ESCOLIUM

Avui ha estat un dia estrany. Gairebé tot el matí he estat a l’Obra, suposadament a una demostració d’un sistema de recollida de dades topogràfiques específic per a la via del ferrocarril. Dic suposadament, perquè a molts pocs metres hi havia una bobcat picant el muret d’una andana que feia un renou ensordidor que m’impedia escoltar res del que s’estava dient, desvirtuant per complet la demostració. No teníem gaire marge on estar, a més, perquè la via on es podia fer la prova no era molt llarga, però quan volíem allunyar-nos una miqueta de la màquina, aquesta estranyament se’ns acostava més ràpid del que ens en podíem allunyar… Coses que passen! És un miracle que aquest soroll no m’hagi fet mal-de-cap.

Després, ja a l’Oficina, m’he hagut de barallar amb un plànol de CAD de l’estació, ja que el Client volia que li enviés l’esmentat plànol al Cap d’Operacions. El que semblava senzill s’ha convertit en una croada a la recerca de la referència perduda. Una mica més i he de trucar a l’Indiana Pons, el d’Ossifar. Me n’he sortit amb la seguretat que el que estava enviant no servirà per al que es necessita, i el problema tornarà cap a mi, qual si fos un boomerang.

La veritat és que m’he agobiat una mica amb el punyeter plànol, i sense adonar-me’n li he donat volada als pensaments, arribant a la conclusió que tenc que posar ordre a les meves tasques pendents, que em persegueixen, tan laboralment com personal. He fet honors al nostre despatx, i després de molt pensar he arribat a la conclusió que no me basten dies de 24 hores. Per una banda, la feina, tan difusa com sempre, sembla que no avança. Això és perquè cada dia hi ha més coses que mirar, més coses que fer, més coses que comprovar… I si a sobre depens de tercers, que a sobre estan a més de sis-cents quilòmetres, estàs llest. Ja veurem si ens en sortim. Paral·lelament, les meves recerques genealògiques estan aturades, com està el llibre que tenc sobre la tauleta de nit, i la necessitat d’ordenar el meu disc dur, llibres, discos, armaris…

Per anar cap a casa m’he mullat. Plou, i a defora bufa es vent, que me fa sentir petit, com un granet d’arena… Això em fa pensar amb en Tomeu Penya.

La qüestió negativa del dia, però, és que na Laura ha agafat el grip, pobreta. Trenta nou amb quatre ha arribat a tenir! I no ha pogut disfrutar de la tarda de bàsquet.

La Copa del Rei ja és aquí. Quarts de final. La veritat és que el bàsquet s’està convertint en l’únic esport que toler per televisió. Quan a damunt ets d’un equip sofridor com és la Penya, i aquest guanya en un final apoteòsic -perdia de 5 a manca de 51 segons, ha forçat la pròrroga i l’ha guanyada- es converteix en un esport emocionant i meravellós. El dissabte tenim servida la semifinal contra el Barça, que també ha guanyat. Força Penya!

En fi, que tenc molts fronts oberts i poc temps per a dedicar-los-hi. I encara no ha començat el segon semestre. Conclouré el post amb una imatge. Es tracta d’un quadre d’en Barceló. M’encanta! Està pintat a Mali, on segur que el temps no és el problema.

Aquesta entrada es va publicar el 08/02/2007 a les 23:55 i està classificada a la categoria Crònica diària. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots anar abaix de tot i comentar. Ara mateix el pinging està deshabilitat.