ESCOLIUM

Com gairebé cada dissabte, ahir anàrem al mercat. Des de l’altre dia al Txalaparta, a mi em rondava pel cap la idea d’emular aquella postra que ens serviren a base de maduixes amb reducció de vinagre de Mòdena i gelat de vainilla. Per això, sense gaire esforç i amb l’empenta de la fruitera, ens trobàrem amb una caixeta de dos kilos llargs de maduiexes sota el braç. De vinagre de Mòdena en tenc sempre a casa i a la tarda compràrem el gelat de vainilla al Condis.

Avui a migdia m’hi he posat. Després de cercar una estoneta per internet, no he estat capaç de trobar una recepte igual a la de l’altre dia. A totes les que he trobat les maduixes se servien fredes, i la gràcia de les maduixes que ens serviren l’altre dia fou que eren calentes. De totes formes, després de netejar i tallar les maduixes (gràcies Lau!) les he separat en dos bols per fer dues proves diferents.

La primera d’elles ha consistit en seguir al peu de la lletra la recepta que he trobat aquí, que era la més semblant a la que perseguia. No cal dir que és molt bona de fer.

Les maduixes macerades així són bones, però no són tan sorprenents com les del Txalaparta. El suc que deixa anar la fraula al contacte del vinagre balsàmic i el sucre sembla un almíbar agredolç que és el millor de la postra.

Per apropar-me més a les maduixes que recordava de l’altra dia, i com no havia trobat cap recepta millor, només m’ha quedat la possibilitat d’inventar-me-la. A partir de la prova realitzada he fet el mateix procediment però dins una paella calenta, en la qual he tingut les maduixes per espai d’un o dos minuts en contacte del vinagre de Mòdena, que s’anava reduïnt. Hi he ficat sucre i després he col·locat les maduixes sobre una capa de gelat de vainilla.

El resultat ha estat boníssim, perquè les maduiexes calentetes amb el contacte del gelat de vainilla semblen caramels molt refrescants. Recomano a tothom que les provi: maduixes calentes amb reducció de vinagre balsàmic de Mòdena i gelat de vainilla.

Avui he sopat de xampinyons amb bacó i formatge de cabra. Crec que l’altre dia vaig fer-me una pizza que també tenia el bacó i el formatge de cabra com a ingredients principals… què hi farem! M’agrada molt la combinació!

En primer lloc, una foto dels ingredients que he fet servir. Oli, sal, xampinyons, bacó i formatge de cabra. Es pot posar, opcionalment, all. Avui jo no n’he posat.

Com podeu veure, la ceba, el bacó i els troncs dels xampinyons, ben nets, s’han de tallar petits. He de confessar que enlloc de posar el formatge de la fotografia n’he posat un altre que té espècies i que tenia començat dins la gelera. Però no quedava bé per fer la fotografia, jejeje.

El procediment és força senzill. Sofregir la ceba amb una punteta de sal i quan comença a daurar-se, s’afegeixen els tronquets de xampinyó ben talladets. Ha de quedar una barreja de color marronet que desprengui un flaire on es barregin perfectament els aromes de la ceba i el xampinyó. Finalment, es posa el bacó fins que es fregeixi una miqueta, no massa perquè després anirà al forn.

Una vegada fet el sofregit cal ficar-lo dins els caps dels xampinyons en una de les safates del forn. Cada xampinyó es corona amb un tall generós de formatge de cabra. Ho he posat a 180 ºC durant quinze minuts. Després els he col·locat dins un recipient adient per a servir-los.

I a sopar! No han sortit malament. La cuina és una bona teràpia per a relaxar-se. M’ha anat be per reflexionar sobre la lleialtat, que és un valor que és més imporant per a mi del que em pensava… Ho dic perquè avui he presenciat una escena a la feina que m’ha semblat lamentable, on el protagonista -i la seva ¿companya?- no saben participar d’un ambient de companyerisme. O això és el que me sembla a mi.

Avui, després de sortir de la feina, com és usual els divendres, ens hem aturat a fer un beure al bar de a sota la feina. Allà, entre que una noia s’ha posat a menjar un entrepà enorme d’hamburguesa i que alguns parlaven de menjar, la gana se m’ha desfermat de forma implacable i s’ha idealitzat en forma de pizza. Des d’aquell moment els meus moviments s’han concentrat en materialitzar la que encara era una idea…

El primer ha estat una aturada logística al supermercat que està al costat de casa. Havia de comprar la massa. Inicialment només entrava per això, ja que tenia els altres ingredients a casa, però ja ho diuen… no entris a un supermercat, si tens gana! El que només havia de ser la compra de la base de la pizza s’ha convertit en una bonica compra de 16 euros.

En fi, al manco ja tenia els ingredients. Els hi he fet una foto. No els cito, perquè després me diuen que els meus posts són massa llargs. Ja els veieu a la foto.

En realitat, si us hi fixeu be i coneixeu mínimament el món de les pizzes, a la foto hi manca un ingredient. Jo me n’he adonat quan estava quasi acabada -pista!- i ja no podia repetir la foto, per raons òbvies.

Mentre el forn es precalentava, he estès la pasta i he anat posant-hi a sobre el tomàquet, una punteta de sal, una primera capa de mozarella, bacó, segona capa de mozarella, rulo de cabra i l’orenga. Efectivament, l’ingredient que mancava a la foto, ara l’he hagut de desvetllar, era l’orenga.

Total, que després d’enfornar-la 12 minuts, la pizza ha quedat així:

Ah! Ha estat molt bona! Bon cap de setmana!

Avui hem dinat a la sidreria El Furacu (Girona, 52), que com ja haureu intuït pel nom és un restaurant on el principal reclam que té és gaudir de la potent gastronomia asturiana. No hi havia estat mai, malgrat que n’havia sentit parlar més d’una vegada, així que m’ha fet il·lusió provar-lo.

El local és una mica rústic i senzill, amb tota la decoració -quadres, cartells, fotografies…- fent referència a Astúries. Les taules no tenen estovalles i estan distribuïdes en dues plantes. A nosaltres ens ha tocat la taula al pis superior, petit i amb el sostre baix i amb bigues de fusta. En realitat no se li ha de cercar res a la decoració, perquè com ja he dit abans és molt senzilla i no llueix gaire. De totes maneres, això no és l’important.

I en el fonamental no decebeix gens ni mica. Vagi per endavant que tot el dinar és casolà i molt bo. De primer hem demanat varis plats per picar: truita amb cabrales, pebres de piquillo amb gambes al ajillo, pixina (no sé si ho he escrit be, es tracta de talladetes de peix arrabossat) i un pastís de peix -no recordo el nom exacte del plat- amb una salsa semblant a la mostassa. El que més m’ha agradat ha estat la pixina, molt fina i gustosa. Per treure algun defecte als plats, cal dir que la truita era massa suau. A tots els amants del cabrales i dels gustos forts els hagués semblat un frau.

De segon hem demanat fabes con almejas i la clàssica fabada. A compartir. Els dos plats són potents i saborosos, però cal donar-li el premi a la fabada. El xorisso, la morcilla, el lacó i el pimentó, entre altres coses, fan un brou gustosíssim, realment deliciós, que fa que les fabes s’amarin del seu gust convidant als comensals a cantar inconscientment l’Astúrias, patria querida. Ho dic metafòricament, és clar, no penseu que he fet un ridícul monumental amb la desafinació que em caracteritza. I això que hem estat bevent un Protos que no estava gens malament.

Finalment, a les postres he volgut provar l’arròs amb llet. Ha estat una errada per part meva, perquè la canyella en excès no m’agrada, i no recordava que a aquest plat normalment se li posa massa canyella pel meu gust.

En fi, que El Furacu és una bona manera de combatre el fred de l’hivernal gener. I si aquest gener no és tan hivernal, com és el cas, que nos quiten lo bailao.