ESCOLIUM

Havíem quedat aquest diumenge a ca nostra per parlar del llibre El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde. Idò bé, hem canviat la data i el lloc. La nova data és el 15 d’Agost i el nou lloc és a Campos, Mallorca. Estau tots convidats a Campos, a les nostres primeres festes de la Mare de Déu d’Agost. Abans de la festa, farem una xerradeta literària. A veure si així vos animau més!

Avui fa un mes que vaig començar a escriure aquest blog. Deixant de banda totes aquelles accions dirigides a personalitzar-ne la presentació de la plana web, estic sorprés perquè he estat capaç d’escriure una entrada quasi a diari, unes vegades més llargues, d’altres més breus, però sempre disfrutant d’aquell temps davant l’ordinador en què intentava aclarir el que volia deixar per escrit. No seria honrat dir que cada dia m’és més fàcil escriure -això va com va-, però el que sí és cert és que cada dia m’ho passo millor fent-ho.

Les temàtiques han estat diverses i les he anat agrupant en aquelles categories que se m’han anat ocurrint, i que encara no me satisfan plenament. És evident que alguns posts estaven redactats tal i com ho faria un nin de vuitè d’EGB, però d’altres crec que m’han quedat presentables. De vegades me fa una mica de vergonya publicar els texts dels que no n’estic completament satisfet, però ho faig igualment.

L’únic que me sap greu d’aquest mes de blog és que, per la llei de Murphy, l’entrada més llarga i creativa que havia escrit es va perdre per una fallida del sistema. Era un conte que me va tenir entretingut vàries hores d’un diumenge i, com aquell dia ja no em quedaren més forces per rescriure’l, ha quedat en el calaix de les coses fracassades. Aquell dia vaig tenir un bon disgust.
Com a resum de tota aquesta experiència cal dir que el fet d’haver d’escriure cada dia sobre un tema qualsevol obliga a haver-se d’aturar una estona a reflexionar i ordenar els pensaments. escrivint, es pot concloure que per ara li veig possibilitats de continuitat durant força temps.

Podríem dir, doncs, que es pot donar per finalitzat el mes de proves.

No començ aquest blog perquè darrerament m’hagi afeccionat a llegir-ne alguns periòdicament, quedant-me més d’una vegada amb ganes d’escriure les meves opinions sobre els temes més variats.

Tampoc ho faig perquè ja ho intentàs en una altra ocasió i fracassàs al poc temps, si per fracàs es pot entendre el no ser capaç d’escriure amb regularitat, per la qual cosa ho vaig deixar.

Qui sap si seré capaç ara… som una persona de curolles i rampells, mai se sap si la constància arrelarà prou en la idea improvisada d’aquest blog.

Però el que m’impulsa a escriure en aquest mitjà, com supòs que li passa a moltes persones, és la necessitat de combatre l’oblit. La meva mala memòria m’impedeix recordar la lletra de qualsevol cançó, l’argument dels llibres que fa més d’un any que he llegit o, fins i tot, el títol d’alguna pel·lícula que hagi vist en els darrers mesos. Per exemple, aquesta setmana volia recordar el títol d’una pel·lícula que na Laura havia hagut de veure quan estudiava Comunicació Audiovisual. Es tractava de Rashomon, d’Akira Kurosawa. No hi ha hagut manera de recordar-me’n fins que ho he cercat. Val a dir que ella tampoc se’n recordava, però això no és excusa.

En fi, que vull escriure sobre aquelles coses que em fa por oblidar i que m’agradaria poder explicar a tothom. En principi no tenc pensat escriure de política ni de feina. Són temes massa cansats i, sobre tot en el primer cas, desil·lusionants.

Faig una puntualització lèxica. Escric en tot moment blog i no bloc, perquè preferesc el criteri d’en Gabriel Bibiloni al del TermCat. Aquest lingüísta mallorquí ho justifica en aquest article.

Finalment, només aclarir que la paraula escolium és una adaptació al català de la paraula llatina scholium, que significa nota, observació o comentari breu. En realitat la paraula catalana és escoli, però m’agrada més escolium, com la utilitzava el poeta Joan Maragall a l’Ànima.