ESCOLIUM

- Has escoltat la frase? Per si de cas, en Josep la va repetir amb la seva dicció clara i característica. Na Maria la va escoltar però no sabia què era el que volia que en Josep escoltàs. Era una frase llarga, amb dues o tres subordinades -no sabria recordar si explicatives o relatives- sobre un camp de golf i una societat que se n’havia fet amb la majoria del consell d’administració. Res que estigués relacionat amb en Josep, ni tan sols que es pogués sospitar que era objecte del seu interès. Per si de cas, li va demanar que la tornàs repetir, encara. I ell ho va fer. Na Maria li atorgà més atenció, però no va aclarir res. - Què dius, Josep? Què t’has begut l’enteniment? Què té d’estrany, la frase, a més que, si no la contextualitzes, no té cap interès per a mi? -Sí, dóna. Escolta-la bé. La hi va repetir. - La frase té una errada sintàctica. Què no ho veus? El to de veu d’en Josep s’havia contagiat d’un absurd to triomfalista. Na Maria comprengué que la frase no tenia cap interès. El que tenia interès era si ella havia caigut en el parany. I hi havia caigut de quatre grapes. L’instint de supervivència, però, emergint com si d’un forat negre es tractàs, la va portar situar en un camp de batalla. - Vols dir que està malament? Jo no crec que ho estigui; diria que es pot dir així, també. I es va llençar en una frenètica recerca per justificar la posició del frontó, ben vertical, preparada per retornar les pilotes que pogués rebre. Va cercar i cercar, deu minuts, vint, fins i tot. Havia trobat ja els seus arguments. - Com has dit que era la frase, Josep? - Quina frase? - Aquella que estava malament. - Ja no me’n record, Maria, i l’he perduda. He tancat la pàgina on l’havia trobada. I na Maria es va quedar sola, amb la seva lluita, la incògnita de si la frase estava bé i si pagava la pena escoltar en Josep quan deia bajanades…

Ahir me regalaren un llibre que es titula Una breve historia de casi todo, de Bill Bryson.

Al començament del llibre esmentat hi ha una cita d’un altre llibre que vull reproduir tal i com està recollida al de Bill Bryson. Diu així:

El físico Leo Szilard anunció una vez a su amigo, Hans Bethe, que estaba pensando en escribir un diario: “No me propongo publicarlo. Me limitaré a registrar los hechos para que Dios se informe”. “¿Tú crees que Dios no conoce los hechos?”, preguntó Bethe. “Sí -dijo Szilard-. Él conoce los hechos, pero no conoce esta versión de los hechos.”

HANS CHRISTIAN VON BAEYER, Taming the Atom [Contolando el Átomo]

M’ha agradat molt aquesta anècdota. No vos pareix real com la vida mateixa?

Fa deu minuts, estàvem a punt d’arribar a ca nostra després de sortir a fer dues feines, quan un home que estava al front d’un grup amb aspecte d’estrangers, devien ser cinc o sis, ens ha aturat i en un correcte castellà amb accent d’haver estat après a fóra m’ha demanat:

- Conocéis bien este barrio?

A mi, des del fons del meu ésser, una estranya força m’ha compel·lit a contestar, sense pensar-m’ho més i amb un bon somriure a la boca:

- Sí.

Què hi hem de fer si de vegades l’excés de confiança et fa sentir-te massa segur de tu mateix? La qüestió és que la cosa s’ha complicat quan la següent pregunta anava de bars, a mi que no surt mai de marxa, i menys per aquest barri:

- Conoces un local que se llama Estrella de, mmm, no recuerdo…?

- Estrella de Mar?

- Mmm… sí, puede ser.

Quan ja he vist per on anava la pregunta -no ha pogut ser una pregunta sobre la història de la Ciutadella, o on arribava la línea de la platja el segle XIV, o com es va construir Santa Maria del Mar, o on és el Museu Tèxtil i de la Indumentària o, des d’on es portava l’aigua que dóna lloc al carrer del Rec… les típiques preguntes que li hagués contestat amb molt de gust- sinó que m’ha hagut de demanar per un bar:

- La verdad es que no sé dónde está, porque este barrio está lleno de callejuelas.

Això ha estat una bona jugada: donar la culpa als carrerons del barri de la Ribera de la meva ignorància supina a l’hora de contestar una pregunta tan imprevisible, o no. No li he dit que a mi tots els bars em semblen iguals, i que per això, amb més motiu, el Estrella de no sé on podia estar a la cantonada més inverosímil, però el meu somriure no dissimulat ja els indicava als meus interrogadors que no trobarien l’Estrella del Mar si de mi depenia. Per això s’han decidit a posar-me una pregunta de l’examen de repesca, molt més fàcil, pensaven. Hi ha gent que és molt il·lusa.

- Sí, claro… las callejuelas. ¿Y un bar donde podamos beber vino?

Fins avui creia que a tots els bars es podia veure vi, però per la seva forma de fer la pregunta crec que volien un bar específicament dedicat al subministre de vi. Quines coses. He pensat que si no volia quedar en ridícul, els havia d’enviar a qualque lloc. I així ho he fet, sense poder evitar un altre somriure delatador:

- En la plaza de la Iglesia (els hi he senyalat cap a la plaça de Santa Maria), encontraréis un bar para tomar vino.

L’home no tenia un pèl de beneit, i m’ha demanat què com es deia el bar.

- No me acuerdo exactamente, pero está en la esquina con la calle (això era veritat, l’enviava a un bar megaturístic que hi ha a una de les cantonades de la plaça). Es fácil de encontrar.

Total, que així ha acabat la història. Aquest diàleg que ha suposat l’intercanvi de unes poques frases m’ha resultat tan divertit que una mica més i ens posam a riure plegats, l’estranger i jo.

I encara estic rient només de pensar-ho. Sobre tot ara, que he cercat a google La Estrella del Mar i no em surt cap bar al Born amb aquest nom. Ni tan sols he encertat el nom.

Està clar, però, que en el país de los ciegos, el tuerto es el rey.