ESCOLIUM

Avui hem anat al cinema. Feia molts i molts mesos que no hi anàvem, i me n’he recordat per què: gent que comenta cada escena sense pudor, mòbils que sonen intempestivament, llaunes que s’obrin, els típics devora-crispetes que imiten les màquines elèctriques per a la destrucció de documents, plàstics que gemeguen quan s’arrufen i, sobre tot, rialles… moltes rialles a destemps, que l’únic que indiquen és que el que està mirant la pel·lícula no se n’està assebentant de res.

Perquè la pel·lícula que hem vist era l’equatoriana Qué tan lejos, una pel·lícula molt recomanable i que té excel·lents tocs d’humor escampats arreu. Dues noies que es coneixen durant un viatge des de Quito a Cuenca; dues formes de conèixer un país i dues formes d’aproximar-se a una altra persona. I al cap i a la fi, l’adaptació, la comprensió i l’aprenentatge d’una a l’altra. Bones interpetacions dels diferents actors que intervenen, fotografia esplèndida i una música aconseguida.

Malgrat totes les inconvenències que enumerava al principi d’aquest post, anar al cinema encara té el seu encant i paga la pena. Sobre tot si tens la sort d’encertar la pel·lícula. Com avui. Per això hi tornarem.

Títol original: Garden State.
Nacionalitat: EUA.
Data: 2004.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Duració: 106 min.
Direcció: Zach Braff.
Actors principals: Zach Braff, Natalie Portman i Peter Sarsgaard.
Sinopsi:
Un jove a la vintena torna al poble on es va criar per assistir al funeral de la seva mare. Allà es retroba amb el seu pare, amb qui gairebé no té relació, i amb els vells amics. En aquell pacífic lloc fa amistat amb una jove tan inestable com ell.

Avui hem vist aquesta pel·lícula, òpera prima de Zach Braff, qui a més de ser el director i guionista també en fa el paper protagonista. Al principi pensava que em trobava davant d’una d’aquestes pel·lícules rares que no tenen ni cap ni peus, però a mida que ha anat transcorreguent, la història d’amor entre Andrew i Sam, dues persones fortament marcades per les seves circumstàncies vitals, la caracterització dels quals és la veritable trama de la pel·lícula, ha transformant la meva percepció inicial.

El millor de la pel·lícula són els petits detalls: el context argumental, el caràcter de cadascun dels personatges, les situacions, els diàlegs… Sí, sobre tot els diàlegs, que donen una frescor i vitalitat fantàstics a la pel·lícula.

Com a però principal, crec que el final no està a l’alçada de la resta del film. Però fins i tot així, el regust que deixa la pel·lícula és gratificant.