Arxiu per a la categoria 'Música'

Silvio Rodríguez a Barcelona (1)

11/11/2007. 12:32

Va ser el 23 passat, però els dies que han transcorregut no fan sinó confirmar la sensació d’haver tingut la sort d’haver gaudit d’un concert extraordinari, dels que se recorden amb enyorança molt de temps.

En Silvio Rodríguez acompanyat del tercet Trovarroco, la flautista Niurka González i el percusionista Oliver Valdés va oferir un repàs de les seves cançons més conegudes arranjades aposta per a aquesta gira que, en aquesta ocasió, va fer aturada al Barcelona - Teatre Musical (Palau dels Esports) de la Ciutat Comtal.

Yo no sé lo que es el destino, caminando fui lo que fui. Allá Dios, que será divino. Yo me muero como viví.

Després d’una peça instrumental de Trovarroco, el concert va començar amb El necio. Avís per al qui el volgués escoltar…

A bordo de esta expedición va un loco, un albañil,un nigromante, un ruiseñor y un beso espadachín. Nos falta un día, un niño, un don para sobrevivir.

Tot el públic embarcat en aquest viatge musical coneixia el camí i l’emoció es palpava a l’ambient. Expedición indicava l’inici de la travessia.

Estoy buscando melodía para tener como llamarte, ¿quién fuera ruiseñor? ¿Quién fuera Lennon y McCartney, Sindo Garay, Violeta, Chico Buarque? ¿Quién fuera tu trovador?

Per si la voluntat d’en Silvio no estava clara, Quién fuera deixava al descobert, nu, el seu desig.

No puedo dejar de decir que hay idiomas perfectos por descubrir y que son olvidados frecuentemente en el tedio del tiempo y hay que buscarlos, porque los barcos y las piedras tienen abecedarios mejores para demostrar que son bellos sencillamente sin palabras o esquemas.

El silenci era aranyat pels seus ulls, tractant de dir qualque cosa que les paraules mai no haguessin pogut dir millor. Ell només podia fer-li un prec: havia de tenir cura dels seus estels. Judith no els havia de perdre mai.

Todo empezó en la sorpresa, en un encuentro casual pero la noche es traviesa cuando se teje el azar.

Altres vegades, potser. Però en aquelles alçades, el concert ja era tan viu, tan intens, com una història d’amor. El públic i els artistes, en comunió. Només hi havia un lloc simbòlic per a aquell Ángel para un final.

La rabia es mi vocación.

No tot és bonic i bucòlic. Passen els anys i segueixen havent motius per lluitar, alguns dels mateixos i molts d’altres motius d’instatisfacció amb el món que ens ha tocat viure. Aquesta insatisfacció es torna ràbia a Días y flores.

Una mujer innombrable huye como una gaviota y yo rápido seco mis botas, blasfemo una nota y apago el reloj. Que me tenga cuidado el amor, que le puedo cantar su canción.

Ella, amb el seu capell com en un quadre d’en Chagall, fugia i s’esvaïa. L’amor com a contrapunt a l’altra lluita, quan el concert continuava amb Óleo de mujer con sombrero.

qué cosa fuera, corazón, qué cosa fuera, qué cosa fuera la maza sin cantera

I seguia amb La maza, cançó dura d’esperança, autèntic himne que impulsa a seguir, a no defallir dels ideals en els que un dia creguèrem sincerament, i que ara, davant els dubtes generats pel desencisament, les contradiccions i la nostra petitesa, necessiten més que mai de cançons com aquestes, que recorden el que un dia va alimentar les nostres il·lusions…

Si me dijeran pide un deseo, preferiría un rabo de nube, que se llevara lo feo y nos dejara el querube.

A Cuba, a un cap de fibló li diuen Rabo de nube. Ais, si un cap de fibló se pogués endur tot allò que és lleig!

Silvio a Barcelona 23-10-2007

Després d’aquesta sèrie inicial de cançons, tan emblemàtiques, en Silvio va tenir un emotiu record cap al que fou company seu de la Nueva Trova Cubana, Noel Nicola. Coma recordança, i per fer-li merescut homenatge, Silvio cantà la preciosa cançó Es más, te perdono.

I com la Trova Cubana és una cosa viva, i a la Nueva Trova li segueix la Novísima Trova -si es que s’accepten aquestes classificacions-, a continuació en Silvio va deixar l’escenari a Karel García, qui ens oferí dues cançons pròpies: Lo sensible se renueva i Mi filosofía.

Quique González a Bikini

12/07/2007. 23:59

Avui vespre hem anat a veure un concert d’en Quique González a la Sala Bikini (20:00h, 20€).

DSC08967.JPG

Coses positives:

- En Quique ha madurat molt a l’escenari i es nota que ha superat la timidesa que tenia abans, que feia que ni tan sols se l’entengués quan es dirigia al públic entre cançó i cançó. Quan canta alguna cançó sense instrument té més desimboltura.

- La nova banda sona força bé, sobre tot el guitarrista li dóna aire fresc a qualquns temes de sempre… Salitre n’és un exemple.

- Sense perjudici del que he escrit en el punt anterior, les dues cançons que ha tocat en Quique en acústic m’han fet enyorar els concerts de veu, guitarra i harmònica… Y los conserjes de noche i Te lo dije han estat espectaculars.

- El públic, a més de ser nombrós, estava entregat. Posava els pèls de punta la connexió amb el públic, sobre tot en algunes cançons com a Y los conserjes de noche -super-mega-hiper-impressionant-, Vidas cruzadas o Caminando en círculos.

DSC08969.JPG

Coses negatives:

- El començament del concert s’ha fet esperar… Entre teloners -els de Les Nits de l’Art- i Quique González ha transcorregut excessiva estona.

- Massa gent… enyorança d’aquells concerts on èrem quatre gats. Per una part estic content que en Quique sigui més conegut i hagi omplit Bikini, però per una altra part, l’excés de gent es fa una mica molest, principalment pel pas de la gent, que no se sap estar quieta, el xiuxiueig, i el fum.

- En Quique s’ha atabalat amb la lletra d’una cançó! Malament, però li perdonarem…

- L’hora d’acabament de la Sala Bikini, un dijous. Com després del concert hi ha discoteque, l’hora d’acabament es bastant inflexible… i això sempre coincideix amb els moments àlgids del concert: un xic decebador.

DSC08971.JPG

En conclusió, ha pagat la pena…

Javier Krahe: un fóra de sèrie

12/06/2007. 0:19

Hem ve de gust escriure sobre la vida i miracles d’aquest gran cantautor madrileny a qui poca gent coneix, malgrat que la seva trajectòria és digna de seguir-se atentament, tant per la seva qualitat com per la seva coherència.

Krahe? Qui és Krahe? Un músic alemany? Una marca de iogurts? Després dels dubtes inicials, les primeres referències que vaig tenir de Javier Krahe me’l lligaven a Joaquín Sabina i a un disc anomenat La Mandrágora, que prenia el nom d’un local de Madrid. En aquest lloc hi actuaven regularment Joaquín Sabina, Alberto Pérez i Javier Krahe, en un espectacle que, d’acord al que podem conèixer a través de l’enregistrament esmentat, devia ser ben divertit i trencador.

Poc a poc va crèixer el meu interès per Krahe. Per això, quan en un Festival Barnasants vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure’l -me’n record que el concert era a les Cotxeres de Sants- vaig comprar l’entrada amb il·lusió i curiositat. L’impacte va ser gran quan vaig veure sortir a aquest personatge primatxol, de cabells i barba ben blancs, que amb un got de whisky a la ma sortia a l’escenari juntament amb un guitarrista i un contrabaixista i començava a cantar unes cançons satíriques, humorístiques i burlesques que obtenien la complicitat del públic des del primer instant.

krahe.jpg

El guitarrista, Javier López de Guereña, i el contrabaixista, Fernando Anguita, han estat sempre els seus acompanyants en els concerts on l’he vist. Són el contrapunt perfecte de Krahe, al qual coneixen millor que ningú, ja que com expliquen a la pel·lícula-documental Esto no es la vida privada de Javier Krahe, el segueixen des dels temps de la Mandrágora i han crescut amb ell com a músics i com a persones.

Aquesta capacitat de Krahe per connectar amb el públic, ja sigui amb les introduccions de les cançons, ja sigui amb la seva manera d’interpretar-les, o pel contingut de les mateixes és una de les claus de què qui ha anat a un concert de Javier Krahe n’acabi sempre repetint.

Perquè les cançons de Javier Krahe són manifestacions impecables d’un sentit de l’humor fi i irònic. Però, a més, estan perfectament treballades en la rima -sempre enginyiosa- i en la mètrica, fregant la perfecció, i amb un contingut que denota, en molts casos, una vasta cultura i un posicionament molt personal del compositor davant la vida.

Javier Krahe no és un cantant de masses. Té el costum de tocar en sales de poc aforament, però fa més d’un concert a la setmana sempre emplenant. El seu públic és fidel i entusiasta de les seves cançons. Tampoc té lligams amb discrogràfiques multinacionals, sinó que edita els seus discos amb 18 Chulos Records, un segell discogràfic del qual n’és soci fundador, juntament amb altres personatges com Pablo Carbonell, el Gran Wyoming o Santiago Segura.

Hi ha una anècdota que va marcar molt la trajectòria professional de Javier Krahe, que el va estigmatitzar dins de les institucions socialistes i li va barrar el pas als mitjans de comunicació i a les subvencions. es tracta de la cançó Cuervo Ingenuo, dedicada a Felipe González després del desengany del primer mandat del PSOE. Aquesta cançó es va censurar explícitament quan Krahe la cantà en un concert de Sabina que havia de ser emès per Televisió Espanyola. Quan Krahe va començar a cantar-la les càmeres no tan sols van desconnectar, sinó que van deixar de gravar.

Un altre capítol lamentable dins la biografia de Krahe és quan va ser cridat a declarar per una denúncia que presentà un diputat d’UPN després que el programa Lo + Plus emetès l’any 2004 un curt que va fer Javier Krahe l’any 1978. El curt es titulava Como cocinar un Cristo i, certament, buscava escandalitzar, però res que no es pugui assimilar amb una mica de sentit de l’humor. Situat en el seu context, en uns anys on hi havia moltes altres coses que haurien d’escandalitzar més, resulta incomprensible la campanya mediàtica que va desfermar l’emissió del programa Lo + Plus a la premsa conservadora, i que va acabar amb el director del programa retractant-se i demanant excuses per l’emissió del curt. Reproduesc un fragment d’una tertúlia en què Krahe opina sobre això:

Javier, el otro día en una entrevista tuya en televisión emitieron un vídeo incluído en tu dvd ‘Y todo es vanidad’ en el que se propone una receta tipo ‘cómo cocinar un Cristo’. Este cortometraje ha causado un gran revuelo en la comunidad católica. ¿Qué tienes que decir al respecto?.

J.K: Que pongan la otra mejilla.

Aquestes anècdotes a la vida de Javier Krahe no li treuen brillantor, sinó al contrari. Demostren que hi ha intel·ligència més enllà de les masses i del pensament pre-establert. La seva manera de cantar i afrontar la vida, sempre contra corrent, s’ha guanyat el respecte i l’admiració de molts dels seus companys de professió i, sobre tot, l’estimació del seu públic.

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

Web no oficial: http://www.javierkrahe.net/index.asp

Les lletres de totes les seves cançons: http://www.proyectokrahe.org/

Un fragment de Esto no es la vida privada de Javier Krahe a youtube.com. Inclou la cançó Cuervo Ingenuo i un tros de Abajo el Alzheimer.

Un parell de cançons antigues, que ja cantava a la Mandrágora: Un burdo rumor i Dónde se habrá metido esta mujer.

Una altra cançó de Javier Krahe ja inclosa a la Mandrágora, cantada aquesta vegada per Alberto Pérez en un concert recent a Valladolid. És una cançó preciosa que fa esment de la igualtat entre homes i dones: Nos ocupamos del mar.

Una cançó més recent: Huevos de corral.

Hipòcrites

24/04/2007. 23:52

Un vídeo d’El Inkreible Kinteto Afonía.

Crec que és molt apropiat veure’l i escoltar-lo ara que arriben les eleccions…

bo_jamon.gif

Més informació sobre aquest sorprenent grup musical aquí.

I vindrà l’adéu…

27/03/2007. 22:55

No seria fidel a mi mateix si no dedicàs una entrada d’aquest blog a en Lluís Llach, amb motiu de la seva retirada dels escenaris.

Les primeres cançons que vaig sentir d’ell varen ser a un campament a Menorca, quan tenia 14 anys, i foren Abril 74, Jo sé i Si em dius adéu. Després seguiren On vas (Cançó sense nom) i L’estaca. Això ja em va conduir a escoltar el disc Lluís Llach a l’Olimpia, un vinil al que vaig condemnar a donar moltes voltes al tocadiscs de casa… Poc a poc varen anar caient a les meves mans discs com Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 i Ara, 25 anys en directe.

Per reis, crec que l’any 1993 el tio Andreu me va regalar Un pont de mar blava. A partir d’aquest disc, Lluís Llach va passar de ser un simple cantautor a ser més que un artista. Aquell disc no és un recull de cançons. És una obra unitària que té un sentit que va més enllà del que sembla a primera vista. Després d’aquest disc vaig ser jo qui va començar a comprar discs d’en Lluís Llach. Campanades a morts i Viatge a Itaca em confirmaren que estava davant un altre exemple de persona, per l’obra del qual ja queda justificat aprendre català perquè les lletres i músiques d’aquest cantautor eleven la cançó catalana a patrimoni de la cultura universal.

Recordo amb emocíó un programa de La vida en un xip, dirigit i presentat per en Joaquim Maria Pujal, dedicat a en Lluís Llach que em va arribar al cor. Per exemple, l’anècdota de Laura Aymerichs al Camp del Barça, sempre ha provocat en mi un brollador de llàgrimes d’emoció. Avui, després de la seva retirada, quedaria més que justificada la seva reemisió.

La seva sensible relació amb Miquel Martí i Pol, la seva posició política sempre honesta i la coherència que ha presidit tota la seva actuació pública, ratificada una vegada més en les denúncies que ha fet en els concerts del seu acomiadament, fan que per a mi, en Lluís Llach ja sigui un mite.

Jo sé (Lluís Llach)

Sé que si sento el plor
de l’ocell quan vola,
ets tu que en algun racó plores,
que, com l’ocell ferit,
ple de sang al pit,
a l’arbre sec un niu implores.

Però jo vull ésser,
per a la teva tristesa,
com el polsós i vell armari
que guarda els mals records
entre la foscor
i t’impedeix poder tornar-hi.

Però aixecar-te no puc jo.
Pas a pas, el teu esforç
farà, només voler,
que en aquest teu desert
puguin néixer noves branques.

Obre el ulls i mira al front.
Trobaràs sempre quelcom
que vulgui el teu alè,
que digui: “Dóna’m fe,
vull seguir la caminada”.

Sé que si enmig del mar
veig una gavina
lliscant dintre l’espessa boira,
ets tu que estàs cercant
un recer, un empar,
un lloc entre les roques.

Però jo vull ésser,
per a teva incertesa,
el cop de vent que trenca l’aire
i t’obre l’horitzó
per a reprendre el vol
que et portarà a la nostra platja.

Amor particular:

Que tinguem sort (amb Pedro Guerra):

Abril 74:

Ventada

21/03/2007. 23:29

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida
ens dóna penes,
ja el nàixer
és un gran plor:
la vida
pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

Al vent. Raimon (1959)

Vilajuïga.JPG

Estació de Vilajuïga. Dia de forta tramontana.