ESCOLIUM

Es veu que ja és la tercera temporada que l’emeten, però jo fa només dues setmanes que la veig. Això sí, aquestes dues setmanes n’he vist els tres capítols seguits que n’emetien cada dia dimarts.

Mai he estat amant de les sèries ni pel·lícules en què surten metges o malalts. De fet, des de petit he tengut una certa aprensió a la sang i als hospitals. Tant és així que quan me demanaven si seria metge com mon pare, mai vaig considerar-ho com una opció a tenir en compte, ja que intuïa que seria incompatible la possibilitat de ser metge i el desmaiar-se davant una gota de sang. Els documentals sobre el cos humà em posaven l’estómac fatal! Si la vocació existeix, evidentment, la meva mai va passar per la medicina.

El que m’atreu de House no és el context hospitalari ni tots els termes complexes del parlar dels metges, ni tampoc la capacitat diagnosticadora que evidencia aquest metge que dóna nom i protagonitza la sèrie. Tampoc m’apassiona, si bé he de dir que en alguns casos les trob ocurrents i gracioses, les agudes respostes iròniques o sarcàstiques. El que m’ha agradat dels capítols que he vist, al manco d’aquests pocs capítols, és que darrera d’ells hi ha hagut històries que permeten anar molt més enllà de l’entreteniment i permeten una mica de reflexió.

Per exemple, en el primer dels capítols d’ahir –el d’aquesta temporada- l’argument girava a l’entorn d’una persona que havia sortit temporalment d’un coma i que acaba suïcidant-se per fer la donació en trasplantament del seu cor al seu fill. En aquest cas, House, amb les seves indicacions, quasi indueix al suicidi a ll’home. no ho fa explícitament, però li explica clarament com fer-ho per a no danyar el seu cor de cara a l’operació.

El segon dels episodis -com el tercer, reposició d’una temporada anterior- servia per qüestionar-se altres problemes ètics, com fins a quin punt una persona pot imposar el tractament mèdic que ha de seguir-ne una altra, si aquesta darrera s’hi oposa. També hi havia, en el fons, una història d’amor conclosa, però inacabada.

La pena de mort era un tema que també es tocava en el tercer episodi que es va emetre ahir. Fins a quin punt la societat és culpable de les accions d’un assassí, o la possibilitat de què una disfunció física pugui ser la causant d’un assassinat, servien per qüestionar diagonalment la pena de mort…

House utilitza uns mètodes molt qüestionables, amb els quals normalment no hi estic d’acord, però que li permeten resoldre casos que no podria resoldre cap altre metge amb una conducta intatxable. Dic que jo moltes vegades no hi estic d’acord perquè sóc un fermament defensor de què els fins no justifiquen els mitjans. Però, per a mi, la virtut de House radica en això, que em fa qüestionar-me fins i tot el que més sòlidament pensava.

Aquesta entrada es va publicar el 21/02/2007 a les 22:28 i està classificada a la categoria Reflexions, Televisió. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari, o trackback des del teu propi lloc.