ESCOLIUM

Quan tirava el dau, de déu pics nou li sortia un cinc. Es deia que tenia poders o quelcom de semblant. En realitat, quan era petit caigué del tobogan i es feu un trau al front; li hagueren de cosir amb cinc punts…

La primera vegada que vaig ser conscient de l’existència d’en Chichikov va ser quan llegírem La Ciencia del Adiós, de n’Elisabet Rasy. Record que a un dels primers capítols es feia menció d’aquest antiheroi de la que es considera primera novel·la russa moderna: Ànimes mortes.

Per això, quan vaig veure aquest títol a una tenda de llibres de segona mà no ho vaig dubtar massa, i vaig decidir que aquella seria una de les lectures d’aquest estiu que fa poc que hem deixat enrera. Fa poc, però per part meva sembla que faci mig any que es va acabar; el mateix temps que fa que hauria d’haver escrit les sensacions que va provocar en mi aquell llibre. Perquè foren moltes sensacions.

Ànimes mortes és un llibre que omple a lector. Pàgina rera pàgina t’endises en la Rússia quasifeudal del segle XIX. Chichikov, el protagonista, és un pícar de moralitat dubtosa que ens fa gaudir de grans moments èpics, humorístics, irònics… Sense entrar en l’argument, cal dir que al llarg del llibre la simpatia del personatge ens conmou, i anam fent-nos còmplices de les estafes i malifetes que, amb molta classe - això sí-, enginya Chichikov. Tots els personatges secundaris que van deturant-se a la novel·la, des dels sirvents fins als de més alta alcúrnia, són descrits amb una precisió captivadora, retratant (i molt sovint denunciant) les formes de fer i pensar de la societat russa d’aquell temps.

L’autor del llibre és Nikolai Gogol (1809-1852), qui publicà la primera part d’Ànimes mortes el 1842. Aquesta és la seva obra màxima, a través de la qual exalta el sentiment patriòtic dins la cultura russa. La peculiaritat és que ho fa d’una manera satírica, preconitzant unes reformes que més tard haurien d’arribar. Gogol escriví una segona part d’Ànimes mortes, però la radicalització del seu pensament i el fanatisme religiós que el trastornaren els últims anys de la seva vida, el portaren a la decisió, dies abans de morir, de cremar el manuscrit de l’obra, la qual cosa s’ha considerat un suicidi literari de gran magnitud.

Només s’han conservat fragments de la segona part d’Ànimes mortes. Aquest és una de les causes que fan que, quan has acabat el llibre, resti en el lector una sensació encara més intensa de què manquen pàgines per seguir gaudint de la particular història d’en Chichikov.

Avui hem tengut la nostra periòdica sessió literària que, en aquesta ocasió, girava entorn al llibre Alícia en el País de les Meravelles, de Lewis Carrol. La sessió ha tengut lloc a ca’n Miquel, que ens ha rebut de manera magnífica, amb unes detalls culinaris al nivell al que ens té habituats.

Entrats en matèria, hem comprovat, en primer lloc, que hi ha traduccions dolentes i pitjors, ja que és un llibre que difícilment es pot traduir de la llengua original sense que es perdi el significat de molts jocs de paraules. D’una mateixa traducció, a més, hi ha millors i pitjors edicions. Cadascú en duia una diferent, gairebé.

Com era habitual, en Miquel, que va ser qui proposà l’obra, hauria d’haver fet una introducció per situar l’obra en el seu context. Per un malentès no ha estat així, per la qual cosa hem hagut d’improvisar quatre paraules sobre l’autor extretes de la contraportada del llibre i d’un altre llibre d’en Cristòfol Serra. Per si de cas, també vos deix aquí el que diu la wikipedia sobre Lewis Carroll, per a què pogueu ampliar la informació.

Alícia en el País de les Meravelles no ha deixat indiferent a ningú. A excepció de na Carme, a tots ens ha agradat molt. La fantasia d’aquest món imaginari al que viatge la protagonista i els personatges que hi troba allà vesteixen el llibre de tendresa i entreteniment, de manera que ningú s’ha avorrit llegint-lo, sense comptar alguns episodis on els contes o cants que fa n’Alícia es fan una miqueta pesats, potser per la dificultat de la traducció d’aquests passatges. En qualsevol cas, la brillantor dels diàlegs i l’originalitat del conte fan gaudir de la seva lectura pràcticament des del principi fins al final.

Na Carme, na Tonina i en Pau han aprofitat l’avinentesa per llegir petits fragments del llibre. En Miquel, per la seva banda, ha destacat que la pel·lícula de Disney, que tots havíem vist a la nostra infància, té diferències significatives amb el llibre.

Com a rerafons del llibre s’ha destacat la crítica als convencionalismes socials de l’Anglaterra victoriana, fet que es fa palès en molts passatges de la història. De totes formes, si comparam les conclusions de la nostra sessió amb l’estudi de J.M. Sánchez el resultat és molt decebedor. No hem entrat en el fons de la història. En la meva opinió, per aprofundir millor en Lewis Carroll i el seu món, també crec que hagués estat fonamental llegir l’altre conte relacionat, A través del mirall.

La propera trobada serà el dia 11 de Novembre a ca na Carmeta. El llibre del que es parlarà serà El difunto Matías Pascal de Luigi Pirandello, proposta presentada per en Pau.

El passat dia 19, en el marc incomparable de Sa Taulera, a Valldemossa, celebràrem la nostra ja tradicional tertúlia literària que girava entorn del llibre El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde.

Els assistents vàrem ser na Tonina, en David, en Miquel, na Laura i en Pau. A més, s’hi afegí en moments puntuals la col·laboració de n’Andreu, que va introduir-nos en dos minuts en el context biogràfic de l’autor.

Va ser una reunió atípica des del primer moment. Comprendreu que entre el capfico a la bassa, el magnífic dinar amb insectes inclosos, el singstar… tot convidava a la reflexió. I a la sobretaula així ho vàrem fer. Vàrem exposar les nostres opinions sobre el llibre, que en general foren bones. Quedà sobre la taula si és realment important que en Dorian Gray sigui un personatge bo o dolent, i si se n’ha d’extreure alguna conclusió moralitzant.

No va faltar tampoc en aquesta ocasió (Carmeta prèn nota) una bona diatriba de na Tonina contra tots aquells que volen acabar les tertúlies en cinc minuts, i ens va convèncer a tots de què no cal posar hora d’acabament a aquestes reunions.

Tan convincent va ser que en Miquelet va prendre nota i es va apressurar a confirmar que la propera reunió, que se celebrarà a ca seva, no ens treurà defora per cap concepte.

Per cert, el proper llibre elegit en votació és Alícia en el país de les Meravelles, de Lewis Carrol. La data encara és per confirmar però serà en un cap de setmana a l’acabament de setembre.

Havíem quedat aquest diumenge a ca nostra per parlar del llibre El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde. Idò bé, hem canviat la data i el lloc. La nova data és el 15 d’Agost i el nou lloc és a Campos, Mallorca. Estau tots convidats a Campos, a les nostres primeres festes de la Mare de Déu d’Agost. Abans de la festa, farem una xerradeta literària. A veure si així vos animau més!

Ahir havíem quedat per parlar del llibre La ciencia del adiós, de Elisabetta Rasy. Aquest llibre parla de l’amor entre el poeta Òsip Mandelstam i Nadiezhda Jazin en els durs temps immediats a la Revolució Russa.

Només havíem llegit el llibre na Laura -in extremis-, en David i jo. Na Tonina no l’havia llegit, però al manco va venir, perquè vàrem haver de posar falta d’assistència a na Carmeta, en Miquelet, na Pocoví i N’Albert.

Així i tot el debat va ser prou enriquidor. Hi havia dues postures enfrontades. En David i jo, que no havíem gaudit gaire de la lectura d’aquest llibre, i na Laura, a qui aquest llibre li havia agradat força. Això sí: coincidírem que de les cites poètiques que es presenten en el llibre, no ens atreien massa a una lectura adicional de Mandelstam. El sector negatiu objectàrem que el llibre era massa avorrit, no tenia fil argumental i presentava un context massa ric de personatges amb noms russos que no permetien discernir l’important del negligible. Na Laura, en canvi, considerava que la història d’amor era molt maca i que els seus protagonistes tenien el seu caràcter molt ben definit, tant la extravegància de Mandelstam com la feblesa superada de Nadiezdha els feien molt atractius.

A més, les circumstàncies empenyen als protagonistes a una vida complexa i sorprenent, difícil, sobretot per la determinació de Mandelstam a no posicionar-se clarament davant del Nou Règim. Això fa que molts dels companys artistes de Mandelstam, que desfilen tangencialment al llarg del llibre, acabin morts, exiliats o desaperaguts. A ells fa referència el títol, extret d’uns versos d’Òsip Mandelstam.

La història d’amor, que ben bé pot referir-se en primer lloc a un amor per la Poesia, acaba amb la mort del Poeta. Malgrat això, és una història transcendent perquè aqueixa mateixa Poesia és tenaçment guardada, salvada i rescatada per qui, en un segon pla, no va deixar de creure mai en el Poeta.

Una conclusió molt positiva és que si no hagués estat per aquesta cita literària, en David i jo possiblement haguéssim deixat el llibre abans d’acabar-lo, però no ho vàrem fer. És més, és molt probable que no haguéssim començat mai aquest llibre. És per aquest motiu que les tertúlies aquestes són positives, perquè te forcen a llegir coses diverses, permetent descobrir, en molts casos, que en la diversitat hi ha l’oportunitat d’aprendre coses que d’una altra manera romadrien inadvertides.

Mandelstam, en un camp de concentració, poc abans de morir, acaba dient amb amargura que Rússia és l’únic país del món on es respecta la Poesia: aquí maten per Ella… en cap altre lloc del món passa això.

———————————————————————————-

Propera cita: 29 de Juliol.
Lloc: A determinar.
Proposta: El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde.