vaig assimilar que no sempre lo bo, era lo millor. Era un lema que tenia el propietari de la primera Enginyeria on vaig treballar. Amb aquesta frase volia dir que, de vegades, és millor una cosa feta regular, però a temps i amb els costos adequats, que una cosa massa ben feta, però tard i massa costosa. Aquesta ensenyança sempre m’ha estat útil, perquè, més o manco, tenc una bona intuïció per sabre el temps que li puc dedicar a les coses.
Sigue un día monótono a otro día igualmente
monótono, idéntico. Las mismas
cosas sucederán de nuevo, una y otra vez –
las mismas circunstancias nos toman y nos dejan.
A un mes sigue otro mes igual.
Lo que vendrá fácilmente se adivina;
serán las mismas cosas de ayer.
Y el mañana nunca parece ese mañana.
Monotonía. Kavafis. Trad. Josep Mª Álvarez
Però avui tot m’ha anat tort. Ha estat una successió en cadena de fets que anaven en contra de la meva manera natural de fer les coses. És a dir, essent perfeccionista com som, puc apartar perfectament aquesta mania sense cap trauma, si això em permet fer coses útils més aviat.
Avui he fet moltes coses. El que m’ha anat agobiant ha estat el fet que o bé no eren útils, o bé les havia de fer més ràpid del que calia sense necessitat. Totes dues les coses me maten. No suport fer coses inútils. Tampoc m’agrada fer les coses ràpid perquè sí, si amb una mica més de temps les coses poden tenir més sentit, estar millor fetes i amb les comprovacions adients.
En fi, escrit així sembla que no hagi de tenir importància el que dic. Però a mi em provoquen una sensació interna de ràbia i desencís que, poc a poc, em fan pensar el poc sentit que tenen algunes coses…
En medio del terror y de la sospecha,
con la mente agitada y los ojos asustados,
buscamos soluciones y planeamos qué hacer
para escapar de la segura
amenaza que tan espantosamente nos acecha.
Y sin embargo nos equivocamos, ese no es nuestro camino;
las noticias eran falsas
(o no escuchamos, no comprendimos bien).
Otro desastre, otro que nunca habíamos pensado,
súbita, tempestuosamente cae sobre nosotros,
y sin darnos tiempo –sin prepararnos- nos arrebata.
Fin. Kavafis. Trad. Josep Mª Álvarez