Silvio Rodríguez a Barcelona (1)
11/11/2007. 12:32Va ser el 23 passat, però els dies que han transcorregut no fan sinó confirmar la sensació d’haver tingut la sort d’haver gaudit d’un concert extraordinari, dels que se recorden amb enyorança molt de temps.
En Silvio Rodríguez acompanyat del tercet Trovarroco, la flautista Niurka González i el percusionista Oliver Valdés va oferir un repàs de les seves cançons més conegudes arranjades aposta per a aquesta gira que, en aquesta ocasió, va fer aturada al Barcelona - Teatre Musical (Palau dels Esports) de la Ciutat Comtal.
Yo no sé lo que es el destino, caminando fui lo que fui. Allá Dios, que será divino. Yo me muero como viví.
Després d’una peça instrumental de Trovarroco, el concert va començar amb El necio. Avís per al qui el volgués escoltar…
A bordo de esta expedición va un loco, un albañil,un nigromante, un ruiseñor y un beso espadachín. Nos falta un día, un niño, un don para sobrevivir.
Tot el públic embarcat en aquest viatge musical coneixia el camí i l’emoció es palpava a l’ambient. Expedición indicava l’inici de la travessia.
Estoy buscando melodía para tener como llamarte, ¿quién fuera ruiseñor? ¿Quién fuera Lennon y McCartney, Sindo Garay, Violeta, Chico Buarque? ¿Quién fuera tu trovador?
Per si la voluntat d’en Silvio no estava clara, Quién fuera deixava al descobert, nu, el seu desig.
No puedo dejar de decir que hay idiomas perfectos por descubrir y que son olvidados frecuentemente en el tedio del tiempo y hay que buscarlos, porque los barcos y las piedras tienen abecedarios mejores para demostrar que son bellos sencillamente sin palabras o esquemas.
El silenci era aranyat pels seus ulls, tractant de dir qualque cosa que les paraules mai no haguessin pogut dir millor. Ell només podia fer-li un prec: havia de tenir cura dels seus estels. Judith no els havia de perdre mai.
Todo empezó en la sorpresa, en un encuentro casual pero la noche es traviesa cuando se teje el azar.
Altres vegades, potser. Però en aquelles alçades, el concert ja era tan viu, tan intens, com una història d’amor. El públic i els artistes, en comunió. Només hi havia un lloc simbòlic per a aquell Ángel para un final.
La rabia es mi vocación.
No tot és bonic i bucòlic. Passen els anys i segueixen havent motius per lluitar, alguns dels mateixos i molts d’altres motius d’instatisfacció amb el món que ens ha tocat viure. Aquesta insatisfacció es torna ràbia a Días y flores.
Una mujer innombrable huye como una gaviota y yo rápido seco mis botas, blasfemo una nota y apago el reloj. Que me tenga cuidado el amor, que le puedo cantar su canción.
Ella, amb el seu capell com en un quadre d’en Chagall, fugia i s’esvaïa. L’amor com a contrapunt a l’altra lluita, quan el concert continuava amb Óleo de mujer con sombrero.
qué cosa fuera, corazón, qué cosa fuera, qué cosa fuera la maza sin cantera
I seguia amb La maza, cançó dura d’esperança, autèntic himne que impulsa a seguir, a no defallir dels ideals en els que un dia creguèrem sincerament, i que ara, davant els dubtes generats pel desencisament, les contradiccions i la nostra petitesa, necessiten més que mai de cançons com aquestes, que recorden el que un dia va alimentar les nostres il·lusions…
Si me dijeran pide un deseo, preferiría un rabo de nube, que se llevara lo feo y nos dejara el querube.
A Cuba, a un cap de fibló li diuen Rabo de nube. Ais, si un cap de fibló se pogués endur tot allò que és lleig!
Després d’aquesta sèrie inicial de cançons, tan emblemàtiques, en Silvio va tenir un emotiu record cap al que fou company seu de la Nueva Trova Cubana, Noel Nicola. Coma recordança, i per fer-li merescut homenatge, Silvio cantà la preciosa cançó Es más, te perdono.
I com la Trova Cubana és una cosa viva, i a la Nueva Trova li segueix la Novísima Trova -si es que s’accepten aquestes classificacions-, a continuació en Silvio va deixar l’escenari a Karel García, qui ens oferí dues cançons pròpies: Lo sensible se renueva i Mi filosofía.
