ESCOLIUM

Després d’una temporada llarga desconnectats de la música en viu, ahir ens vàrem retrobar amb la Nueva –en aquest cas Novísima- Trova Cubana dins el marc del festival barceloní Barnasants.

La Nueva Trova s’encarnava en aquest cop en la figura de Santiago Felíú, trovador cubà al qual no havíem escoltat gaire i a qui, pràcticament, només coneixíem per referències. Nascut l’any 1962 pertany a una segona generació de cantautors cubans sorgida des dels anys vuitanta, una década i escaig després de l’eclosió de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés –referents mundials de la Nueva Trova Cubana. Des del meu punt de vista, la carrera impressionant –tant per la quantitat com per la qualitat de les seves cançons- dels dos cantautors esmentats, enlloc de potenciar, ha eclipsat sempre irremeiablement i involuntària, les figures de nous trovadors com en Santiago Feliú, Carlos Varela o Frank Delgado, entre d’altres, a qui no se’ls ha valorat prou, i que anaven sorgint amb noves idees que aportar.

Ahir en Santiago Feliú va pujar sol a l’escenari on l’esperaven una guitarra i un piano. El piano es podria considerar accidental, ja que només hi va tocar dues o tres cançons, la darrera d’elles El viento eres tú, en els bisos, com a homenatge als 60 anys d’en Silvio. Però on realment destacà Santiago Feliú és quan interpretà les seves cançons amb l’acompanyament de la guitarra, amb la que té un estil personalíssim. Vàrem entendre per què Santiago Feliú era un dels noms que destacava sempre en Mauricio Díaz hUESo, l’any que va viure a Barcelona, quan parlava de guitarristes que l’havien impactat.

Per explicar millor això de l’estil personalíssim, recorreré a les paraules que sobre això va escriure Noel Nicola en el primer disc de Santiago Feliú, Vida (1986):

“Sucede a veces que los fotógrafos o los diseñadores cometen el error de imprimir al revés el negativo de una hermosa toma de un guitarrista derecho, y el resultado es que contemplamos un guitarrista supuestamente zurdo […]. No hay error. Santiago toca ‘a la zurda’…¡por partida doble! El coloca la guitarra para tañer con su mano izquierda y formar las notas y acordes sobre el diapasón con su mano derecha, ¡pero no le cambia el orden a las cuerdas! ¡las deja ‘a la derecha’!. Así le quedan los bajos ‘abajo’ y los agudos ‘arriba’. He visto antes a algún guitarrista zurdo tocar así, pero en lo que alcanza mi experiencia, ninguno que lo hiciera así de bien, llenando tanto el espectro de posibilidades del instrumento y eso, claro, con una técnica que ha tenido que inventarse el solito. La primera impresión suele dejar atónito a todo el pueda entender un poco lo que él se trae, precisamente, entre manos. Esta forma de guitarrear genera algunos timbres especiales y un ’sentimiento’ armónico propios que han marcado la creación de Santiago y que él ha ido desarrollando en sus composiciones posteriores.”

Fins i tot, en un moment donat va canviar l’afinació de les cordes de la guitarra per a una cançó. No es estrany que cap al final de l’actuació fes broma los críticos dirán que me pasé el concierto afinando…

Vestit amb un polo blau màniga curta amb ratlles vermelles horitzontals, texans i ulleres de sol –que després es va treure- Santiago Feliú va anar repassant les millors cançons de la seva discografia, amb petits comentaris en algunes d’elles. Para Bárbara, Ansias del alba, Mi mujer está muy sensible, Mickey y Mallory, Alto el Fuego, Sin Julieta, Iceberg… són algunes de les cançons que van anar succeint-se en el concert d’ahir, amb la satisfacció del públic. En algunes d’elles, a més de la guitarra, també les acompanyà amb el só d’una harmònica penjada al coll.

Com a punts negatius cal dir que, si bé Luz de Gas té una atmosfera adequada per a aquest tipus de concerts -tret de les presses que tenen sempre per acabar-los i poder transformar la sala en discoteca-, les cadires (d’aquelles plegables i més barates) s’acaben convertint en un infern. Clar que l’infern és menyspreable si l’hem de comparar amb la companyia d’algunes persones que, segurament víctimes del fenomen fan, no saben romandre a la sala amb el silenci i respecte suficients per a no molestar a les altres persones del públic.

Tornant a en Santiago Feliú, si hagués de quedar-me amb algun valor d’aquest trovador, jo en destacaria l’energia amb que segella les seves cançons, que li donen un aire que fins i tot es podria definir com a roquer. En definitiva, es tracta d’un músic que té un estil propi i ben definit al qual va pagar la pena anar-lo a escoltar.

Santiago Feliú a Barnasants
17/02/2007. 22:00.
Sala Luz de Gas. 20 euros

Aquesta entrada es va publicar el 18/02/2007 a les 15:35 i està classificada a la categoria Música. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Ara mateix els comentaris estan tancats, però pots trackback des del teu propi lloc.