ESCOLIUM

Vilajuïga. Dimecres, vint-i-vuit de març de dos mil set. Dos joves equipats amb vestimenta reflectant estan fent una inspecció visual al pas superior amb el qual la carretera creua les vies de ferrocarril, a uns tres-cents metres de l’edifici de l’estació.

Per poder realitzar fotografies del pont, els joves -un noi i una noia- decideixen caminar per una de les vies d’apartat, que està de baixa, fins a situar-se sota el pont. Cal apuntar que l’estació de Vilajuïga està en una zona del poble que queda allunyada de tota casa habitada. Només un petit polígon industrial, amb poca activitat, està als voltants de l’estació, però sembla que estigui molt lluny perquè la tramuntana, que aquest dia bufa amb força, impideix sentir cap soroll a més de deu metres de distància. Ni tan sols se senten els motors dels cotxes que passen a gran velocitat per sobre del pont.

Un tren regional s’atura a l’estació. Com si del far-west es tractès, ningú esperava el tren i ningú tampoc en baixa. Sembla una estació fantasma i el regional marxa tal com ha vingut, allunyant-se a poc a poc cap al nord.

Els joves estan enfeinats, vigilants que no vingui cap tren i fent fotografies d’allò que els interessa: el pont i l’entorn de la carretera. Quan ja tenen les fotos que necessiten es giren al seu voltant i, per primera vegada, se n’adonen que estan en un lloc ben estrany. Un petit poble i una petita estació que no utilitza ningú, amb quatre vies de les quals només en funcionen dues. Mirant al voltant se n’adonen de què les cunetes estan totalment descuidades, amb herbes que envaeixen el seu traçat, que hi ha travesses de fusta mig podrides als costats de les vies, amb perns i plaques d’assentament escapades arreu.

Però el que més els hi crida l’atenció és una petita caseta de guardaagulles, amb totes les evidències d’estar abandonada, al costat d’un dels hastials del pont. La caseta està rodejada d’abundant vegetació que, amb el pas dels anys, ha anat recobrint tots els racons on la més petita escletxa retenia l’humitat. només es veu la paret frontal, on es poden apreciar una grafittis que s’estan decolorint. La porta, de fusta, té una aparença misteriosa. Qui sap el que hi ha al darrera.

I és aleshores quan un dels joves diu el que no havia de dir:

- I si hi hagués algú amagat dins la caseta? I si hi hagués hagut un assassinat i el mort estigués enterrata sota d’una travessa i l’assassí s’hagués ficat allà dins per a què no el trobessin?

El vent que segueix bufant amb força és testimoni de la intranquilitat sobrevinguda entre els joves. Els seus pensaments s’han interromput amb aquella remota possibilitat, quasi impossible, però que no és gens agradable, d’un home amagat entre les herbes, que veu amenaçat el seu únic aixopluc. Imprevisibles conseqüències. Els joves s’empenedeixen d’haver tingut aquells pensaments. La seva raó els hi diu que no hi ha ningú allà, que és impossible aquella ocurrència que, durant unes llargues dècimes de segon, han atravessat els seus cervells al darrera de la pregunta d’aquell jove. Però ja no es poden treure la intranquilitat de sobre i, amb raó o sense, decideixen allunyar-se del lloc, més ràpid que a poc a poc.

És el poder de la suggestió en un dia de forta tramuntana.

Aquesta entrada es va publicar el 25/03/2007 a les 21:33 i està classificada a la categoria Crònica diària, Reflexions. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Ara mateix els comentaris estan tancats, però pots trackback des del teu propi lloc.