ESCOLIUM

La plaça de Ramon Berenguer el Gran és una plaça situada a la Via Laietana de Barcelona des de la qual es poden contemplar diversos monuments de la Barcelona antiga. A més d’un bon tram de la murada romana, amb les seves torres, s’observen des de la plaça les façanes laterals del Palau Reial i de la Capella de Santa Àgueda, dos edificis gòtics ben representatius. La plaça, però, està presidida per una estàtua eqüestre de Ramon Berenguer III, dit el Gran, que és la protagonista d’aquesta entrada d’avui.

Imatge de l’estàtua, amb el campanar de Santa Àgueda al fons

Aquesta estàtua és obra de l’escultor barceloní Josep Llimona, a qui hom considera el més gran escultor modernista català. La primera curiositat que té aquesta estàtua és que és una obra juvenil de l’autor, ja que la va modelar a Roma quan només tenia 16 anys, al voltant del 1880. La seva realització definitiva és de l’any 1922.

Una altra vista de l’estàtua. A l’esquerra, façana del Palau Reial

Com a segona curiositat cal ressenyar que quan es va decidir instal·lar l’estàtua en el lloc on és ara, que cal suposar que seria poc abans de l’11 de mars de 1950 -data d’inaguració de la Plaça-, mort en Llimona feia temps, es va trencar la cua del cavall i es va haver de refer. Aquesta tasca s’encomanà a Frederic Marès, restaurador oficial de l’època i es veu que això generar força polèmica, ja que la nova cua era considerablement diferent a l’original.

L’ombra de Ramon Berenguer el Gran i el seu cavall

Finalment només afegir que m’agrada molt la il·luminació que li han donat a l’estàtua, que fa que l’obra destaqui en mig la foscor i que el seu contorn es dibuixi perfectament en els edificis que tanquen longitudinalment la plaça.

Aquesta dita catalana amb la que he titulat el post té un significat metafòric força clar, equivalent a l’expressió castellana “las paredes oyen”. Això, però, l’única relació que té amb el que vull escriure ara és únicament que les protagonistes són les parets.

Record que quan vaig arribar a Barcelona em va sorprendre molt el fet que es veien moltes cases construïdes amb maons ceràmics de diversos tons ocres i marronosos. A Mallorca jo estava acostumat, més aviat, a veure cases construïdes amb bloc de formigó, normalment gris i uniforme.

A part d’aquest detall constructiu, l’estètica de moltes illetes de cases barceloneses era lletja, ja que les parets laterals es deixaven vistes sense cap tipus d’acabat. Això té sentit per abaratir costos, quan està previst que es construeixi un edifici adosat que converteixi les esmentades parets laterals en parets mitjaneres, amagant un edifici amb el del seu costat la manca d’acabats de les seves parets.

Això, però, no té sentit en carrers on han de conviure -esperem que per molt de temps- edificis moderns amb casetes antigues. Mirem-ho a una foto:

Aquí hi ha la típica caseta de quan Gràcia encara era un poble al costat d’un edifici més alt. Es veu la paret vista d’aquest últim edifici. A mi no m’agrada aquest contrast, trob que és lleig de veres. Fa que la ciutat paresqui descuidada i sense cap tipus d’ordre.

En el meu anterior blog, una de les entrades que hi vaig posar era per destacar la façana d’un edifici del Born (a la cruïlla del carrer del Rec amb el passeig del Born), en el que hi ha pintat un cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit.

Camí del sol, per les rutes amigues, unes formigues. A més de la bellesa pròpia de la poesia, s’afavoreix l’estètica de la ciutat. Tan de bo a la ciutat hi hagués més façanes així.

Fins i tot hi ha gent que de les parets lletges de les que parlava al principi, en fa obres d’art. Com la que va fer l’estiu passat un artista a un edifici del carrer Fusina.

Aquesta paret va tenir ulls i orelles.  Literalment.