ESCOLIUM

Per què m’és tan difícil adoptar una posició neutral davant de qualsevol fet? Tant si es tracta d’un esdeveniment insignificant com si es tracta d’un fet transcendental, sempre hi he d’adoptar una posició crítica. Potser no és tan estrany, això, i tothom que protagonitza -o tan sols presencia- un esdeveniment també s’ha de posicionar, concientment o inconscient, d’acord a uns criteris que bàsicament es redueixen a la interorització perceptiva d’allò que ha passat. Fa dies que li donc voltes i m’assusta la simplicitat del criteri. Em posicion davant les coses d’acord a si m’agraden o no m’agraden. Així de simple.

És simple, però no fàcil. De vegades no és immediat saber si una cosa agrada o no agrada. Per poder saber-ho, a més, hi influeix de manera decisiva el coneixement contextual per poder valorar allò que és objecte de reflexió. L’estudi i el coneixement no fan res més que permetre assolir criteris de valoració, però alhora esbiaixen la percepció primera. Això ho pot complicar una mica més. De qualsevol forma, en el meu cas, en la majoria de casos arrib a conclusions en molt poc temps, fins i tot es pot arribar a pensar que els prejudicis també són condicionants que van associats irremisiblement a la valoració dels fets.

Però a més a més, hi ha un altre detall que me ve al cap quan pens en aquest procés de crítica, valoració o posicionament que es reflecteix d’una manera directa en aquest blog. És un tret que pot ser molt diferent en cada persona. A cadascú li agrada més o menys el fer públics els seus posicionaments davant diferents esdeveniments. És evident que hi ha gent que guarda les seves opinions en el fons del seu cor; d’altres, en canvi, les fan públiques i les espargeixen al vent. Jo tenc les dues vessants. En aquells temes més externs, trivials o intranscendents, som el primer en posicionar-me. Ara be, en aquelles coses que fan referència a la intimitat de la persona humana, aquells pensaments més íntims, m’és més difícil exterioritzar-los.

En fi, crec que no m’he expressat gaire bé. Potser aquesta reflexió no té sentit, i segurament psicòlegs o pedagogs ja han publicat llibres al respecte, però em venia de gust deixar-la per escrit. Per a no oblidar-la.

Aquesta entrada es va publicar el 20/05/2007 a les 22:05 i està classificada a la categoria Reflexions. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari, o trackback des del teu propi lloc.