Avui vaig curt d’idees i no tenc clar de què vull escriure. Podria fer un post sobre les coses que tenc pendents per fer, però me podria sortir massa llarg i m’espantaria… Altrament podria comentar un disco, o un llibre, o una pel·lícula, o un programa de televisió, o una notícia, o una anècdota de la feina, o…, o…, o… Aish, estic indecís!
Quan passa el dia i no t’ha vengut al cap una idea clara sobre la que escriure, pots prendre dues determinacions. O bé escriure sobre una ximpleria o bé no escriure. Com me fa por aquesta darrera opció, perquè demà podria ser un altre dia sense idees, i passat demà un altre dia igual, i aquests dies podria també optar per no escriure res, fins que arribàs una idea meravallosa i digna d’escriure sobre ella, mentre això no succeís cauríem dins una sèrie que convergiria a un abandonament del blog. Així, doncs, preferesc escriure sobre el primer que m’ha passat pel cap. Escriuré sobre les meves dificultats paranormals per a netejar els plats.
El meu problema en rentar els plats, a part de no tenir rentaplats, fet que alleugeriria la tasca i solventaria els problemes que tot seguit explicaré, no és pròpìament amb el procés o activitat de rentar-los. És més complex que això. És un problema derivat de la incapacitat de rentar els plats i evitar la inundació de tota la cuina. Diguem que ja he mig superat l’etapa de fer la neteja dels plats i deixar petites incrustacions de matèria orgànica a l’atzar. Especialment de salsa de tomàtiga. Al cap i a la fi, l’eliminació de tota la brutícia s’aconsegueix fregant una mica. És cansat, sí, però desenganyem-nos. La força de l’aigua no és suficient per poder netejar la porqueria. Jo he intentat i no crec que sigui problema de manca de pressió de l’aigua. S’ha de passar el fregall ni que sigui una miqueta.
Evidentment, com menys aigua corri per l’aixeta, menys possibilitats de mullar-ho tot. Ho sé. Però a mi em passen diversos problemes simultàniament. El primer, és que no aconseguesc mai la temperatura adequada per a l’aigua. O massa freda, o massa calenta. Això requereix que hagi de concentrar-me en excés amb aquesta tonteria. I venga afluixar l’aigua calenta. I venga a pujar-la. Mentre sóc incapaç de regular això, les mànigues del pijama o de la camisa, estranyament ja han començat a empapar-se. És sorprenent que la força de gravetat sigui tan insistent en aquest quefer. Només dir que he arribat a rentar els plats amb gomes de pollastre enganxant les meves mànigues en una posició allunyada de les munyeques. Finalment el problema de la dispersió de l’aigua. No cumpleix cap equació diferencial de dispersió ni res. És pur atzar, caos, més aviat.
El drama sempre comença per unes gotetes d’aigua que s’escolen per les mans cap a la tarima de la cuina. Com la pica sol estar plena de plats i olles, a continuació sol passar que inevitablement un plat queda a cavall de la pica i l’exterior, volant, però de manera que el pendent que forma sempre és cap a defora. Evidentment, l’aigua es busca la manera d’escapar del forat negre que la porta directa cap a la depuradora, i es busca la vida per començar la inundació. No parlem dels plats que degoten i degoten, traidorament, a l’escorridor. No es pot controlar tot! Jo intent estar pendent de recollir l’aigua amb la vileda. No donc a abastament. I el pitjor sempre estar per arribar. Jo sé que succeirà, és un clàssic de la meva rentada de plats. Vull evitar-ho, però no sóc capaç. Quan he de rentar els coberts, apareix com art de màgia la cullereta petita, la de les postres, si n’hi ha de café, de café. Aquesta cullereta sempre tendeix a una posició inevitable: es posa a sota el raig d’aigua, que al caure sobre la seva superfície, sempre en posició còncava, converteix la pica en un brollador. Com les fonts de Montjuic, però sense colors ni música. Als meus crits i renecs no se’ls hi pot dir música, és clar.
Això que he explicat sembla una ximpleria, però hi ha algú en aquesta casa a qui no li sembla tanta ximpleria, més aviat és objecte de les seves simpàtiques observacions per a poder superar aquestes circumstàncies paranormals. I sempre queden les meves petjades per tota la casa per a recordar-li…
