ESCOLIUM

Avui, passejant pel barri gòtic, ens hem aturat a fer una fotografia de la bústia de la Casa de l’Ardiaca, actual seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Aquesta bústia és un afegit modernista al palau medieval deguda a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Es veu que a principis del segle passat, la Casa de l’Ardiaca fou la seu del Col·legi d’Advocats, un degà del qual fou el qui encarragà el disseny de la bústia a l’insigne arquitecte, que la dugué a terme l’any 1902.

Com es veu a la fotografia, la bústia està flanquejada per cinc golondrines a la seva part superior i una tortuga a la part inferior dreta. A la cantonada superior esquerra, l’escut del Col·legi amb l’espasa i una balança sobre les armes de la Ciutat. Tot al voltant, fulles d’heura.

Interrogat Domènech i Montaner sobre el significat de l’escultura, contestà que es tractava d’una alegoria sobre la Justícia, ja que la Justícia vola alt com les golondrines, però és lenta com la tortuga. Les fulles d’heura serien signe dels entrebancs que s’han de superar en tot plet.

El dijous, després de sopar, vaig acabar tornant a casa caminant des de Francesc Macià. Feia temps que no feia una passejada de nit per Barcelona i, com la temperatura era molt agradable, la vaig fer amb molt de gust.

Al final de Rambla de Catalunya, tocant la Gran Via, vaig veure com havien sorgit unes escultures enormes, en bronze, de caps i altres motius, amb més caps incrustats que me cridaren molt l’atenció. N’hi havia bastants, al mig del passeig, per la qual cosa vaig deduir que es tractava d’una exposició temporal. Malgrat que les piles de la càmera estaven ja esgotades, encara vaig poder fer dues fotografies il·lustratives.

Investigant per internet, avui he pogut trobar una ressenya a El País que en parla.

Es tracta d’una exposició itinerant d’obres de l’escultor polonès Igor Mitoraj. Es veu que aquesta mateixa exposició ja va passar per Palma fa uns mesos. Aquí podeu veure millors fotos de les obres d’aquest escultor que fins avui era desconegut per a mi.

Caminant en les solituds de la nit, me n’he recordat de quan vaig arribar a tu, Barcelona, fa ja vuit anys, amb una motxilla carregada d’incerteses i d’il·lusions, ansiós de què no m’engolís la teva grandària, i amb la pròpia seguretat de vèncer la temuda enyorança.

El tren va introduir-me a poc a poc en el teu interior. Els blocs de Bellvitge no són bons embaixadors de la teva realitat, però quan el tren es fica sota terra, ja s’intueix que es prepara la sorpresa inminent d’ésser-hi, d’haver arribat a l’objectiu de tants anys d’estudis previs a la universitat.

Després, el goig de trepijar el teu teixit de carrers llargs, amples, interminables! Cada passeig, mil detalls que criden l’atenció. Amb el temps s’arriben a aprendre els noms dels carrers de l’eixample i inevitablement, a l’Escola ens ensenyen a admirar el gran Cerdà, pintor de la Barcelona actual.

Els taxis grocs, cridaners, destaquen en el parc automobilístic de la ciutat, però donada la seva gran quantitat prest esdevenen quelcom familiar, i miris on miris n’apareix algun.

També em sorprengué, i molt, la gentada que hi havia per tot. Acostumat a una ciutat en la qual quan tanquen els comerços la gent s’esvaeix, la vida que es veia en els parcs els diumenges m’encomanava energia vital. Era un goig molt gran comprar la premsa i anar a algun parc a llegir-la entre els nens que jugaven riallers, aliens a les males notícies que inevitablemet han de portar els diaris.

Què dir de l’articulació de la ciutat en barris i districtes? Cada barriada és un poble diferent, amb el seu caràcter propi i diferencial, amb uns habitants que estimen el seu barri com cosa seva, i per això, estan orgullosos de pertànyer a la seva ciutat, Barcelona, ciutat amb dos mil anys d’història. Es podria dir que que els barcelonins són massa amatents de la seva ciutat, -la millor ciutat del món per ells-, però és aquest sentiment el que ha aixecat Barcelona de les runes i l’ha posada en un lloc preminent del turisme mundial. Per a mi, aquesta és la diferència bàsica entre Madrid i Barcelona. Per a mi, Madrid és molt més gran, monumental i maca, però es veu que és una ciutat aixecada pels reis i per l’Estat. Barcelona, en canvi, és una ciutat que ha estat aixecada pel poble, i encara ell n’és avui el viu protagoniste.

Podria destacar l’oferta cultural i d’oci, però no acabaria mai: cinemes, teatres, concerts, biblioteques… També podria parlar del metro i dels autobusos, i dels parcs, i dels carrerons. Dels monuments ja se n’han escrit suficients llibres.

Hi ha tantes coses que m’impressionaren i que avui encara m’impressionen! Tantes coses resten per descobrir! Quan he començat aquestes línies només volia esmentar tres coses concretes, en un paràgraf, però cada record, cada vivència me n’evoca una altra. La majoria positives, i de les que no ho són tant potser en parlarem un altra dia, o no, que avui només tinc paraules d’elogi per a la meva ciutat adoptiva.

No oblido la façana de Barcelona oberta al mar, la qual és la vertadera artífex de què jo em trobi tan be en aquesta ciutat. El port, les platges i la costa són l’altre vesant de casa meva. El mar és l’autopista que em retorna directament amb el pensament a casa, a la meva infància, als meus pares i als meus amics. El mar és el bressol de tots els blaus, com diu el poeta, però també és el blau de tots els meus bressols.

Me n’adono de què no he estat mai estranger en aquesta ciutat. Des del primer dia vaig trobar-m’hi be i amb el pas del temps m’hi sento fortament lligat. És el que està expressat a la inscripció que hi ha al costat de la font de Canaletes. Barcelona, m’has guanyat el cor: t’estim, Barcelona!

Estic provant una funció del meu blog que permet que s’actualitzi automàticament a una hora determinada. Si tot ha anat be, en aquests moments, mentre aquesta entrada es publica, jo estic enmig de la Mediterrània, navegant en un bonic vaixell de la Trasmediterranea rumb a Mallorca. Fins i tot puc aventurar que estaré estudiant Dret Civil II, ja que he d’entregar una PAC pròximament.

Per una altra banda avui volia parlar del Bicing. Es tracta d’una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona que consisteix en implantar una xarxa de punts de collida/recollida de bicicletes al centre de Barcelona. La idea és que una persona pugui agafar una bicicleta en un punt qualsevol i retornar-la en un altre punt, havent-la feta servir per a un desplaçament seu.

A mi em va molt be perquè tenc un punt de Bicing a tres minuts de casa. Com m’agrada molt anar en bicicleta, crec que faré servir aquest servei bastant. Al manco, aquesta és la idea… ja veurem si després es materialitza.

Es veu que aquesta idea de l’Ajuntament ja estava posada en pràctica a altres ciutats estrangeres com per exemple Lyon, ciutat francesa on per cert no es recullen mai les fulles dels arbres que cauen al carrer (això diu la meva germana). A més, he de dir que sense saber res del Bicing, ni del de Barcelona ni del de Lyon, jo també havia tengut la mateixa idea (o molt parescuda) fa temps, quan vaig comprovar que en el pis on estic visquent no hi tenc espai per a bicicletes…

Avui al matí he utilitzat el Bicing per anar des de casa fins a l’estació d’Arc de Triomf. Són cinc minuts, però el lleuger pendent del carrer m’ha deixat baldat. Està clar que hauré d’entrenar!

Avui estava repassant unes fotos que vaig fer el març de 2005, de la zona afectada per les obres de l’entrada a Sants de la Línea d’Alta Velocitat Madrid-Barcelona-Frontera francesa.

Al carrer dels Jocs Florals hi havia un parell d’edificis que s’havien d’expropiar i demolir, ja que quedaven afectats per l’ampliació de l’actual soterrament del ferrocarril. Al final, aquests edificis s’han salvat perquè no ha calgut fer aquella ampliació.

M’ha agradat veure el detall de l’estirador de la porta. És un cupó -un tall- de carril, soldat a la porta i pintat de color de rosa! Queda fins i tot graciós.

Hi va haver una època de la meva vida en què no n’agafava cap per principis.

Crec que em va traumatitzar una vegada, en els meus primers anys a Barcelona, que pel viatge des de l’Aeroport a Sants me cobraren dues o tres mil pessetes. S’ha de dir que en aquell temps jo solia volar més que ara, i era ben conscient que el mateix desplaçament usualment me costava la meitat. M’havien estafat i des d’aleshores vaig decidir no agafar-ne cap altre. I possiblement vaig estar més de cinc anys sense anar en taxi.

Quan vaig començar a fer feina, poc a poc me vaig haver de treure les manies. Per anar de l’empresa on feia feina a l’Administració, escassament a sis o set illes de l’Eixample, el meu cap sempre ens feia anar en aquest mode de transport. Algunes vegades estava justificat, ja que si no havíem de carregar amb projectes, estudis o altres útils, però altres vegades era simplement amor al taxi. Es diria que el meu ex-cap era taxífil. També és veritat que és més fàcil i agradable anar en taxi quan ho paga l’empresa.

La qüestió és que avui hem hagut d’agafar un taxi per anar al Centre. Des de que l’Ajuntament inventà la zona verda, com no es pot aparcar, és una de les alternatives que s’ha de considerar. Sempre que no hi hagi alternativa, és clar. Avui no n’hi havia perquè teníem el temps comptat.

Quan hom crida un taxi, donada ja la llarga experiència en el tema, espera que el taxista sigui una persona que o be no diu una sola paraula, fent gala de la insociabilitat –de vegades fins i tot malhumor, mala llet o, simplement, mala educació- que caracteritza a les persones que es passen tot el dia dins un cotxe, o be el cas contrari, el taxista és un xerraire que t’intenta donar conversa fins i tot si li fas palès que no tens ganes ni tan sols d’obrir la boca per badallar.

 Avui ens ha tocat el xerraire, però per contra del que és habitual, la seva conversa era agradable. El nostre taxista d’avui ha estat fins i tot simpàtic –existeixen! – i tenia un sentit de l’humor irònic que li permetia fer una crítica constructiva de la seva professió. Ara que ho penso, també evidenciava un bon sentit de l’observació que li permetia parlar-nos de la seva aguda visió de la Ciutat. Fins i tot tenia un pla de viabilitat orientat al taxi per a la SEAT.

Jo diria que era una mena de filòsof del taxi, al qual no l’importava que el trajecte fos menys barat si això implicava donar un millor servei públic. Taxis còmodes i adaptats al viatger, era la seva filosofia. Cada minut perdut en un trajecte, per raons de la mala ordenació viària, era un minut perdut per al client i un minut amb un taxi lliure menys a la ciutat.

En fi, que m’afegeixo al meu company de viatge i si hi ha eleccions, jo, el votaré.