ESCOLIUM

Una bateria, un contrabaix, una guitarra i una veu. Tres persones. Un entorn preciós. Estels. Llum suau. Naturalitat, delicadesa, complexitat i, alhora, sorprenentment, senzillesa. Paraules entre cançó i cançó. Connexió amb el púbilc. Sobre tot: música. Va estar molt bé!

Quan tirava el dau, de déu pics nou li sortia un cinc. Es deia que tenia poders o quelcom de semblant. En realitat, quan era petit caigué del tobogan i es feu un trau al front; li hagueren de cosir amb cinc punts…

I què no és guapo, això? I serà vera això que diuen: FUNCIONA!?!?

Avui a la nit s’ha acabat la lliga ACB. Una lliga que començava fa ja molts mesos i que ha acabat de forma imprevisible. Això és el que fa del bàsquet un esport tan emocionant. Al final, el Tau merescut campió després d’uns play-off sensacionals.
Aquesta lliga la recordaré sempre per el molt que ens ha fet gaudir la Penya. Gràcies, Aíto. Gràcies, Rudy (MVP). Gràcies Ricky. Gràcies Pau. Gràcies Moiso. Als demés, també gràcies, però menys. Jagla, adéu (espero). I gràcies Rubén, Laurita, Sergio, Alberto i Laura per haver compartit els moments, majoritàriament bons.
Unes últimes anotacions sobre els rivals: Plaza, ets un pobre diable. I la gran pregunta: qui va recomanar el fitxatge de Gary Neal per al Barça? Crec que els fiscals anticorrupció s’haurien de posar les piles per aclarir aquest tema…

Hi ha un camí al darrera, ple de rectes, pujades i baixades, i qualque revolt que recorda moments de patiment. Però del camí se n’aprèn, sobre tot en les dificultats. I ara, que arriba un camí difícil per desconegut, ho faig convençut de que n’he après dels kilometres passats, i que sense ella, res no paga la pena. Perquè ella fa que el camí sigui visible. I junts, el camí serà lleuger.

- Has escoltat la frase? Per si de cas, en Josep la va repetir amb la seva dicció clara i característica. Na Maria la va escoltar però no sabia què era el que volia que en Josep escoltàs. Era una frase llarga, amb dues o tres subordinades -no sabria recordar si explicatives o relatives- sobre un camp de golf i una societat que se n’havia fet amb la majoria del consell d’administració. Res que estigués relacionat amb en Josep, ni tan sols que es pogués sospitar que era objecte del seu interès. Per si de cas, li va demanar que la tornàs repetir, encara. I ell ho va fer. Na Maria li atorgà més atenció, però no va aclarir res. - Què dius, Josep? Què t’has begut l’enteniment? Què té d’estrany, la frase, a més que, si no la contextualitzes, no té cap interès per a mi? -Sí, dóna. Escolta-la bé. La hi va repetir. - La frase té una errada sintàctica. Què no ho veus? El to de veu d’en Josep s’havia contagiat d’un absurd to triomfalista. Na Maria comprengué que la frase no tenia cap interès. El que tenia interès era si ella havia caigut en el parany. I hi havia caigut de quatre grapes. L’instint de supervivència, però, emergint com si d’un forat negre es tractàs, la va portar situar en un camp de batalla. - Vols dir que està malament? Jo no crec que ho estigui; diria que es pot dir així, també. I es va llençar en una frenètica recerca per justificar la posició del frontó, ben vertical, preparada per retornar les pilotes que pogués rebre. Va cercar i cercar, deu minuts, vint, fins i tot. Havia trobat ja els seus arguments. - Com has dit que era la frase, Josep? - Quina frase? - Aquella que estava malament. - Ja no me’n record, Maria, i l’he perduda. He tancat la pàgina on l’havia trobada. I na Maria es va quedar sola, amb la seva lluita, la incògnita de si la frase estava bé i si pagava la pena escoltar en Josep quan deia bajanades…