ESCOLIUM

Què bé que s’ha acabat la setmana laboral! He arribat al divendres amb les forces ben justetes i unes ganes enormes de poder descansar. Sobre tot perquè han estat dies farcits de petits detalls que han enterbolit lleugerament el plàcid curs de la feina.

Avui m’he ficat en un embolic per no seguir la meva intuició. Està clar que hi ha vegades que no es poden delegar ni tan sols les tasques més simples, perquè t’exposes a què falli alguna cosa i hagis de ser tu la persona que respongui d’allò que no s’ha fet bé.

Una cosa semblant és la que m’ha deixat fóra de joc, però és igual; tampoc hauria de tenir la importància que se li volia donar. Me marcarà un poc, supòs, ja ho veurem.

Tampoc m’agrada que per abús d’uns quants hagin de pagar justos per pecadors, no es reconeixi la diversitat d’esforç i que s’hagin de condicionar o supeditar uns amb altres.

I seguim amb el problema de sempre de no valorar les coses. Quan una cosa-bona es converteix en rutinària, la seva absència no es veu com una no-cosa-bona, sinó que es percebeix com una cosa-dolenta. Això no és.

Aquesta entrada es va publicar el 27/04/2007 a les 23:30 i està classificada a la categoria Crònica diària. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari, o trackback des del teu propi lloc.