ESCOLIUM

Estic fins als nassos de veure arreu el logo d’aquesta famosa revista americana per a homes que no esmentaré. El que més me sorprèn, però, d’aquesta moda tan ridícula, és que la major part de portadores de la conilleta -podria també ser un conill, però per alguna estranya raó hi ha un sexador de logos que deu haver dit que es tracta d’una femella- són dones! Enganxines, bosses, tota mena de complements, fins i tot tatuatges… Com es pot entendre que una imatge que és el paradigme de la dona objecte s’hagi popularitzat tant, i en pressumeixin les mateixes dones? Jo no ho entenc.

L’única explicació racional que li veig és que la campanya de màrqueting que encobreix aquesta moda és tan potent i està tan ben dissenyada que aconsegueix l’alienació total del seu públic objectiu.

Per una altra banda, crec que les principals admiradores d’aquest logo menyspreable són adolescents que o bé no n’entenen el significat per manca de maduresa, o bé són tan superficials que assumeixen el rol de mujer florero amb tota la dignitat del món.

He trobat, encara, una darrera explicació. Enllaçant amb el que vaig escriure fa un temps sobre les sabatetes, podria ser tan senzill que l’estètica passa per sobre, fins i tot, de la ideologia? És tan sublim l’art i la bellesa que pot arribar a justificar la destrucció dels propis principis ètics? Això, donant-li el benefici del dubte a la dubtosa qualitat estètica de la conilleta. Deix les preguntes per a qui les vulgui contestar…

Proposta musical: Ella Baila Sola - Mujer florero

Fa dies que no escric en aquest blog. I no és que no tengui temes pendents, ja que tenc apuntats en un paper que guard davall el teclat de l’ordinador fins a sis o set temes dels que volia escriure. Passa, però, que necessit més temps del que tenc, per raó de cansanci, mental i físic, per poder redactar les entrades de manera que no em deixi res del què voldria dir.

També sabeu que me vaig proposar escriure gaire de política, perquè cada dia me pareix que és més i més bruta. Però avui, quan he arribat, com molts dies, he obert el Diari de Balears i he llegit una notícia que m’ha indignat. Per als que no estau assebentats dels resultats electorals a les Illes Balears, resulta que el PP ha perdut la majoria absoluta a les Institucions més importants: Ajuntament de Palma. Consells Insulars i Govern Balear. Com la política que han practicat aquests quatre anys passats ha estat bastant poc consensuada, dialogant i, fins i tot, respectuosa amb els altres partits, ara resulta que s’estan quedant totsols a l’hora de pactar Programes de Govern.

Idò bé. Els del PP encara conserven alguns ajuntaments importants amb majoria absoluta, com és el cas d’Inca i Calvià. En aquest darrer ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta un senyor que es diu Carlos Delgado, de qui me’n guard l’opinió. Una de les primeres decisions del batle ha estat pujar significativament els sous dels tinents de batle, dels regidors i el seu propi. A més, i això és el que me pareix de jutjat de guàrdia, ha nomenat a dit més de quaranta assessors i càrrecs de confiança per a recolzar-lo en la seva tasca a l’Ajuntament.

Fent unes sumes amb el que diu el Diari, la suma dels sous dels regidors del PP i els assessors i càrrecs a dit, pugen a més de dos milions i mig d’euros. L’any 2005 hi estaven censades 47.800 persones. Això significa que a cada habitant de Calvià la broma dels nomenaments del senyor Carlos Delgado li surt per aproximadament 50 euros anuals, que no és poc.

Això en un municipi que pressumeix de ser un dels més rics d’Europa, però del que jo diria que és també un dels més lletjos de les Illes Balears. Per això acab amb una recomenació. Si heu de visitar Mallorca, no aneu a Calvià!

(A continuació, reproduesc l’article al que m’he referit abans)

El batle de Calvià nomena 40 assessors i càrrecs de confiança

Darrerament, la conclusió que s’extreu de cada convocatòria electoral és el creixement de l’abstenció.

Hi ha un cert desencís per el funcionament de la nostra democràcia, per l’allunyament del sistema de partits dels problemes dels ciutadans i per la creixent crispació, casos de corrupció i espectacle irrisori que ofereixen alguns polítics.

Però més pragmàticament, en realitat el creixement de l’abstenció va lligat a què el dia de les eleccions, l’anar a votar no és la nostra primera prioritat. Hi ha altres coses que ens atreuen més, com anar a la platja, sortir d’excursió o, simplement, quedar-nos a casa veient els esports del cap de setmana.

.

Per això, quan en unes votacions passa que l’escrutini és tan ajustat com el que ha resultat al Consell Insular d’Eivissa, on tot s’ha decidit per 53 vots de diferència, independentment que hagi estat en un sentit o un altre, cal reflexionar sobre la importància del vot.

I potser així, malgrat que ens faci mandra o tinguem plans alternatius que ens semblin més interessants, les properes eleccions ens recordarem que votar és una de les possibilitats que tenim per poder incidir -poc o molt- en la resolució dels nostres problemes.

Quan vaig començar a escriure aquest blog (com passa el temps, que ja han passat varis mesos!) vaig proposar-me no escriure de política, perquè estic força desencantat del sistema de partits i de les corrupteles que això implica. Generalitzar no es bo, i no diré que tots els polítics siguin igual de interessats i, moltes vegades, bruts -en el sentit d’obscurs-, però estic convençut que aquests calificatius, sobre tot aplicat als que podríem anomenar “polítics professionals”, no és un tòpic.

Però aquests dies de pre-campanya electoral estic llegint els diaris que venen farcits de notícies polítiques, i em bull massa la sang per estar callat i no fer una breu reflexió d’alguns detalls que me sobten, m’espanten o m’escarrufen.

En primer lloc cal parlar de les inaguracions i talls de cinta que sovintegen en aquestes dates. És un fastidi, per a una persona que està ficada dins del ram de la construcció i ho veu d’aprop, assebentar-se de les pressions que des d’esferes polítiques es fa per a inagurar a qualsevol preu obres que, o be porten molt de temps acabades (es pot a donar el cas que s’inagurin varies vegades), o be es posen en servei en un estat lamentable de precarietat, i no parlem de les deficiències en qualitat que les presses ocasionen. En una obra, qualitat i velocitat són paràmetres enfrontats.

Passa també el fenomen contrari. Aquests dies també es fa callar a gent que pot dir coses molestes, o s’aturen actuacions que són necessàries però poc populars fins que hagin passat les eleccions. Per exemple, conec el cas d’una obra que suposa el tall d’un carrer important d’una localitat que no esmentaré, però que està aturada fins després de les eleccions, no fos cosa que això li restès alguns vots a l’actual alcalde…

D’aquí a uns dies, sense que ens donin temps per a què ho païm, ens trobarem els carrers transformats en un camp de batalla per veure qui és que és capaç d’enganxar més cartells en poc temps. Els partits en això no esmerceixen recursos. Cartells amb les cares somrients dels líders mediocres -sense esmentar que en les enquestes sempre tenen valoracions inferiors al cinc- ens haurien de recordar amb quina facilitat es tuden els doblers. Hi ha un organisme que és dedica a auditar els comptes dels partits polítics. Crec que tots els que hi són ficats deuen ser el més semblant a les estàtutes que presidien les villes romanes, perquè no veuen, no senten, no oloren, no pensen…

Un altre tema que em treu de polleguera són les propostes faraòniques o fóra de lloc que aquests dies omplen els programes electorals. A més, normalment acaben en no res. Que si sotarrerem el ferrocarril en aquest municipi, que si farem tants de milers de vivendes de protecció oficial, que si els llibres de text seran gratuïts per a tothom. No diré que moltes vegades aquestes propostes no siguin atractives, però s’hauria de fer un curset d’economia bàsica als polítics per a què siguin conscients de què economia vol dir, abans de qualsevol altra cosa, optimitzar els recursos i què tot té un cost d’oportunitat. Avui dematí m’he despert amb una proposta d’en Jaume Mates, que deu veure perillar l’alcaldia de Palma, actualment en mans del seu partit amb na Catalina Cirer de batlesa, i s’han despenjat amb la proposta de construcció d’una nova línia de Metro a Palma. Li diuen línia circular -jo no veig que ho sigui- i costarà cinc-cents milions d’euros. No em vull estendre massa opinant sobre aquesta proposta, però, a primera vista, sembla que no hi ha demanda suficient per a aquesta línia de més de dotze quilòmetres que, en gran part, discurreix per uns terrenys que encara estan per urbanitzar… I això sense parlar de la línia de Metro que s’ha fet aquesta legislatura. Crec que poques ciutats poden pressumir de tenir un Metro diesel.

I després també hi ha les estratègies electorals. El PP Balear practica una estratègia, per exemple, d’exaltació de la bondat de les coses realitzades. Hi ha una mena d’eufòria que els obliga a fer exaltació de les bondats de totes les actuacions -i de les no actuacions-, per indefensables que siguin, que han fet en qualsevol lloc on han tengut una quota de poder. Fa uns dies en Jaume Matas deia que era normal que en període pre-electoral hi haguessin denúncies per irregularitats urbanístiques. Ho deia, es clar, després d’una denúncia en contra de l’actuació d’un alcalde del Partit Popular, però ho deia amb tanta naturalitat que el que sembla que actuava malament era el que denunciava, i que el seu partit era una víctima d’això. És comú a totes les declaracions que fan en mitjans de comunicació fer la sensació que les eleccions ja estan guanyades i que qualsevol cosa que pugui contradir aquest fet és una conxorxa contra la moralitat i el benestar. Crec que pensen que aquesta eufòria sense contenció desmobilitzarà als votants dels partits de l’oposició.

Per si de cas jo he fet els tràmits per votar per correu. Per malament que pensi que està la classe política en general, encara hi ha una gradació. Els partits minoritaris no estan tan podrits com aquells que duen molt de temps en el poder, enxufant als amiguets en les empreses públiques, i és per això que votaré per alguna de les opcions menys dolentes que tenc.

Navegant per internet vaig anar a parar a un article de Javier Couso, el germà d’aquell periodista de TeleCinco assassinat a l’Iraq, ara ja fa quatre anys. Després de llegir-lo vaig decidir que volia reproduir part de l’article al meu blog, perquè és tan cert i tan dramàtic el que diu, que paga la pena aturar-nos uns segons per pensar-hi.

A l’article, Javier Couso comenta que una possibilitat que tenim per lluitar contra les polítiques de dominació d’un país sobre un altre, és ser conscients dels efectes reals que cada dia, a molts llocs del món, produeixen les agressions militars, amb la connivència dels grans mitjans de comunicació que intenten reduir la vida a fredes xifres que ens insensibilitzen.

Els paràgrafs que reprodueixo -la part final de l’article- fan referència a què els morts a Iraq en quatre anys arriben a més de 650.000 persones (2,5% de la població). A Palestina, només l’any 2006, l’exercit israelí va matar 683 palestins.

L’article es diu Estadísticas de la muerte cotidiana. El podeu llegir sencer aquí .

[…]

Cuando pienso en José, pienso en cuestiones normales, acontecimientos cotidianos como sonreír, charlar, preparar un café, tomar una cerveza, comentar un problema, discutir, estar de acuerdo, disentir, veranear, celebrar, llamarse por teléfono…..sucesos ordinarios que hacen que la vida sea vida, una corriente que discurre como un río desde el nacimiento hasta la muerte. Esos son detalles de los que no nos damos cuenta hasta que desaparecen bruscamente; son, al fin, la esencia de la existencia.

Y es lo mismo para las 654.965 sonrisas, charlas o amores que se han extinguido en Iraq, para los 683 desayunos, celebraciones o susurros que ya no están en Palestina o para los cientos de miles de paseos, visitas, cuitas, perdones o gritos que ya no verán más amaneceres en cualquier lugar de la tierra donde estos ejércitos imperiales actúan. Podríamos seguir relatando casos sucedidos a lo largo y ancho del mundo, pero he querido centrarme en el área donde fue asesinado mi hermano y trasladar al papel lo que tanto mi familia como yo sentimos. Lo que se esconde tras esas cifras. Lo que ocultan tras los decorados construidos con números.

Entender esto, saber que nuestro familiar fue asesinado en medio de una de las múltiples agresiones en la zona, que sus sonrisas, sus palabras, sus besos o sus abrazos son los mismos que los de Hassam, Imán, Houmad o Nawfal fue lo que nos hizo abandonar el luto llorado en la intimidad de nuestra casa, para salir a exigir justicia, no solo para nuestra sonrisa sino para las de los demás.

Es así, trasladándolo a la realidad cotidiana, imaginando cómo sería soportar un día a día con miles de vecinos o familiares asesinados en nuestras ciudades, como podemos romper con la lógica de quien quiere números en vez de vidas, cifras en vez de sonrisas y realidades modeladas para pasar de puntillas ante este genocidio permanente.

Estadísticas de la muerte cotidiana. Por Javier Couso. 8 de Marzo de 2007.