ESCOLIUM

No em referesc a la revista més emblemàtica dels Països Catalans. Tampoc vull escriure del que els valencians en diuen l’oratge. Avui només vull fer una ressenya del inexorable pas del temps.

Atrevidament recurrent, el pas del temps omple els buits del meu pensament. No és angoixant, però sí que és una constant que s’esmuny com els spaghetti a la forqueta. Deixa un regust variat, encerts i desencerts, gaudis i tristeses, hi conformen un mar-i-montanya peculiar. Ell, sempre triomfant, continua. Mai s’atura.

Està a punt de sortir un disc d’en Pep Sala. Quan amb en Carles Sabaté formaven Sau els podia escoltar, fins i tot m’agradaven. Des de què el grup se dissolgué, ja no l’he seguit, podríem dir que no ha estat present en les meves coincidències vitals. Crec, però, intuesc, que no m’agradaria gaire la música que fa ara. El que si m’ha agradat és el títol del seu nou disc: Manual Teòric i Pràctic sobre el Pas del Temps. Crec que tothom té el seu manual, però és interessant publicar-lo en forma de música.

En qualsevol cas, el temps passa, segueix passant com una sageta i l’hem de tenir com a company de viatge, sense possibilitat de separar-nos, element imprescindible que fa que la monotonia s’escoli per el forat negre de l’oblit.

I això ho escric avui, quan ja no me’n recordava de la meva darrera actualització. Quan voldria que passàs més a poc a poc. Quan el seu pas deixa rastres ben evidents a les fotos de fa vint anys…

Aquesta entrada es va publicar el 22/11/2008 a les 10:06 i està classificada a la categoria Crònica diària. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari, o trackback des del teu propi lloc.