ESCOLIUM

Avui hem escoltat el disc “Al final de este viaje…” d’en Silvio Rodríguez. Feia molt de temps que no l’escoltàvem, malgrat que és un dels discs imprescindibles d’aquest cantautor.

Hi surten deu cançons composades entre 1968 i 1970. Totes elles et descubreixen un Silvio que necessita de la poesia per expressar els seus pensaments més íntims. Això fa que difícilment puguis comprendre les lletres d’aquestes cançons en la seva plenitud, ja que sempre hi ha frases que se t’escapen, per manca de coneixement del context o simplement perquè així ho va voler l’autor; en algunes cançons això és més evident que en altres.

Com a contrapartida, cada vegada que les escoltes descubreixes sempre coses noves. En algunes coses et sents còmplice de l’autor; en altres penses diferent, però respectes i admires què be que pot arribar a expressar una persona, amb l’ajuda només de la música i el llenguatge, els seus sentiments o pensaments.

Entre les cançons que inclou aquest disc hi ha Ojalá, que és possiblement la cançó més coneguda d’en Silvio Rodríguez. S’ha parlat molt d’aquesta cançó, de les seves metàfores i del seu simbolisme. En aquells temps en els que jo anava a camps de treball i campaments, alguns deien que estava dedicada a un dictador sudamericà. Pel que sembla, però, està dedicada a un dels primers amors d’en Silvio.

A patriagrande.net he trobat l’explicació del mateix Silvio: «Ojalá yo la compuse a una mujer que fue, podríamos decir, mi primer amor. Fue un amor que tuve cuando estuve en el ejército, haciendo mi servicio militar. La conocí cuando tenía 18 años, fue mi primer amor importante en el sentido de que fue el primer amor que me enseñó cosas. Era una muchacha mucho más evolucionada que yo, mucho más inteligente, más culta. Me enseñó, por ejemplo, a César Vallejo. Después nos tuvimos que separar, estaba estudiando medicina y en fin, no le cuadró. No sé por qué estudió medicina, cosa loca de ella, en realidad siempre fue de letras. Después estudió letras, se fue a su pueblo Camagüey, a estudiar eso y yo me quedé solo aquí en la La Habana, totalmente desolado. Pasaron los años y el recuerdo de aquel amor tan bonito, tan productivo, tan útil (ojo, no confundir con utilitario), enriquecedor, de aporte a uno… pues, estaba obsesionado yo con esa idea. Y porque fue un amor frustrado, tronchado por las circunstancias, por la vida, no fue una cosa que se agotara, pues se me quedó un poco como un fantasma y por eso compuse esta canción en un momento quizás de delirio, de arrebato, de sentimiento un poco desmesurado: ojalá esto, ojalá lo otro…»

Per a mi sempre tendrà la càrrega sentimental de ser la primera cançó que vaig conèixer d’en Silvio Rodríguez. La que me va ensenyar a apreciar les cançons que tenen molt més que una lletra i una música, les que t’enriqueixen obligant-te a pensar o t’aproximen a la Bellesa fent que et sentis molt petitet davant la immensitat de l’Univers. Per això cada vegada que l’escolt faig un viatge en el temps, cap enrera, aturant-me a llocs com Son Serra de Marina, Menorca, Cala Murta, el Poble Espanyol, el Port Vell, la plaça del Rei o l’Auditori, entre d’altres. En tots ells tenc records lligats a aquesta cançó.

I encara, cada vegada que escolt el disc Mano a mano, de la gira de’n Silvio amb n’Aute, quan sóna aquesta cançó i el públic es posa a cantar la tornada sense que tan sols en Silvio ho hagi de demanar, veig que compartesc un fet màgic amb molta gent. No puc evitar que sempre se’m posin els pèls de punta.

Aquesta entrada es va publicar el 03/02/2007 a les 21:52 i està classificada a la categoria Música. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots anar abaix de tot i comentar. Ara mateix el pinging està deshabilitat.