ESCOLIUM

La primera vegada que vaig ser conscient de l’existència d’en Chichikov va ser quan llegírem La Ciencia del Adiós, de n’Elisabet Rasy. Record que a un dels primers capítols es feia menció d’aquest antiheroi de la que es considera primera novel·la russa moderna: Ànimes mortes.

Per això, quan vaig veure aquest títol a una tenda de llibres de segona mà no ho vaig dubtar massa, i vaig decidir que aquella seria una de les lectures d’aquest estiu que fa poc que hem deixat enrera. Fa poc, però per part meva sembla que faci mig any que es va acabar; el mateix temps que fa que hauria d’haver escrit les sensacions que va provocar en mi aquell llibre. Perquè foren moltes sensacions.

Ànimes mortes és un llibre que omple a lector. Pàgina rera pàgina t’endises en la Rússia quasifeudal del segle XIX. Chichikov, el protagonista, és un pícar de moralitat dubtosa que ens fa gaudir de grans moments èpics, humorístics, irònics… Sense entrar en l’argument, cal dir que al llarg del llibre la simpatia del personatge ens conmou, i anam fent-nos còmplices de les estafes i malifetes que, amb molta classe - això sí-, enginya Chichikov. Tots els personatges secundaris que van deturant-se a la novel·la, des dels sirvents fins als de més alta alcúrnia, són descrits amb una precisió captivadora, retratant (i molt sovint denunciant) les formes de fer i pensar de la societat russa d’aquell temps.

L’autor del llibre és Nikolai Gogol (1809-1852), qui publicà la primera part d’Ànimes mortes el 1842. Aquesta és la seva obra màxima, a través de la qual exalta el sentiment patriòtic dins la cultura russa. La peculiaritat és que ho fa d’una manera satírica, preconitzant unes reformes que més tard haurien d’arribar. Gogol escriví una segona part d’Ànimes mortes, però la radicalització del seu pensament i el fanatisme religiós que el trastornaren els últims anys de la seva vida, el portaren a la decisió, dies abans de morir, de cremar el manuscrit de l’obra, la qual cosa s’ha considerat un suicidi literari de gran magnitud.

Només s’han conservat fragments de la segona part d’Ànimes mortes. Aquest és una de les causes que fan que, quan has acabat el llibre, resti en el lector una sensació encara més intensa de què manquen pàgines per seguir gaudint de la particular història d’en Chichikov.

Aquesta entrada es va publicar el 06/11/2007 a les 20:36 i està classificada a la categoria Literatura. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Ara mateix els comentaris estan tancats, però pots trackback des del teu propi lloc.