I vindrà l’adéu…
27/03/2007No seria fidel a mi mateix si no dedicàs una entrada d’aquest blog a en Lluís Llach, amb motiu de la seva retirada dels escenaris.
Les primeres cançons que vaig sentir d’ell varen ser a un campament a Menorca, quan tenia 14 anys, i foren Abril 74, Jo sé i Si em dius adéu. Després seguiren On vas (Cançó sense nom) i L’estaca. Això ja em va conduir a escoltar el disc Lluís Llach a l’Olimpia, un vinil al que vaig condemnar a donar moltes voltes al tocadiscs de casa… Poc a poc varen anar caient a les meves mans discs com Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 i Ara, 25 anys en directe.
Per reis, crec que l’any 1993 el tio Andreu me va regalar Un pont de mar blava. A partir d’aquest disc, Lluís Llach va passar de ser un simple cantautor a ser més que un artista. Aquell disc no és un recull de cançons. És una obra unitària que té un sentit que va més enllà del que sembla a primera vista. Després d’aquest disc vaig ser jo qui va començar a comprar discs d’en Lluís Llach. Campanades a morts i Viatge a Itaca em confirmaren que estava davant un altre exemple de persona, per l’obra del qual ja queda justificat aprendre català perquè les lletres i músiques d’aquest cantautor eleven la cançó catalana a patrimoni de la cultura universal.
Recordo amb emocíó un programa de La vida en un xip, dirigit i presentat per en Joaquim Maria Pujal, dedicat a en Lluís Llach que em va arribar al cor. Per exemple, l’anècdota de Laura Aymerichs al Camp del Barça, sempre ha provocat en mi un brollador de llàgrimes d’emoció. Avui, després de la seva retirada, quedaria més que justificada la seva reemisió.
La seva sensible relació amb Miquel Martí i Pol, la seva posició política sempre honesta i la coherència que ha presidit tota la seva actuació pública, ratificada una vegada més en les denúncies que ha fet en els concerts del seu acomiadament, fan que per a mi, en Lluís Llach ja sigui un mite.
Jo sé (Lluís Llach)
Sé que si sento el plor
de l’ocell quan vola,
ets tu que en algun racó plores,
que, com l’ocell ferit,
ple de sang al pit,
a l’arbre sec un niu implores.
Però jo vull ésser,
per a la teva tristesa,
com el polsós i vell armari
que guarda els mals records
entre la foscor
i t’impedeix poder tornar-hi.
Però aixecar-te no puc jo.
Pas a pas, el teu esforç
farà, només voler,
que en aquest teu desert
puguin néixer noves branques.
Obre el ulls i mira al front.
Trobaràs sempre quelcom
que vulgui el teu alè,
que digui: “Dóna’m fe,
vull seguir la caminada”.
Sé que si enmig del mar
veig una gavina
lliscant dintre l’espessa boira,
ets tu que estàs cercant
un recer, un empar,
un lloc entre les roques.
Però jo vull ésser,
per a teva incertesa,
el cop de vent que trenca l’aire
i t’obre l’horitzó
per a reprendre el vol
que et portarà a la nostra platja.
Amor particular:
Que tinguem sort (amb Pedro Guerra):
Abril 74: