ESCOLIUM

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, carena clara,
serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s’hi marceix
concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

A Mallorca, durant la Guerra Civil.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Aquesta entrada es va publicar el 13/03/2007 a les 23:56 i està classificada a la categoria Poesia, Mallorca. Pots seguir totes les respostes a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari, o trackback des del teu propi lloc.