ESCOLIUM

No em referesc a la revista més emblemàtica dels Països Catalans. Tampoc vull escriure del que els valencians en diuen l’oratge. Avui només vull fer una ressenya del inexorable pas del temps.

Atrevidament recurrent, el pas del temps omple els buits del meu pensament. No és angoixant, però sí que és una constant que s’esmuny com els spaghetti a la forqueta. Deixa un regust variat, encerts i desencerts, gaudis i tristeses, hi conformen un mar-i-montanya peculiar. Ell, sempre triomfant, continua. Mai s’atura.

Està a punt de sortir un disc d’en Pep Sala. Quan amb en Carles Sabaté formaven Sau els podia escoltar, fins i tot m’agradaven. Des de què el grup se dissolgué, ja no l’he seguit, podríem dir que no ha estat present en les meves coincidències vitals. Crec, però, intuesc, que no m’agradaria gaire la música que fa ara. El que si m’ha agradat és el títol del seu nou disc: Manual Teòric i Pràctic sobre el Pas del Temps. Crec que tothom té el seu manual, però és interessant publicar-lo en forma de música.

En qualsevol cas, el temps passa, segueix passant com una sageta i l’hem de tenir com a company de viatge, sense possibilitat de separar-nos, element imprescindible que fa que la monotonia s’escoli per el forat negre de l’oblit.

I això ho escric avui, quan ja no me’n recordava de la meva darrera actualització. Quan voldria que passàs més a poc a poc. Quan el seu pas deixa rastres ben evidents a les fotos de fa vint anys…

S’ha borrat aquesta entrada! No sé què ha passat… [Nota del dia 22 de Novembre de 2008]

Una bateria, un contrabaix, una guitarra i una veu. Tres persones. Un entorn preciós. Estels. Llum suau. Naturalitat, delicadesa, complexitat i, alhora, sorprenentment, senzillesa. Paraules entre cançó i cançó. Connexió amb el púbilc. Sobre tot: música. Va estar molt bé!

I què no és guapo, això? I serà vera això que diuen: FUNCIONA!?!?

Avui a la nit s’ha acabat la lliga ACB. Una lliga que començava fa ja molts mesos i que ha acabat de forma imprevisible. Això és el que fa del bàsquet un esport tan emocionant. Al final, el Tau merescut campió després d’uns play-off sensacionals.
Aquesta lliga la recordaré sempre per el molt que ens ha fet gaudir la Penya. Gràcies, Aíto. Gràcies, Rudy (MVP). Gràcies Ricky. Gràcies Pau. Gràcies Moiso. Als demés, també gràcies, però menys. Jagla, adéu (espero). I gràcies Rubén, Laurita, Sergio, Alberto i Laura per haver compartit els moments, majoritàriament bons.
Unes últimes anotacions sobre els rivals: Plaza, ets un pobre diable. I la gran pregunta: qui va recomanar el fitxatge de Gary Neal per al Barça? Crec que els fiscals anticorrupció s’haurien de posar les piles per aclarir aquest tema…

Hi ha un camí al darrera, ple de rectes, pujades i baixades, i qualque revolt que recorda moments de patiment. Però del camí se n’aprèn, sobre tot en les dificultats. I ara, que arriba un camí difícil per desconegut, ho faig convençut de que n’he après dels kilometres passats, i que sense ella, res no paga la pena. Perquè ella fa que el camí sigui visible. I junts, el camí serà lleuger.