És que sóc un porc?
16/02/2007Tenc una mare que no me la meresc. Vull deixar-ho clar des del principi d’aquest post, com a acte de contrició, per la mala existència que, en l’aspecte del qual vull parlar avui, li he donat tota la vida.
L’ordre i la neteja han imperat des de sempre a la nostra casa de Palma. Ma mare sempre ha estat molt amant d’aquells valors, fins al punt que per a fer-la rabiar una miqueta, sovint li demanava si allò havia de ser una casa o bé un museu. Per fer-vos una idea, allà es planxaven fins i tot els draps de cuina, la roba interior, els llençols, les cortines, buff. Quina pèrdua de temps!
Des de ben petit ma mare me va educar amb l’obsessió de què sempre havia d’anar ben net i ben pentinat per tot. Jo no tenia oportunitat de donar vida als meus instints de rebel·lia amb massa garantia d’èxit, perquè era petit, és clar, un nen polit que malgrat tot tenia una espineta clavada.
Vaig anar cresquent amb el desig d’alliberar el meu costat més porc. Poc a poc l’anar ben pentinat va anar deixant de tenir sentit… encara me quedava el poder gaudir de la pols, de les taques de tomàquet fregit a les camises, del greix que ho pringa tot. Però al fons de la consciència hi havia la veu de la meva mare: posa’t la roba neta, renta’t les dents, posa’t colònia, etc. que em tombaven cap a la drecera de la pulcritud i m’allunyaven de la brutícia.
Arribà, però, el temps dels estudis a Barcelona. Això ja fou una altra cosa. Amb el temps vaig compartir pis i vaig aprendre ràpidament dels meus, ara, ex-companys. Malgrat les trucades periòdiques de la meva mare recordant-me les grans virtuts de la neteja, l’orde i pulcritud, vaig aprendre a rentar els plats un cop per setmana, a posar paper d’alumini sota els fogons per a no haver de netejar-los més que un cop cada mig any, a netejar la roba amb un litre de suavitzant per a què el bon olor durés més temps… Aquell temps també va ocasionar un gran desenvolupament intel·lectual en tots nosaltres. La comprovació de la llei de la gravetat en les distintes rentades de roba sense centrifugar, que feien que la roba quedés planxada de només estendre-la, o be les diferents teories que sorgiren arran de la generació espontània de les –en aquell temps- anomenades “bolillas negras” (que patien una mena d’atracció mútua fins a formar grans estructures que sempre s’iniciaven sota els racons i s’anaven estenent per tota la casa com si fossin gremlins), són exemples dels fruits de la recerca filosòfica que la porqueria pot arribar a proporcionar als seus cultivadors.
Vaig acabar la carrera i aquella veueta de la meva mare seguia martellejant-me contínuament al cervell. L’entrada al món laboral ja havia fet adonar-me’n de la importància de les aparences en les relacions socials. Això era una de les causes que feia que sempre els més incompetents estiguessin en els llocs de més responsabilitat. Des del primer dia va començar a cobrar força en mi la idea que s’havia d’anar ben arreglat a la feina. Tampoc no calia anar d’americana i corbata, però no es podia anar en vàmbes o calçons curts. S’havia d’anar mitjanament be, i l’etapa de rebel·lia ja s’anava donant per superada. Havien acabat aquells temps de viatjar en banyador i samarretes descolorides…
Però des de que estic a la meva actual empresa estic patint una altra crisi de polidesa. No és que em manqui l’endreçament personal –les dutxes no falten regularment-, però me n’adono que, darrerament, la roba que duc deixa molt que desitjar. La meva feina implica haver de passejar-me sovint per les actuals obres d’accés de l’AVE a Barcelona. Quan això succeeix, després d’una observació acurada d’aquells que més en saben, com per exemple els meus caps o els meus clients, dels qui he copiat la tècnica amb precisió, me faig uns plecs a l’extrem dels pantalons per a evitar ésser tacat pel fang, la pols i el greix que abunden a l’obra.
És ben per demés, totalment inútil. No tinc aptitud per a la neteja. Després de dos anys a l’empresa, poc a poc me n’he anat adonant que les taques sempre t’esperen allà on menys t’ho esperes. Quan no és del terra, el fregar una columna ja et deixa una taca negre impossible de llevar de l’abric o del jersei. Les vies també hi contribueixen amb el seu greix preparat per deixar-te una record als pantalons. No parlem dels llacs que es formen per l’ús de l’aigua a l’obra, que forma un fanguet de les suficients dimensions com per no dissuadir-te de passar per sobre d’ell, però per deixar-te incrustacions als baixos dels pantalons si ho fas alegrement. Fins i tot, ara sovintegen els brolladors que, des del pis superior, et deixen caure un raig d’aigua marronenca per allà on no pots evitar passar. En fi, que l’obra és una soll.
Abans em canviava a cada taca que veia. Ara ja passo. M’he de rendir a l’evidència: sóc incapaç de baixar a l’obra sense tacar-me. Per això he arribat a la conclusió que una marca de greix o de fang no són raons suficients per enviar els pantalons tacats al cove de la roba bruta. Els canvio només quan no tenc perspectives de tacar els pantalons nets el mateix dia de posar-me’ls. El pitjor és que no em sento malament per anar així, malgrat no fer cas dels consells que em donava –encara ho fa de tan en tant- la meva mare. Serà que estic transformant-me en porc?