ESCOLIUM

Després de moltes setmanes d’obres, el dissabte setze varen inaugurar una petita placeta que hi ha a la cantonada que formen el carrer d’Assaonadors amb el carrer de la Princesa. Es diu plaça de la Puntual. Ens hi apropàrem perquè se sentia música i s’hi veia un eixam de persones que gaudien de la festa. Perquè efectivament era més que una inauguració. Es tractava d’un acte emmarcat dins l’any Rusiñol, que se celebra des de juny de l’any passat, i s’hi recitaren alguns texts d’aquell autor, a més d’oferir als participants begudes i fruits secs.

Evidentment, no sabíem que fos l’any Rusiñol. Ben poca cosa sabía jo, de fet, d’aquest intel·lectual català de principis de segle. Ara també en sé ben poc, però a partir d’aquella inauguració al manco n’he averiguat algunes coses de la seva vida i obra.

Devia estar una mica tocat de l’ala. Santiago Rusiñol i Prats, nascut el 1861, era hereu d’una important família de fabricants, però als vint-i-nou anys, casat i amb una filla, ho abandonà tot per emprendre una vida d’artista. Se n’anà a Paris a estudiar pintura i inicià una prolífica carrera artística, inicialment com a pintor. Amb posterioritat es dedicà a la literatura, amb més de noranta títols de tots els gèneres. Va ser un precursor del modernisme i participà a plataformes com Els Quatre Gats, de Barcelona, o El Cau Ferrat, de Sitges.

Es va convertir en un dels escriptors més reeditats de la seva època. D’una de les seves novel·les més conegudes, L’auca del senyor Esteve (1907), se’n va fer una versió teatral que ha esdevingut un clàssic del teatre català. Rusiñol morí l’any 1931 a Aranjuez.

Ara estic llegint un recull d’aforismes de Santiago Rusiñol que me va regalar na Laura. Sota el títol Màximes i mals pensaments, aquest llibret recull una visió melancònica, amarga i desencisada de l’existència, on hi conviu la sàtira ferotge contra dones, metges i artistes al costat d’una profunda desconfiança envers la política, el progrés i, en el fons, la condició humana.

Us deixo alguns aforismes d’en Rusiñol, extrets del llibret esmentat, com a mostra:

La lluna de mel és el pitjor temps del matrimoni. Són els assaigs de la comèdia, on s’han de lligar els caràcters. L’estrena ve en tenir el primer fill. El fracàs pot venir a qualsevol hora.

Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.

Per sentir admiració envers un savi, no l’hem d’acabar d’entendre bé.

Dues coses que molesten molt a la vida són els crits dels infants i els silencis dels vells.

No hi ha pitjor mort que la de vellesa. Els joves es moren molts de sorpresa. Els vells són condemnats a mort que esperen l’hora.

Aquesta entrada es va publicar el 26/02/2007 a les 23:52 i està classificada a la categoria Literatura. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Els comentaris i el pinging estan deshabilitats.