ESCOLIUM

Hi va haver una època de la meva vida en què no n’agafava cap per principis.

Crec que em va traumatitzar una vegada, en els meus primers anys a Barcelona, que pel viatge des de l’Aeroport a Sants me cobraren dues o tres mil pessetes. S’ha de dir que en aquell temps jo solia volar més que ara, i era ben conscient que el mateix desplaçament usualment me costava la meitat. M’havien estafat i des d’aleshores vaig decidir no agafar-ne cap altre. I possiblement vaig estar més de cinc anys sense anar en taxi.

Quan vaig començar a fer feina, poc a poc me vaig haver de treure les manies. Per anar de l’empresa on feia feina a l’Administració, escassament a sis o set illes de l’Eixample, el meu cap sempre ens feia anar en aquest mode de transport. Algunes vegades estava justificat, ja que si no havíem de carregar amb projectes, estudis o altres útils, però altres vegades era simplement amor al taxi. Es diria que el meu ex-cap era taxífil. També és veritat que és més fàcil i agradable anar en taxi quan ho paga l’empresa.

La qüestió és que avui hem hagut d’agafar un taxi per anar al Centre. Des de que l’Ajuntament inventà la zona verda, com no es pot aparcar, és una de les alternatives que s’ha de considerar. Sempre que no hi hagi alternativa, és clar. Avui no n’hi havia perquè teníem el temps comptat.

Quan hom crida un taxi, donada ja la llarga experiència en el tema, espera que el taxista sigui una persona que o be no diu una sola paraula, fent gala de la insociabilitat –de vegades fins i tot malhumor, mala llet o, simplement, mala educació- que caracteritza a les persones que es passen tot el dia dins un cotxe, o be el cas contrari, el taxista és un xerraire que t’intenta donar conversa fins i tot si li fas palès que no tens ganes ni tan sols d’obrir la boca per badallar.

 Avui ens ha tocat el xerraire, però per contra del que és habitual, la seva conversa era agradable. El nostre taxista d’avui ha estat fins i tot simpàtic –existeixen! – i tenia un sentit de l’humor irònic que li permetia fer una crítica constructiva de la seva professió. Ara que ho penso, també evidenciava un bon sentit de l’observació que li permetia parlar-nos de la seva aguda visió de la Ciutat. Fins i tot tenia un pla de viabilitat orientat al taxi per a la SEAT.

Jo diria que era una mena de filòsof del taxi, al qual no l’importava que el trajecte fos menys barat si això implicava donar un millor servei públic. Taxis còmodes i adaptats al viatger, era la seva filosofia. Cada minut perdut en un trajecte, per raons de la mala ordenació viària, era un minut perdut per al client i un minut amb un taxi lliure menys a la ciutat.

En fi, que m’afegeixo al meu company de viatge i si hi ha eleccions, jo, el votaré.

Aquesta entrada es va publicar el 13/02/2007 a les 23:33 i està classificada a la categoria La ciutat de Barcelona, Crònica diària. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari, o trackback des del teu propi lloc.