ESCOLIUM

Aquest cap de setmana he acabat de llegir aquesta novel·la de Marina Lewycka que vaig regalar-li a na Laura per Sant Jordi. Quatre paraules al respecte.

Primer de tot, destacar que no me vaig equivocar amb la compra d’aquest llibre, perquè m’ha agradat força. Esper que quan ella el llegeixi li agradi al manco la meitat del que m’ha agradat a mi.

En segon lloc, he descobert amb sorpresa que han traduït el títol del llibre al castellà com Los amores de Nikolai. La versió original del llibre és anglesa i el seu títol original és A short history of tractors in ukranian. Em pregunto per què els editors de l’edició castellana han fet aquesta traducció tan ridícula del títol. Es pensaven, potser, que els possibles compradors pensarien que realment es tractava d’un feixuc llibre d’història dels tractors? El que tinc clar és que si n’arribo a veure la versió castellana amb un títol tan ridícul, no el compro.

Una altra observació. A aquest llibre li atorgaren el Premi Bollinger Everyman de Novel·la d’Humor. És cert que té alguns punts d’ironia i humor que es poden qualificar com brillants, però no es tracta d’una novel·la d’humor. Va molt més enllà i em decepciona una mica que li hagin atorgat aquest premi. Realment, crec que la indústria editorial s’ha de repensar això dels premis. És clar que potser a una ment molt superficial aquest llibre li sembla una novel·la d’humor excel·lent, però crec que aquesta mena de persones ni tan sols llegeixen…

En quant al contingut de la novel·la, destacar que tracta d’una manera molt desenfadada temes que conviden a una reflexió profunda: la vellesa i la manera de viure-la, les relacions familiars, la immigració i l’emigració -perquè es poden adivinar a la novel·la les dues perspectives- el capitalisme salvatge que s’ha apoderat dels antics països de la URSS, i més tangencialment, el patiment que provocà la Segona Guerra Mundial a Ucraïna. Tot això adornat amb petits passatges d’una història dels tractors, que com diu l’autora a una entrevista, permeten “donar una perspectiva històrica a la narració i funcionen a la novel·la com una metàfora d’aquelles coses que encara que fonamentals en les nostres vides han deixat de ser valorades”.

He llegit també que s’està preparant un guió per portar la novel·la al cinema. A mesura que llegia el llibre ja intuïa que podia ser així, perquè la història principal pot donar lloc a una bona pel·lícula. Però tenc por que al cinema es perdin molts dels matisos que es poden copçar només en la lectura…

En fi, que malgrat que no vaig cercar massa el llibre, i em vaig deixar guiar per la intuïció, no me vaig equivocar i és un llibre altament recomanable.

Aquest llibre de Franz Kafka era el que havíem de llegir per avui en el nostre particular Club de Lectura.

Només faré un parell de comentaris de la sessió. El primer de tots, que s’han afegit al grup n’Albert, per un costat, i na Pocoví, per un altre. Crec que són uns grans fitxatges i pujaran el nivell que teníem. Benvinguts als dos.

També vull felicitar a na Carme i na Pocoví per haver-nos oferit un berenar de categoria. Hem estat molt còmodes en el menjador de casa seva i no ens ha faltat de res.

Com a punt negatiu a destacar, el fracàs en la lectura del llibre. En Miquel, na Carme i na Tonina no l’havien llegit. Na Pocoví només n’havia llegit la meitat, però té disculpa perquè era el seu primer dia. Al·lots i al·lotes, crec que això no es pot repetir. Si organitzàrem aquestes reunions era, a més de per veure’ns, per obligar-nos una mica a llegir. Ho feïm perquè volem i crec que és positiu. Ara be, cal compromís i fer una bona tria de llibres. i si qualque dia qualqú no pot llegir-se’l, al manco ha de fer un esforç doble per escoltar als demés sense distreure’s.

Respecte al llibre, ha estat realment bona -molt treballada- la introducció i contextualització que ens ha fet en David. Jo crec que és decisiva per entendre una mica l’obra de Kafka, en general.

Respecte a El procés, cal fer menció que algunes opinions han incidit en el fet que, més enllà de la literalitat del text, cal veure en la història una denúncia del criticisme (judicis de valor), de l’exclusió a la que se veu abocat l’autor o bé de la deshumanització de la societat.

Malgrat que sigui una mica recurrent, la meva opinió girava entorn a la necessitat de conèixer el context, tant personal como històrico-social, en què s’escriví aquest llibre per poder gaudir-ne més enllà de les absurditats a les que s’aboca en Josep K…

Com a curiositat comentar que hem fet una lectura comparada del inici del capítol 6 en les quatre edicions en castellà diferents que teníem, i s’assemblaven com un ou a una castanya. És important poder disposar de bones traduccions…

Aquest problema no el tindrem per a la pròxima reunió. El llibre escollit avui és La Ciencia del Adiós, de Elisabetta Rasy (Ed. Alianza). La cita és el dia 17 de juny a ca nostra.

Avui he acabat de llegir El Barón Rampante, de l’escriptor italià Italo Calvino, qui va acabar aquesta novel·la l’any 1957, quan tenia trenta-tres anys complits. He dit novel·la però podria haver dit conte o fàbula, en qualsevol cas una deliciosa història, una obra mestra que hauria de ser de lectura obligada a totes les escoles d’aquest món.

L’argument d’aquest llibre gira entorn la vida de Cosimo Piovasco di Rondó, hereu de la baronia de Rondó, qui als dotze anys, després d’una discussió amb els seus pare que vol obligar-lo a menjar caragols, pren la decisió irrevocable d’enfilar-se als arbres per no tornar-ne a baixar. El fet succeeix a Ombrosa, localitat que hem d’ubicar a la República de Gènova de finals del segle XVIII, quan les mans de l’home encara no han fet malbé els frondosos boscos de la Liguria i que permetran que Cosimo tengui una vida molt intensa sempre dalt dels arbres.

Al llarg del llibre es veu que aquesta rebeldia inicial de Cosimo va molt més enllà, esdevenint la simbolització d’uns ideals que costa molt conservar però que Cosimo portarà fins a les seves darreres conseqüencies per la necessitat de ser ell mateix. Molts dels fets que succeeixen en el llibre es contextualitzen en els fets revolucionaris de finals del segle XVIII, on Cosimo sempre adopta una actitud en favor de l’interès general.

Les moltes aventures en les que es veu involucrat el protagonista, gairebé sempre relatades en tercera persona per el seu germà Biaggio, no eclipsen la tendre història d’amor que viu Cosimo amb Viola Ondariva, que s’inicia com a amor platònic en la infantesa i que, en part, també és responsable de l’actitud de Cosimo, ja que la seva decisió es veu reafirmada quan li diu a Viola que mai més baixarà dels arbres. Aquesta orgullosa actitud és la responsable que anys després aquest amor platònic es materialitzi com un amor ple i de màxima intensitat, encara que finalment és també l’orgull el responsable de la seva pròpia destrucció.

En referència a la història d’amor entre Cosimo i Viola, el cantautor canari Pedro Guerra va escriure aquesta preciosa cançó, El Reencuentro de Viola y el Barón, tan commovedora que després d’haver llegit el llibre fa que se me posin els pèls de punta d’emoció cada vegada que l’escolt.

Tal i com quedàrem el mes passat, avui ens hem reunit a ca nostra per parlar del llibre 84, Charing Cross Road, de na Helene Hanff.

Després que na Tonina exposàs unes petites notes biogràfiques de l’autora, que havia preparat molt diligentment, tot d’una s’ha evidenciat la contraposada sensació que havia causat el llibre en els diferents participants en la discussió. Per una banda, en Pau, a qui el llibre no li havia agradat massa. Per una altra banda, tots els demés, na Tonina, en David, en Miquelet, na Carme i na Laura. A ells els hi havia agradat i, fins i tot, emocionat, el llibre.

I és que a mi, la veritat, no m’ha aportat gaire cosa la lectura d’aquest llibre. Té algun detall que emociona, però queden massa coses en l’aire. La relació epistolar entre una americana solitària i bohèmia i un anglès excessívament formalista i cumplidor. Amb el pretext de la literatura -a mi totes les descripcions d’obres angleses que surten en el llibre se’m fan pesades-, transcorre la relació per carta entre la Helene i en Frank, una relació que no queda clar si és purament d’amistat, amorosa o, només, comercial.

Per al dia 13 de maig hem acordat llegir El procés, de Franz Kafka. Serà a ca na Carmeta i ja ens hi podem posar, que me pareix que aquest llibre no serà tan lleuger com 84…

Avui he començat el llibre Viaje a Cotiledonia (Edicions Cort, 1965), d’en Cristobal Serra.

En reproduesc un petit fragment, corresponent a les petites descripcions inicials que introdueixen al lector en el món de Cotiledonia:

“La aurora es amarilla allí, aunque no siempre. Algunos días, gris y caliginosa. A veces trae consigo vientos fuertes, vientos que lo violentan todo, y que, con sus estragos, descubren cóleras celestes. Son jueces severos los vientos allí; juzgan a los Cotiledones y les imponen penas implacables.”

Avui proposo la lectura de la darrera entrada de tres blogs:

1) Déjà vu, escrit per Reich a BuscandoNovio

Aquest blog m’agrada molt, tant per la manera d’escriure de l’autora, que sòl tenir una correcció impecable, com pel seu contingut, on es reflecteixen les clares idees de na Reich.

El post d’avui que recomano d’aquest blog és breu, però m’ha recordat que no sempre valorem els moments bons que tenim, perquè quan tenim aquests moments, massa fàcilment oblidem aquells altres moments no tan bons que també hem tengut… Coincideixo amb na Reich: quants de records i sentiments poden arribar a viatjar en els acords d’una cançó!

2) Mi conductora favorita, escrit per Laura a -Falling in my tracks-

Potser qualqú pensarà que faig aquesta recomanació per compromís, per fer contenta na Lauri o per qualsevol altre obscur motiu. Si per a mi na Laura fos una desconeguda qualsevol, també la recomanaria. Pens que és una llàstima que actualitzi el seu blog tan esporàdicament, perquè crec que escriu molt i molt bé. Sempre sap què vol dir i com dir-ho…

El post recomanat gira entorn d’una anècdota produïda a l’autobus número catorze.

3) Despedidas, escrit per Jordi a Paraguas en llamas

Paraguas en llamas és un blog que jo qualificaria, bàsicament, de literari. El seu autor sovint ens regala petites històries que pagaria la pena guardar-les apart i enquadernar-les en un llibre que regalar per Sant Jordi.

Lluís Llach, cançons per a un funeral i un autobús són alguns dels elements principals presents a l’entrada que avui s’ha publicat en aquest blog.