ESCOLIUM

De vegades les casualitats pareixen fetes aposta. Després de tres o quatre anys de tenir-lo oblida’t, fa un parell de setmanes vaig rescatar de l’estanteria el disc Nauta, d’en Paco Bello -Nauta-, un cantautor de Madrid poc conegut.

Si ens remontem a aquells dies en què jo passava molt de temps a l’irc-hispano, cap allà el 2001, Paco Bello era un dels meus cantautors de capçalera. Fins i tot tenia registre d’administrador al canal #nauta, on record moltes nits compartides amb me_rallo, neskaya, inmix, eurus, dena, entre d’altres, amb l’excusa de la música d’aquest cantautor. Gràcies a ells vaig poder acostar-me als concerts de Nauta en la distància.

L’any 2001 el disc Nauta es podia trobar a les tendes. No així el disc anterior de Paco Bello -el seu primer disc-, anomenat No hay problemas, que estava descatalogat i agotadíssim. A través de l’irc vaig poder aconseguir-ne les cançons i armar una còpia d’aquell disc preuat, la qual cosa em va fer molta il·lusió. Per cert, he de reconèixer que ja en aquell temps na Laura el tenia original…

Després de Nauta, Paco Bello va formar un grup que va acabar constituint un duet, amb Raúl Hernández, anomenat Doctor Grillo. A Madrid vaig poder anar a un dels primers concerts dels dos junts, a la Sala Garibaldi. Més tard, encara vaig comprar per correu el seu disc Te escondes. És aleshores quan vaig perdre el rastre d’en Paco Bello.

Doncs bé, després d’haver recuperat el disc Nauta per gravar-li una cançó a una amiga, des d’aleshores l’esperit de la música de Paco Bello se m’ha aparegut en diverses ocasions, com per bruixeria.

Per exemple, la setmana passada anàrem a un concert de n’Alberto Montero. Feia temps que no parlàvem de música amb ell ni el sentíem tocar. Doncs una de les cançons del seu repertori va ser No sabes cuanto te he querido, de Nauta.

Avui estava jo llegint fotologs i, sense adonar-me’n, he arribat al fotolog d’en Manuel Cuesta, un cantautor sevillà del que avui no toca opinar. Doncs un dels posts que he llegit d’ell mencionava també Paco Bello.

Algunes vegades havia buscat Paco Bello a youtube.com. Mai havia trobat res seu, a excepció d’un petit vídeo de Doctor Grillo. Doncs avui, quan ho he tornat a mirar, he trobat un concert de Paco Bello gairebé complet, i amb bona qualitat d’audio a Buho Real. la data del concert és 27 de gener de 2007, i pel que he pogut sentir, és el concert de reaparició de Paco Bello després d’estar un temps lluny dels escenaris…

Total, que hi ha moltes coincidències i casualitats. Agradables coincidències de retrobament amb un gran cantautor.

Alguns enllaços:

Paco Bello - No sabes cuanto te he querido (Buho Real, 26/1/2007)

Paco Bello - Planetas (Buho Real, 26/1/2007)

Paco Bello - La vida es un imprevisto (Buho Real, 26/1/2007)

Paco Bello - No sabes cuánto te he querido (del disc Nauta):

Aprofitant que era gratuït i que havíem quedat per veure’ns allà amb uns amics, el dissabte a la nit vàrem anar a veure Santiago Feliú que actuava al Casal de Marianao. Ja fa vuit anys que en aquest centre cívic de Sant Boi de Llobregat organitzen un cicle de cantautors on participen músics d’arreu. Aquest any, Santiago Feliú va ser l’encarregat d’inagurar-lo i ho va fer amb un concert força diferent al realitzat dues setmanes abans a Luz de Gas.

Destaco que els dos concerts varen ser molt diferents per a mi, no per la forma en què els va afrontar Santiago Felíu, que va donar tot de sí en els dos concerts, sinó per altres motius. En primer lloc, pel repertori, que si bé semblant, no era exactament el mateix. Vaig disfrutar molt quan va cantar la cançó popular cubana El colibrí, que ja havia sentit en boca d’altres trovadors com Silvio. També m’agradà molt la proximitat de l’escenari, ja que en aquest Casal els concerts es fan en una sala que tant serveix per a un concert, per a una obra de teatre o per a una sessió de màgia. Només cal treure més o menys cadires per a l’ocasió. Finalment, la meva disposició per escoltar Santiago Feliú era diferent. Al ser la segona vegada en poc temps que l’escoltava vaig poder gaudir més de les lletres, de la música i, sobre tot, de la seva forma de tocar la guitarra. En aquest sentit és un fóra de sèrie!

Com anècdota, ja que no ho vaig esmentar en la crònica del concert de Luz de Gas, diré que Santiago Feliú és una mica quec. La seva tartamudesa, però, només es manifesta en les petites introduccions que fa abans d’algunes cançons. Quan es posa a cantar ningú d’aquest món diria que és tartamut!

Quan arribàrem a casa, a Cuatro estaven fent la retransmissió dels premis Dial 2007. Ho vàrem veure una estona i me va parèixer una cosa lamentable. S’entregaven els premis, que per cert no tenien noms ni categories, i els guanyadors cantaven una cançó en directe. Va ser patètic escoltar Àlex Ubago, Chayanne o Paulina Rubio cantant en directe. I no diguem del ridícul que me va semblar Miguel Bosé autoproclamant-se com a referent per als músics més joves que ell o dient que a la gira que ara començarà la gent podrà triar les trenta cançons que més li agradin de la seva carrera. Com si algú en conegués més de tres!. El pitjor d’aquests premis és que tot és enfocat des de la promoció i arriben a fer vergonya aliena. L’únic que salvaria una mica de la crema és Alejando Sanz. si no fos perquè es tracta d’un fenomen natural ben conegut, pensaria que entre tots els altres participants en aquesta entrega de premis varen eclipsar la lluna.

Finalment, destacar que hi ha qualqú que ens va perseguint per als concerts i després penja algunes cançons de mostra al youtube. Aquí teniu els enllaços a dues cançons del concert de Santiago Feliú a Marianao:

El colibrí
Despojo

Aquest dissabte passat anàrem al concert que va fer Javier Ruibal al Barnasants, el cicle de cançó d’autor de Barcelona.

El concert era al Teatre Joventut de l’Hospitalet i havíem comprat les entrades mitjançant el Telentrades unes setmanes abans. He de reconèixer que me vaig embullar una mica en el procés de compra -ens donaren les entrades a l’altre costat d’on les volíem-, però al cap i a la fi, després de prendre possessió dels nostres seients, tampoc estàvem tan mal situats. El teatre és petitó i acollidor, i pràcticament es veia igual de bé a un costat que a l’altre.

Javier Ruibal fa unes cançons que tan prest me recorden a Maria del Mar Bonet, com a Martírio, com a les emissores argelines que s’agafaven a Mallorca quan jo era petit. És una barreja perfecta dels sons més mediterranis. Algunes cançons, però, són massa aflamencades per al meu gust. Així i tot, la manera com les canta, amb l’acompanyament de la seva guitarra, fa que un concert de Javier Ruibal sigui una experiència molt interessant. I més si hi afegim la dolcesa de les seves lletres, que enamoran a qualsevol.

Va començar el concert amb l’acompanyament de Tito Alceo a la guitarra. Després de dues cançons s’hi va incorporar el jove Javi Ruibal (el seu fill) amb les percussions. Aquesta va ser la base instrumental de tot el concert. No obstant això, a mitjan concert va convidar als joves cantautors andalusos Paco Cifuentes i Joaquín Calderón a interpretar una cançó cadascun. Després d’això, Joaquín Calderón encara es va quedar a l’escenari durant un parell de cançons més per a acompanyar amb el violí en la interpretació d’algunes cançons, entre les quals hi havia Para quedarte a vivir, que és una de les cançons més boniques del seu repertori. Altres cançons que interpretà durant el transcurs de la nit foren Tu nombre, Ave del paraiso, Lo que me dice tu boca, Atunes en el paraiso, Habana mía, Flor de Estambul, Besos en Abril… És a dir, va interpretar una bona partida de les seves cançons més conegudes. Només vaig notar a faltar una cançó que a mi m’agrada molt, malgrat que sovint faig veure el contrari: De Málaga, malagueñito…

Acabà el concert amb el públic dempeus abans i després de cadascun dels dos bisos que Ruibal va estar obligat atorgar. Al final els cinc músics que havien passat per l’escenari al llarg de la nit cantaren la darrera cançó tots junts, al so unànim de la tonada característica dels bisos dels concerts de Javier Ruibal. Qui hagi anat a un concert seu, sap a què em referesc.

Per a qui vulgui escoltar algunes cançons d’aquest cantautor gadità li recomano que faci una visita per youtube.com. Avui a la tarda, per casualitat, he vist que algú havia penjat dos vídeos del concert del dissabte al Teatre Joventut. Us deixo la lletra d’una cançó i dos enllaços d’aquell concert:

PARA LLEVARTE A VIVIR

De lo dicho sin pensar
de lo que callo y no digo
de las cosas por pasar
de las trampas del azar
de las cartas del destino

tengo un lapiz colorao
con un librito guardao
para escribirlo contigo

Després d’una temporada llarga desconnectats de la música en viu, ahir ens vàrem retrobar amb la Nueva –en aquest cas Novísima- Trova Cubana dins el marc del festival barceloní Barnasants.

La Nueva Trova s’encarnava en aquest cop en la figura de Santiago Felíú, trovador cubà al qual no havíem escoltat gaire i a qui, pràcticament, només coneixíem per referències. Nascut l’any 1962 pertany a una segona generació de cantautors cubans sorgida des dels anys vuitanta, una década i escaig després de l’eclosió de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés –referents mundials de la Nueva Trova Cubana. Des del meu punt de vista, la carrera impressionant –tant per la quantitat com per la qualitat de les seves cançons- dels dos cantautors esmentats, enlloc de potenciar, ha eclipsat sempre irremeiablement i involuntària, les figures de nous trovadors com en Santiago Feliú, Carlos Varela o Frank Delgado, entre d’altres, a qui no se’ls ha valorat prou, i que anaven sorgint amb noves idees que aportar.

Ahir en Santiago Feliú va pujar sol a l’escenari on l’esperaven una guitarra i un piano. El piano es podria considerar accidental, ja que només hi va tocar dues o tres cançons, la darrera d’elles El viento eres tú, en els bisos, com a homenatge als 60 anys d’en Silvio. Però on realment destacà Santiago Feliú és quan interpretà les seves cançons amb l’acompanyament de la guitarra, amb la que té un estil personalíssim. Vàrem entendre per què Santiago Feliú era un dels noms que destacava sempre en Mauricio Díaz hUESo, l’any que va viure a Barcelona, quan parlava de guitarristes que l’havien impactat.

Per explicar millor això de l’estil personalíssim, recorreré a les paraules que sobre això va escriure Noel Nicola en el primer disc de Santiago Feliú, Vida (1986):

“Sucede a veces que los fotógrafos o los diseñadores cometen el error de imprimir al revés el negativo de una hermosa toma de un guitarrista derecho, y el resultado es que contemplamos un guitarrista supuestamente zurdo […]. No hay error. Santiago toca ‘a la zurda’…¡por partida doble! El coloca la guitarra para tañer con su mano izquierda y formar las notas y acordes sobre el diapasón con su mano derecha, ¡pero no le cambia el orden a las cuerdas! ¡las deja ‘a la derecha’!. Así le quedan los bajos ‘abajo’ y los agudos ‘arriba’. He visto antes a algún guitarrista zurdo tocar así, pero en lo que alcanza mi experiencia, ninguno que lo hiciera así de bien, llenando tanto el espectro de posibilidades del instrumento y eso, claro, con una técnica que ha tenido que inventarse el solito. La primera impresión suele dejar atónito a todo el pueda entender un poco lo que él se trae, precisamente, entre manos. Esta forma de guitarrear genera algunos timbres especiales y un ’sentimiento’ armónico propios que han marcado la creación de Santiago y que él ha ido desarrollando en sus composiciones posteriores.”

Fins i tot, en un moment donat va canviar l’afinació de les cordes de la guitarra per a una cançó. No es estrany que cap al final de l’actuació fes broma los críticos dirán que me pasé el concierto afinando…

Vestit amb un polo blau màniga curta amb ratlles vermelles horitzontals, texans i ulleres de sol –que després es va treure- Santiago Feliú va anar repassant les millors cançons de la seva discografia, amb petits comentaris en algunes d’elles. Para Bárbara, Ansias del alba, Mi mujer está muy sensible, Mickey y Mallory, Alto el Fuego, Sin Julieta, Iceberg… són algunes de les cançons que van anar succeint-se en el concert d’ahir, amb la satisfacció del públic. En algunes d’elles, a més de la guitarra, també les acompanyà amb el só d’una harmònica penjada al coll.

Com a punts negatius cal dir que, si bé Luz de Gas té una atmosfera adequada per a aquest tipus de concerts -tret de les presses que tenen sempre per acabar-los i poder transformar la sala en discoteca-, les cadires (d’aquelles plegables i més barates) s’acaben convertint en un infern. Clar que l’infern és menyspreable si l’hem de comparar amb la companyia d’algunes persones que, segurament víctimes del fenomen fan, no saben romandre a la sala amb el silenci i respecte suficients per a no molestar a les altres persones del públic.

Tornant a en Santiago Feliú, si hagués de quedar-me amb algun valor d’aquest trovador, jo en destacaria l’energia amb que segella les seves cançons, que li donen un aire que fins i tot es podria definir com a roquer. En definitiva, es tracta d’un músic que té un estil propi i ben definit al qual va pagar la pena anar-lo a escoltar.

Santiago Feliú a Barnasants
17/02/2007. 22:00.
Sala Luz de Gas. 20 euros

Avui hem escoltat el disc “Al final de este viaje…” d’en Silvio Rodríguez. Feia molt de temps que no l’escoltàvem, malgrat que és un dels discs imprescindibles d’aquest cantautor.

Hi surten deu cançons composades entre 1968 i 1970. Totes elles et descubreixen un Silvio que necessita de la poesia per expressar els seus pensaments més íntims. Això fa que difícilment puguis comprendre les lletres d’aquestes cançons en la seva plenitud, ja que sempre hi ha frases que se t’escapen, per manca de coneixement del context o simplement perquè així ho va voler l’autor; en algunes cançons això és més evident que en altres.

Com a contrapartida, cada vegada que les escoltes descubreixes sempre coses noves. En algunes coses et sents còmplice de l’autor; en altres penses diferent, però respectes i admires què be que pot arribar a expressar una persona, amb l’ajuda només de la música i el llenguatge, els seus sentiments o pensaments.

Entre les cançons que inclou aquest disc hi ha Ojalá, que és possiblement la cançó més coneguda d’en Silvio Rodríguez. S’ha parlat molt d’aquesta cançó, de les seves metàfores i del seu simbolisme. En aquells temps en els que jo anava a camps de treball i campaments, alguns deien que estava dedicada a un dictador sudamericà. Pel que sembla, però, està dedicada a un dels primers amors d’en Silvio.

A patriagrande.net he trobat l’explicació del mateix Silvio: «Ojalá yo la compuse a una mujer que fue, podríamos decir, mi primer amor. Fue un amor que tuve cuando estuve en el ejército, haciendo mi servicio militar. La conocí cuando tenía 18 años, fue mi primer amor importante en el sentido de que fue el primer amor que me enseñó cosas. Era una muchacha mucho más evolucionada que yo, mucho más inteligente, más culta. Me enseñó, por ejemplo, a César Vallejo. Después nos tuvimos que separar, estaba estudiando medicina y en fin, no le cuadró. No sé por qué estudió medicina, cosa loca de ella, en realidad siempre fue de letras. Después estudió letras, se fue a su pueblo Camagüey, a estudiar eso y yo me quedé solo aquí en la La Habana, totalmente desolado. Pasaron los años y el recuerdo de aquel amor tan bonito, tan productivo, tan útil (ojo, no confundir con utilitario), enriquecedor, de aporte a uno… pues, estaba obsesionado yo con esa idea. Y porque fue un amor frustrado, tronchado por las circunstancias, por la vida, no fue una cosa que se agotara, pues se me quedó un poco como un fantasma y por eso compuse esta canción en un momento quizás de delirio, de arrebato, de sentimiento un poco desmesurado: ojalá esto, ojalá lo otro…»

Per a mi sempre tendrà la càrrega sentimental de ser la primera cançó que vaig conèixer d’en Silvio Rodríguez. La que me va ensenyar a apreciar les cançons que tenen molt més que una lletra i una música, les que t’enriqueixen obligant-te a pensar o t’aproximen a la Bellesa fent que et sentis molt petitet davant la immensitat de l’Univers. Per això cada vegada que l’escolt faig un viatge en el temps, cap enrera, aturant-me a llocs com Son Serra de Marina, Menorca, Cala Murta, el Poble Espanyol, el Port Vell, la plaça del Rei o l’Auditori, entre d’altres. En tots ells tenc records lligats a aquesta cançó.

I encara, cada vegada que escolt el disc Mano a mano, de la gira de’n Silvio amb n’Aute, quan sóna aquesta cançó i el públic es posa a cantar la tornada sense que tan sols en Silvio ho hagi de demanar, veig que compartesc un fet màgic amb molta gent. No puc evitar que sempre se’m posin els pèls de punta.