ESCOLIUM

Avui hem anat al cinema. Feia molts i molts mesos que no hi anàvem, i me n’he recordat per què: gent que comenta cada escena sense pudor, mòbils que sonen intempestivament, llaunes que s’obrin, els típics devora-crispetes que imiten les màquines elèctriques per a la destrucció de documents, plàstics que gemeguen quan s’arrufen i, sobre tot, rialles… moltes rialles a destemps, que l’únic que indiquen és que el que està mirant la pel·lícula no se n’està assebentant de res.

Perquè la pel·lícula que hem vist era l’equatoriana Qué tan lejos, una pel·lícula molt recomanable i que té excel·lents tocs d’humor escampats arreu. Dues noies que es coneixen durant un viatge des de Quito a Cuenca; dues formes de conèixer un país i dues formes d’aproximar-se a una altra persona. I al cap i a la fi, l’adaptació, la comprensió i l’aprenentatge d’una a l’altra. Bones interpetacions dels diferents actors que intervenen, fotografia esplèndida i una música aconseguida.

Malgrat totes les inconvenències que enumerava al principi d’aquest post, anar al cinema encara té el seu encant i paga la pena. Sobre tot si tens la sort d’encertar la pel·lícula. Com avui. Per això hi tornarem.

Aquesta entrada es va publicar el 07/10/2007 a les 23:24 i està classificada a la categoria Cinema, Crònica diària. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Ara mateix els comentaris estan tancats, però pots trackback des del teu propi lloc.